A finals del segle XV, al Japó, el Shogun Ashikaga Yoshimasa va demostrar que li atreien més les arts que la guerra. Va rebre el seu càrrec de governant a 6 anys i sota el seu mandat va néixer la cultura Higashiyama. El teatre clàssic japonès amb les dames Noh, la pintura amb tinta xinesa i sobretot, la pràctica de la cerimònia del te japonès van aparèixer en aquest període i van captar l’atenció del jove Shogun. No és estrany que una persona amb aquesta sensibilitat es preocupés de mala manera el dia que se li van trencar unes exquisides peces de ceràmica del seu joc de te predilecte. En un primer moment, va ordenar que les enviessin a la Xina, d’on eren originàries per ser reparades, però el resultat obtingut va ser decebedor. Unes barroeres grapes de metall intentant ajuntar els trossos trencats sacrificaven definitivament la bellesa i la funcionalitat de les delicades tasses de ceràmica.
Per sort i sorpresa de tots, el segon intent de reparar el que era aparentment irreparable va donar els seus fruits. Les mans delicades d’uns artesans locals van entendre el propòsit i la importància de l’encàrrec que se’ls acabava de fer. Calia dur a terme un treball molt delicat on la renúncia, l’acceptació i la transformació tenien un paper fonamental. Amb l’ajuda de la resina que els proporcionava l’arbre de la laca i la pols d’or que donava notorietat a unes peces tan valuoses van engegar un procés de restauració que va requerir dies de feina i molta paciència.
Amb la feina acabada i un cop retornat al seu propietari, la satisfacció d’aquest en observar les fines juntes daurades va ser evident. Tenia davant seu una obra renovada, funcional i que li recordaria cada dia que no cal amagar les cicatrius o els defectes, sinó que cal entendre el que representen i treure’n un aprenentatge. Acabava de néixer l’art Kintsugi, que en japonès significa quelcom semblant a “unió daurada”.
Aquest art esdevé una metàfora de la vida en si mateixa. La seva pràctica, quan es duu a terme de la forma adequada, és una oportunitat d’introspecció molt profunda. Lluny d’amagar els defectes i errors el que es pretén és ressaltar-los, honrar-los i vestir-los amb les millors gales. Això ens ha de permetre fer-nos adonar que darrere de cada entrebanc patit i cada ferida soferta hi ha un esforç, una experiència i una oportunitat de superació que cal posar en valor.
El savi Shogun va viure una guerra d’11 anys i nombrosos conflictes per la seva successió, però segur que cada dia a l’hora del te, les tasses restaurades amb or li recordaven el seu secret més valuós. El món i les coses estan bé tal com són i ens arriben. Només cal saber-ne extreure la seva bellesa oculta.
