Benvolguts lectors. Avui us explicaré una història, la meva història. No sé si l’escenari per fer-ho és el més adient, però què voleu que us digui, jo soc el relator (o la relatora) i per tant puc fer el que em doni la gana… oi que sí?
Començaré parlant-vos de la meva casa. La meva casa és una llar preciosa de dos pisos, situada a la rodalia d’un poble de la muntanya del Montseny i rodejada d’un jardí gran i espaiós ple d’arbres i plantes. Ara us convido que us acosteu a la porta i entreu… no patiu, que la trobareu oberta. Avui he procurat que tinguéssiu el pas lliure.
Un cop dins, imagineu-vos un entorn molt simple en un dels racons de la planta baixa. Un sofà allargat de color vermell situat en primer pla, quasi al centre, una taula amb quatre cadires i una finestra per on es pot contemplar la llum del dia. Al fons, uns prestatges plens de llibres de totes formes i colors. Sobre el sofà, podeu observar una gata negra, estirada indolentment de costat i de cara al públic, com si fos una pel·lícula o una obra de teatre. Té la mà aguantant el cap i us mira descaradament… doncs sí, aquesta gata soc jo.
“Hola, soc la Bastet. Sí, la Bastet, una gata. Sí, una gata, passa alguna cosa? Ah…!, em pensava. Com podeu comprovar soc una gata vella, rondinaire i mandrosa que ja les ha vist de tots colors. Després de tants anys d’empaitar ratolins i passejar per les teulades de nit, cercant algun gat engelosit que me la foti, poques coses puc fer ja, a part de mandrejar i deixar que la meva mestressa, la Teresa, pugui refregar-me els dits per l’esquena. De tant en tant l’obsequio amb una bona sessió d’amoroses fregades pels seus turmells i filades ben sorolloses. Ella s’ho mereix, pobreta: em dona bon tiberi i em deixa fotre el que em surt… dels bigotis. Com podeu comprovar, soc negra. Negra com la nit o com el cul d’una sargantana, si és que les sargantanes en tenen, de cul. De ben segur us preguntareu què punyeta fot aquesta gata xerraire explicant la seva vida. Aquesta és una bona pregunta que intentaré respondre. La veritat és que avui he vingut fins aquí per explicar-vos una història. Ep!, què foteu, no deixeu de llegir, ostres! Que potser no voleu que us expliqui res? Per què no? Perquè soc una gata? Ja hi tornem?… si fos un gat, sí, oi…? No sigueu masclistes, punyeta…! Voleu fotre el favor de deixar de riure i continuar llegint? Bé, som-hi de nou. Aquesta història que us explicaré va passar fa temps…”.
Ara imagineu-vos que es comença a fer fosc i que la llum que entrava per la finestra ja no hi és. Sí, ja sé que potser és una cosa una mica difícil d’imaginar, però punyeta, m’heu d’ajudar a crear ambient, no? No pretendreu que jo sola, una gata, ho faci tot…!
“Aquell dia, era ja tard (o d’hora, segons es miri) i la Teresa i el seu gat…, perdó…!, volia dir el seu home, ja feia molta estona que estaven al llit, suposo que dormint. Avui tocava sortir, però la veritat és que no en tenia ganes. Aquell estri que tenen els humans per mesurar el temps (quina bestiesa, mesurar el temps…!) anomenat rellotge que hi ha penjat a la paret va fotre tres piulades, o tres campanades, com diuen ells, senyal que era el moment. Cada dia, o millor dit cada nit que em passa pels… bigotis, surto a fer una ronda pel jardí que envolta la casa. Com un bon felí, o felina, l’instint caçador no l’he perdut mai jo… bé, tampoc es tracta que hagi de sortir a guanyar-me les garrofes, però mireu, si ensopego amb algun talp despistat, un moixó adormit o un ratolí desorientat ja tinc la distracció assegurada. Bé, doncs vaig aixecar-me de sota la manta i em vaig estirar des del morro fins a la punta de la cua… mmmmmhhhhh… i em vaig enfilar al finestral del menjador a contemplar el panorama. Aquella era una nit negra, com la pell negra d’una gata negra, i fins i tot els llums del campanar del poble estaven apagats. Ves a saber quina n’estaria fent la Bruna, la gata del rector i amiga meva…! No sé si als humans us passa, però a mi a mesura que em faig gran em venen records de totes les animalades que fèiem de joves. La nit era el nostre moment de fotre totes les bajanades possibles i imaginables. Fer emprenyar els gossos, deixar-te empaitar per gatots de tota mena, jugar amb els ratolins, els famosos concerts de miols per primavera i tantes coses més que ja no em caben al cap. Si sabés escriure en podria fer un llibre, però lamentablement soc una gata i a l’escola felina no n’ensenyen, d’això”.
Ep, punyeta, on sou lectors? Perquè deixeu anar-me’n d’aquesta manera? Es tracta d’explicar una història, no la meva biografia. Si us plau, quan torni a parlar de foteses em foteu un bon crostó…!
“Bé, continuem. A fora tot estava com sempre, solitari i silenciós, silenciós i solitari. No semblava que hi hagués res que valgués la pena i aquí dins de casa s’estava tan bé…! Per un dia que no fes la meva ronda tampoc passaria res, punyeta. Em disposava a tornar al meu racó a pesar figues, però aleshores…”.
Ep, al tanto que va de canto…! Ara, amics lectors, m’heu d’ajudar de nou. He canviat la veu, com en una pel·lícula de terror, i els meus ulls brillants en la foscor són com dos estels en el firmament del menjador de casa i … bé, això no cal, però sí que us heu d’ensorrar a la butaca del cinema i fer veure que us tapeu els ulls com la primera vegada que vau veure Psicosis… d’acord? Som-hi…
“Aleshores els vaig veure. Eren tres tipus gegantins, amb els rostres tapats que rondaven amunt i avall per entre les plantes del jardí, de ben segur amb molt males intencions. Portaven uns estris a les mans que brillaven a la llum de la lluna. Segurament eren ganivets o altres coses amb les quals podien fer mal als meus amos. Mal a la Teresa i al seu home?… De cap de les maneres, no senyor, de cap de les maneres. Això no podia ser…! Però, què podia fer jo, una gata vella i mandrosa, innocent i indefensa? Aleshores em va venir un rampell al cap: jo sola podria solucionar aquell problema. Aquella sensació no m’era pas desconeguda i mentre el pèl de l’esquena se m’estarrufava i les ungles s’enfilaven com dagues, vaig sortir fora per la gatera de la porta de l’eixida i vaig començar a córrer cap on eren aquells intrusos, cada cop més de pressa, i més, i més. El terra va començar a tremolar sota les meves potes i un bram terrible va trencar el silenci de la nit…!”.
Renoi, jo mateixa al·lucino de la manera que explico les coses. Soc una passada…! Us ho heu imaginat, oi? La meva corredissa, el retruny, el bram, aquella colla de galifardeus donant voltes per la casa enmig de la nit. Ni una escena del Hitchcock, hauria estat millor…! Què dieu? El què? Ah, el desenllaç de tota la història, el final del misteri… doncs no sé si explicar-vos-ho, la veritat. En tot cas si continueu llegint, tal vegada…
Unes hores després, imagineu que ha canviat l’escena. Altra vegada, dieu? Doncs sí, altra vegada. La Bastet (que soc jo) estic estirada a terra, tan llarga com soc, molt entretinguda llepant-me les ungles de les mans al costat mateix de les cames de la meva mestressa. Ella, la Teresa, està asseguda a la taula, parlant amb un sergent dels Mossos. És de dia, l’endemà dels fets, és clar. Per la finestra entren els llums blaus intermitents de la policia i un ambient de gent amunt i avall com a soroll de fons. Ho teniu clar? Doncs seguim…
“–Heu tingut molta sort, Teresa… –diu aquell representant de l’autoritat– … Aquests tipus eren uns autèntics lladres professionals. Darrerament havien entrat a diverses cases de la rodalia i si no trobaven el que volien la gent de les cases en sortien malparats. No sé qui ha fet la feina, però la veritat és que l’ha fet molt ben feta. Han quedat destrossats…! És com si un animal salvatge els hagués atacat amb una força terrible. Alguns veïns han escoltat els brams d’una bèstia, com d’un lleó… o un tigre.
–Un tigre? Vinga, sergent…! Aquí, la cosa més semblant a un tigre que tenim és la nostra Bastet i francament, no crec que ella… –la dona i el policia riuen divertits.
–Certament, no crec que la vostra gata sigui tan poderosa. Per cert, un nom ben curiós el d’aquesta bestiola, oi?
–Marrameu… –Bestiola? Però què s’ha cregut aquest? Bestiola ho seràs tu, punyeta…!
–Tranquil·la, bufona… –em diu la mestressa–. Doncs sí, ens la va regalar quan era petita un veí que va viure molts anys a Egipte. Segons ell és un nom mitològic que…
–Meuuuu, meuuu… marrameuuuu…. Calla, noia, calla, que em desfaràs el misteri…!
–Caram, Bastet, què et passa, que tens gana?
–Reclama la teva atenció, Teresa –diu el policia–. Bé, jo haig de continuar amb la paperassa de tot aquest enrenou. Si necessitem quelcom més ja ens posarem en contacte. Adeu-siau… adeu, Bastet…!
–Meuuu… –fot el camp d’una vegada, cony…!
–Un moment, que us acompanyo”.
La mestressa surt darrere de l’autoritat mentre jo continuo llepant-me les ungles. La veritat és que em costa moltíssim de treure’m aquest suc espès, salat i vermellós que m’ha quedat entre les urpes. No recordo res del que ha passat, però en tinc tota la certesa. No és la primera vegada i que consti que sempre ho he fet per ajudar algú. Encara sort que ningú coneix el meu secret, que si no…! Bé, ara també el sabeu vosaltres, amics lectors, però estic segura que me’l guardareu ben guardat… oi que sí?
Què dieu… que no us heu assabentat de la pel·lícula? Ostres, però si és molt senzill. Tan sols heu de posar-vos a mirar aquests estris vostres anomenats ordinadors i escriure un nom: el meu nom.
Ara ja sí? Doncs ja ho sabeu: a la vostra disposició.
Col·laboren:
Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret
