“La història d’un miracle”. Em sembla que aquesta seva expressió, en el pròleg, defineix força bé el que va ser l’1 d’octubre. El govern volia que fos com una votació normal. Hi ha un moment, però, en què veu que això no serà possible. La compra d’urnes serà impugnada, perquè l’Estat no ho permetrà. A partir d’aquí s’activa una xarxa clandestina per fer efectiva aquesta compra i traslladar les urnes als diferents col·legis electorals. Una xarxa formada per un exèrcit d’invisibles: gent de base, de partits o d’entitats independentistes que fan possible que l’1 d’octubre hi hagi referèndum. Hem de pensar que hi havia un control sobre els líders sobiranistes, i s’havia de delegar en gent que estigués menys controlada.
Tot això mentre els periodistes omplíem pàgines sobre el concurs públic per comprar les urnes. Que si es presentaven quatre empreses, que si dues, que si quedava anul·lat… L’operatiu ja estava engegat? El govern, de cara a la galeria, fa veure que segueixen el procediment oficial. Però ja havia dit des d’un primer moment que, a la vista que l’Estat els perseguiria, no volia que la gent a títol individual o que les empreses assumissin cap responsabilitat. El pla A ja era aquest: comprar les urnes de manera extraoficial, portar-les aquí i repartir-les a través d’una xarxa de gent. Tothom s’està preguntant encara com es farà, i les urnes, des del mes d’agost, estan tranquil·lament guardades en vuit magatzems repartits pel Principat.
El dia 1 d’octubre, tot just fa quatre mesos, es van distribuir urnes en 2.243 col·legis electorals sense que el gran operatiu policial desplegat per l’Estat a Catalunya en pogués confiscar ni una. Una xarxa ciutadana va fer possible comprar-les a la Xina, emmagatzemar-les a la Catalunya Nord i repartir-les arreu de Catalunya. Els periodistes Xavi Tedó i Laia Vicens ho han explicat al llibre ‘Operació urnes’ (Columna Edicions), que conté testimonis directes dels implicats. Aquells que els autors defineixen com “un exèrcit d’invisibles”.
Es crea una organització piramidal, amb una persona que es responsabilitza de l’operatiu, el que vosaltres anomeneu Lluís. No era arriscat donar tant de pes a un sol individu?
És una persona bregada, un independentista de pedra picada que ha participat en moltes accions, algú que públicament no és gaire conegut ni, per tant, controlat pels aparells de l’Estat. El govern hi confia. És clau: sense Lluís no hi ha referèndum. Executa tot l’operatiu, escull les persones clau de la xarxa. D’ell es valora que sigui una persona discreta, que no xerra.
És ell qui decideix on es compren les urnes i de quin tipus han de ser? Dos factors que tenen molta més importància del que sembla.
És molt senzill: les urnes de plàstic es poden apilar. Es compren a la Xina, i a l’hora de traslladar-les fins al port de Marsella, això permet fer servir només tres contenidors. Abarateix el preu, i és més fàcil de camuflar. L’Estat va perdut: pensa que es faran servir urnes de metacrilat, escorcollen fins i tot una empresa de Galícia que en fabrica. Una decisió logística dificulta extraordinàriament la feina dels aparells de l’Estat.
Un magatzem de la Catalunya Nord es converteix en l’epicentre de la distribució…
Aquest camp base resulta fonamental. França no persegueix unes urnes. La compra l’ha efectuada un ciutadà de nacionalitat francesa, a qui no poden perseguir.
Però tot això no hauria funcionat bé sense la xarxa posterior, que acaba implicant molta gent. Com sabien que podien confiar en tothom?
El factor clau és la confiança, la discreció. En Lluís ens va dir que havia escollit gent de tot tipus: d’ordre i de revolució. Però sobretot que fos discreta, que no pogués explicar-ho al seu entorn més proper. La majoria no ho comentaran al seu entorn més immediat, inclosa la família, fins després de l’1 d’octubre. I n’hi ha que no ho han dit encara.
Amb tanta confiança i discreció, ha costat de fer aquest llibre?
N’hi havia que no tenien cap problema a dir el seu nom. Altres no ho volien, per por de represàlies. Vam començar a redactar el llibre al cap de set o vuit dies del referèndum, i fins que va estar acabat al cap d’un mes vam anar veient la reacció furibunda de l’Estat: empresonaments de líders, persecucions de gent de base… Hi havia por. No hem pogut parlar amb els membres del govern, tampoc. Però sí que hem recollit testimonis d’unes 50 persones: de la cúpula, del segon nivell (els vuit coordinadors que controlaven els magatzems) i el tercer nivell, la gent que distribuïa als col·legis electorals.
Sobta que molta gent acceptava d’implicar-se sense demanar detalls. No preguntaven ni el com ni el perquè…
Hi ha el testimoni d’uns militants de la CUP que ens diuen que mai no havien estat tan poc assemblearis. Els donaven una instrucció i obeïen sense fer preguntes. Així la gent tampoc tenia més informació de la necessària. A algú li encomanaven que portés urnes a un local: ho feia, les deixava i en perdia el rastre. En cas que l’haguessin enxampat, no podia dir ni on eren, perquè ja havien fet un altre recorregut. Gent de diferents nivells no es coneixien entre ells.
Així, com es posaven en contacte?
A través d’una tercera persona, que t’avisava: “Demà et vindrà algú amb tal diari sota el braç, et dirà que es diu Carles i et donarà un paquet”, per exemple. En cas que els haguessin aturat en aquest moment, ningú no sabia ni qui era el seu interlocutor.
En el darrer nivell, els que les havien de dur als col·legis, on les guardaven?
En alguns casos, van optar per deixar-les als maleters dels cotxes que estaven ja aparcats a prop dels col·legis, aprofitant que era cap de setmana. En altres casos, a casa en trasters o garatges. O al segon vehicle de la casa. Hi ha casos en què un dels membres de la parella no sap que l’altre té urnes.
Sembla impossible que no en detectessin ni una!Aquests dies, parlant de la possible detenció del president Puigdemont si travessava la frontera, el mateix govern d’Espanya ha reconegut que el dia 1 d’octubre s’havien comès errors. I entenc que es referien a les urnes. Van dir que no hi hauria referèndum, i n’hi va haver, amb urnes. Va ser un fracàs en majúscules de l’Estat i un èxit sense precedents de l’apoderament popular. El referèndum s’organitza des de la base.
“Osona és un lloc clau. La professionalitat de la gent d’aquesta comarca amb qui hem parlat és encomiable. Alguns encara no n’han explicat res a ningú perquè diuen que si ho fan, no podrien participar en un futur operatiu”
L’impuls inicial parteix del govern, però…
Sí, però hi havia membres del govern que no veien clar que això pogués tenir èxit, deixant-ho en mans de la ciutadania.
Hi ha un abans i un després de la gent que hi va participar, en aquest sentit?
El dia més important de la història recent de Catalunya, és gent de base que el fa possible. Això dona un sentiment d’orgull, de confiança en la pròpia capacitat, i se’n senten satisfets. L’altre dia, el ministre Zoido parlava de 6.000 agents, de 144 comissaris desplegats. I malgrat tot, no són capaços de trobar una sola urna.
Sí que hi va haver paperetes i sobres confiscats, a més d’avisos a membres de les meses. Van posar en perill el referèndum?
Sense urnes, sí que no hi ha referèndum, tot això es pot tornar a fer. De targetes censals, algunes se’n van repartir encara…
Era necessari recollir tot això en un llibre? Estem instal·lats en altres batalles.
Sí, per fer un homenatge a tothom que va fer possible el referèndum. És un llegat que perdurarà, el que deixa l’1 d’octubre. En un altre sentit, i salvant les distàncies, és com el 1714. L’1 d’octubre, es va aconseguir que gent de diferents partits treballessin junts. I es van crear CDR, primer comitès de defensa del referèndum i ara de la república. A les eleccions, gent que als pobles es barallava per veure on posava la pancarta, fessin campanya junts. I es va evidenciar que la repressió de l’Estat va ser tan brutal que va fer que gent no independentista anés a votar. I gent que no volia votar que sí, ho acabés fent. Permet la unitat entorn de la democràcia.
Als polítics, també se’ls ha de recordar l’1 d’octubre?
Em va sorprendre que es fes poc, en la campanya electoral. Potser només la CUP hi va insistir. L’1 d’octubre marca un rumb de cap on ha d’anar l’independentisme, malgrat que potser li cal ampliar la base perquè no ha aconseguit sumar prou suport social per fer efectiva la independència. Al nou govern, quan el tinguem, se li ha d’exigir transparència. No pot ser que passi com el dia 27 d’octubre, quan es va proclamar la independència i es va enviar la gent a casa sense saber què fer. Poden haver dit que la reacció de l’Estat seria molt forta, o que no teníem cap suport internacional, però veient el suport que sí tenien de la gent, aquests que sempre hi són i van a totes les concentracions.
