La paraula ‘jubilació’ no existeix en el vocabulari de Justo Molinero. Segueix al capdavant de Radio TeleTaxi, l’emissora que va crear, i es posa davant del micròfon per presentar ‘El Jaroteo’. A més, ara surt de gira per teatres i auditoris de Catalunya, amb altres presentadors de l’emissora i un espectacle que porta per títol ‘La tercera juventud’ . La primera parada serà Torelló, dissabte. Després passarà per Vic el 25 de gener i, l’endemà, per Granollers.
Justo Molinero de gira per teatres… i no és la primera vegada!
No, és la quarta temporada, i molt il·lusionat. A veure què diu la gent. Jo estic content amb aquest espectacle.
No és el mateix ser darrere d’un micròfon que dalt d’un escenari. Ha tingut mai vocació d’actor?
No té res a veure, estar a l’escenari, i la veritat és que mai m’ho hauria pensat. Un dia érem a casa d’un company, amb un grup d’amics, i va sortir a la conversa. Vam dir: “Per què no?”. I fixi’s, quatre espectacles! La veritat és que omplim els teatres allà on anem. Intentem agafar tota la cobertura de la ràdio, i ens trobem molt bona gent. En rebem molta estima.
La intenció era aquesta, posar cara als oients, veure’ls de prop?
A la ràdio n’arribes a conèixer alguns perquè han trucat diverses vegades, però no els poses cara. En un teatre tenim l’oportunitat de veure’ns, i quan acabem, sortim al hall dels teatres, signem cartells i fotos, parlem… Estem portant al teatre gent que feia temps que no hi anava.
El títol del nou espectacle és La tercera juventud. Per què? És el moment en què vostè sent que es troba actualment?
Es parla molt de tercera edat… res! Com que diuen que cada vegada la vida serà més longeva, és tercera joventut. No és veritat que quan passes dels 50 ja va tot cap enrere, el millor està per venir, i aquest és el missatge que volem donar a la gent, el d’estar il·lusionats amb la vida. Jo a mesura que vaig complint anys, vaig captant experiències i vivències de la gent, i no me’n canso mai. Miro enrere i penso: déu n’hi do, el que hem caminat junts!
El contacte amb la gent, el motiva encara? No se’n cansa?
No és que em motivi, és que em dona vida! Aquesta gent que se’n va a dormir sense saber què faran demà… jo no m’hi acostumaria mai. Una persona, mentre té projectes, té motius per continuar vivint. No solament estic motivat –que ho estic– sinó que em fa il·lusió veure tot el que es va consolidant.
Vostè tenia fama de ser un treballador incansable… i deu ser veritat. Avui no té programa i el trobo aquí a l’estudi.
I ho continuo essent. L’altre dia vàrem anar a Tarragona, a penjar cartells del teatre. Plovia, però ho vam continuar fent. Si prenc la decisió d’anar endavant, difícilment m’aturaré.
“Fem ràdio viva damunt de l’escenari”
Escolti, se’n va a enganxar cartells de l’espectacle en persona?
I saludo la gent, i entro al forn de pa o al mercat… Soc el primer i no em cauen els anells.
Sou com una companyia de teatre: Justo Molinero i tota la gent de Radio TeleTaxi…
Sí, el Juan Carlos Gil, el Robert Espada… tots són col·laboradors de la ràdio, locutors, gent que ven publicitat. Aquí no hi ha cap professional del teatre, tots som gent de Radio TeleTaxi i fem ràdio viva damunt de l’escenari. També fem un petit sainet que simula un estudi de televisió, amb càmeres i tot. Sap que nosaltres teníem un cana de televisió? I es veu que per al senyor Artur Mas el problema era que es veiés aquest canal.
Qui són “Los Descastaos”, aquest nom que hi ha als cartells?
[Riu] És que quan vam començar es parlava molt de la casta i vam dir: “Doncs nosaltres som los descastaos!”. I així va quedar.
La paraula jubilació veig que no existeix al seu vocabulari…
De moment, no. No m’ho he plantejat encara. Si tothom es va jubilant, algú ha de treballar, oi? Aquí soc l’empresari, el locutor, o l’ajudant si li he de preparar una entrevista a un company.
És una fórmula de ràdio, la seva, que cada vegada costa més de trobar. Ja sap que sovint una ràdio és un software que va llançant música. A la gent li agrada sentir que hi ha algú darrer del micròfon?
Sí. Pensi en la nit, per exemple: hi ha gent que no pot dormir, gent que treballa… i amb la nostra ràdio s’ho passen bé perquè els fem companyia. És com al banc, que ara ho has de fer tot tu. Abans quan hi anaves, saludaves la persona que t’atenia, el coneixies i li demanaves per la família, es creava una relació. Això s’ha perdut! Aquí a la ràdio no: ens continuen trucant: “–Soc fulano de tal, ja fa temps que intentava trucar i no podia. –I vostè d’on és, d’on ve la seva família?”… perquè tots venim d’algun lloc. Això no s’ha de perdre, nosaltres hem de fer que no es perdi!
A quin oient es dirigeixen? Ha canviat el seu perfil?
Miri, quan va començar la crisi econòmica vaig comentar a altres persones de la casa que ens havíem de decantar en el perfil d’edat dels oients. Posar música per a gent una mica més gran. Perquè vivim de la publicitat, i necessitàvem un perfil d’oient que pogués comprar un matalàs, un cotxe o un pis. Crec que va ser un encert perquè miri: aquí estem! I això no vol dir que renunciem a altres perfils: el Robert Espada, per exemple, fa un programa de perfil molt familiar abans que la canalla vagi a l’escola. D’aquí a uns anys, aquests nens tindran 30 anys o més i voldran escoltar aquella ràdio que els acompanyava, n’estic segur. Voldrà recordar les cançons que sentia de petit.
Per tant, cançons d’un estil més clàssic…
Sempre he pensat que les cançons són com una pel·lícula de tres minuts o quatre, que comença i acaba. Però si algun oient ens truca i demana reggaeton també l’hi posem, eh? Aquí hem tingut de convidat l’Omar Montes, per posar un nom, i s’ho ha passat molt bé. Li donem a l’oient el que vol.
El món de la música i de la ràdio han canviat molt. Van començar quan la gent es gravava les cançons de la ràdio en una cinta de casset i ara som a l’era de Spotify. Com s’hi adapten?
A mi tot això em sembla molt bé, però hi ha coses que em saben greu. Els cotxes on ja no es pot posar un CD, per exemple. En canvi, a la ràdio, si jo poso una cançó i parlo de l’artista, potser l’estic descobrint per a moltes de les persones que m’escolten, no? L’Spotify no m’ho diu, això. A la ràdio fem viure una història, uns passatges de la vida. Potser arribarà un moment que vostè comprarà uns auriculars que ja portaran la música inclosa, però Radio TeleTaxi encara serà aquí perquè es tregui els auriculars i escolti la ràdio viva. Ara, per exemple, em ve al cap una cançó de la Pantoja: “Serás para siempre la playa de todos mis besos…”. Li està cantant al seu fill quan era petit! És això el que diuen les cançons, no? Sentiments! Quan ell sigui gran, o quan ja no tingui la mare… el record de la música sempre el conservarà. I repeteixo el que li deia abans: recordar és torna a viure.
El seu estil de ràdio ha creat escola?
Quan vàrem començar érem els descastaos de la ràdio també. I amb el temps, modestament, ens hem convertit en un referent, hi ha més gent que s’assembla a nosaltres. Als companys, quan comencen, jo els dic per on anem, i ja ho saben. Normalment, els seus pares ja ens escoltaven. Tindrà continuïtat això? Amb ells, sí. En canvi no he tingut sort amb el meu fill i la meva filla, que no segueixen això de la ràdio.
Aviat farà 40 anys que s’hi va posar…
Vam començar l’any 1981… Hem patit, però som aquí. Mai no hauria pensat que ho aconseguiria. Jo era taxista, s’acostava el Mundial de futbol d’Espanya i amb altres companys estàvem en una empresa de taxis amb radiotelèfon. La primera idea va ser: i si munto una ràdio i emetem el número de telèfon, així la gent ens trucarà més? Vaig parlar amb Narcís Serra, alcalde de Barcelona, i li va agradar el projecte. Però vaig sortir de l’Ajuntament decebut perquè em va dir que no podia fer-hi res, que això de les freqüències era competència de Madrid. I llavors vaig pensar: i si la munto igual?
Encara que fos sense permís?
I va ser un èxit, va passar el Mundial de futbol i no va passar res fins que ens van tancar, l’any 1986. Va ser un dia a les 9 de la nit. Jo feia el programa a l’última hora de la tarda i abans de donar el resultat del sorteig de l’Once es va presentar la policia. Vam convocat una manifestació de protesta a través de l’emissora municipal de Santa Coloma, amb permís del que llavors era l’alcalde, en Lluís Hernández del PSUC. Però Radio TeleTaxi va estar un any parada, i a mi em va servir per fer el curs d’accés a la Universitat per a més grans de 25 anys, vaig aprofitar el temps. Fins que el director de Ràdio Mataró em va cridar per anar a treballar allà. Al final la vam acabar comprant i vam recuperar la de Santa Coloma quan van donar concessions.
Des de Santa Coloma i Mataró, però ara us podem sentir des de bona part de Catalunya. Els perfils dels oients són diferents?
Ara tenim 22 freqüències, incloses les de València i Alacant. I tothom és diferents però tenim moltes coses iguals!
Té capacitat de convocatòria, influència. I li deuen haver proposat d’utilitzar-la…
Mai no ho he volgut fer, mai. Primer, perquè la gent no és tonta. Jo no els he de dir què han de fer. Convidar-los perquè s’ho passin bé, sí. Sap què em fa il·lusió i per què utilitzo la influència que pugui tenir?
Digui… per què?
A la cadira on seu vostè, a l’estudi, hi va seure Manuel Carrasco fa uns deu anys. Va anar a Operación Trinnfo, no va passar res… però ara triomfa: va posar a la venda entrades pels concerts que farà a Sevilla i en va vendre 86.000 en dos dies. Vindrà al Palau Sant Jordi aquest any, i ho va liquidar tot en un sol dia. M’omple d’orgull! Gent que has vist començar i que ara triomfen, aquest olfacte per distingir què serà èxit. Miki Núñez, per exemple: jo hi he cregut des del primer dia. Aquesta cançó, Escriurem, és de les millors que he sentit últimament. És el que era Joan Manuel Serrat fa 40 anys!
Amb Jordi Pujol, hi va tenir bona relació, oi?
El sentiment de pertinença a un lloc, me’l va inculcar ell. Pensi que a Catalunya és on jo vaig sentir per primer cop l’himne… d’Andalusia! Jo que venia de Villanueva de Córdoba. Va haver-hi un moment que em vaig apuntar a Convergència, sí, i després em vaig donar de baixa… Què hi havia de fer jo, en un partit? Em van fer creure que havia de donar un pas, però em va semblar que se’n volien aprofitar. Això sí, totes les concessions d’emissores que he tingut, en totes les èpoques, van ser perquè el nostre projecte era el millor.
En els últims anys, la situació política del país i el procés l’han fet sentir incòmode?
No, estic convençut que Catalunya serà allò que la majoria dels catalans vulguin. Que ningú no ho dubti, que sabem el que volem i cap on anem. Això no em fa cap por. Té Catalunya dret a decidir? Per descomptat! Catalunya… i jo! Hem de mirar endavant, i pensar que tot s’arreglarà.
