Juliane Heinemann recorda el darrer dia de la vida de Walter Benjamin a l’espectacle que va estrenar al Mercat de Música Viva de Vic. La cantant i compositora d’origen berlinès, establerta a Catalunya, ha volgut fer memòria del tràgic final del filòsof i escriptor, que es va suïcidar a Portbou l’any 1940, quan intentava fugir del nazisme i va comprovar que això no seria possible. Una història que la va impactar des del moment que la va conèixer.
Walter Benjamin era alemany, vostè també. La seva figura, la va conèixer al seu país d’origen o aquí a Catalunya?
La vaig conèixer aquí. Parlant amb un amic, me la va explicar. Jo estava investigant el tema dels exilis, especialment artistes alemanys que haguessin tingut alguna connexió amb Catalunya o amb Espanya. En certa manera, buscava històries relacionades amb la meva, encara que jo no sigui cap exiliada. I em parlen de Benjamin: alemany, jueu, que se suïcida a Portbou. Vaig llegir sobre ell, i se’m va acudir traslladar-ho a aquest espectacle, L’últim camí de Walter Benjamin.
Què la va atreure més d’ell, la seva obra o la seva biografia, amb aquest final tan tràgic?
D’entrada, la biografia. L’últim dia de la seva vida, quan travessa els Pirineus, i que acaba amb la seva mort. Però després vaig entrar també en qui era ell, quines obres havia escrit, quin era el seu pensament…
Les últimes hores de Benjamin són una essència de la tragèdia: voler fugir, no poder, suïcidi…
M’estranya que no se n’hagi fet una pel·lícula, fins i tot. És curiós que en vida no va ser especialment conegut, ho va ser després, i per la seva mort.
A l’interessar-se per la seva trajectòria intel·lectual, l’ha acabat d’atreure el personatge?
Sí, molt. Amb moltíssim respecte per una ment tan brillant i amb conceptes tan revolucionaris, tot i que no soc filòsofa. Però els seus conceptes m’han inspirat de cara a l’espectacle.
El recorregut final de Benjamin, des de Banyuls fins a Portbou, és del que parla l’espectacle?
No estem narrant la història d’una manera lineal, tradicional, però tot l’espectacle s’inspira en aquest últim dia de la seva vida. Des del matí, quan comença a caminar, i segueix tot el decurs d’un dia fins a la nit, quan se suïcida. Per mi, era molt metafòric d’una vida. És l’últim dia, i al mateix temps, l’últim camí.
L’espectacle també el divideix en tres parts?
Va ser la base de la creació, però potser l’espectador no veurà tan clara aquesta divisió, Al llarg d’un any d’anar-hi treballant, ha anat evolucionant cap a una cosa més abstracta, simbòlica. Hi ha moments que m’agradaria veure’l des de fora, per saber què percebrà el públic, si ho entendrà.
Impressiona, que tota una vida s’acabi resumint en un espai tan curt de temps…
Això m’ha inspirat molt per a l’espectacle. Tenim un matí, un dia, una nit… i ho podem explicar a nivell musical i visual.
Què vol transmetre a l’espectador, amb la seva música?
El que m’ha inspirat la història a mi. He anat per un camí molt personal, i suposo que també ho transmet a l’espectador. O una altra cosa, que no estava en la meva intenció. És prou obert com perquè a cada un que assisteixi a l’espectacle el pugui commoure d’una manera diferent. Que vegi allò que l’altre no veurà.
En el darrer dia de Benjamin hi ha un altre nom poc conegut en el qual vostè s’ha fixat: Lisa Fittko. Qui era?
Era una noia antifeixista que, juntament amb el seu marit, va intentar ajudar. Va trobar aquest camí i va ajudar moltíssima gent a passar la frontera. Ella vivia a Portvendres, i va tenir la col·laboració de l’alcalde de Banyuls, que és qui li va indicar aquest viarany que estava una mica oblidat. Era un camí antic de contrabandistes. El primer cop que el va seguir va ser amb Walter Benjamin, precisament. Després ho va fer amb més de dos-cents refugiats, gent amb el mateix perfil que Benjamin, que escapava del nazisme.
Ells feien el camí de França cap aquí, l’any 1940. Només un any i poc abans, n’hi havia que el feien al revés, fugint del franquisme que havia guanyat la Guerra Civil.
Com Antonio Machado. I d’ell també tinc fragments de poemes en l’espectacle.
Vostè també l’ha recorregut?
Sí, i tant. Amb Samuel Navarrete, el fotògraf i cineasta que ha fet tota la part visual de l’espectacle. Vam anar a Portbou diverses vegades, a fer fotografies i filmació, i vam fer el camí. Avui es diu Ruta Walter Benjamin, precisament, i des de l’Ajuntament de Portbou s’organitzen recorreguts. Aquest mes de novembre tocarem allà.
El monument és impressionant…
Per dalt, el cel. Per baix, el mar. I aquelles escales, que són molt metafòriques. M’agrada molt.
Deia que hi havia textos d’altres poetes, com Machado…
I Màrius Torres, i Rilke, i Juan Ramón Jiménez… He buscat a un nivell molt intuïtiu. He llegit molts poemes, cartes… durant un any, des que em van donar el Premi Puig-Porret per produir l’espectacle, he investigat molt. He llegit molts textos d’artistes exiliats, o d’aquells amb els quals Walter Benjamin tenia algun tipus de connexió. Per exemple, va escriure un article sobre Stephan George, de la seva poesia. Al llegir-la, vaig trobar un poema que em connectava molt amb la història, i que podia tenir-hi a veure, i l’hi vaig incloure. Després de moltíssimes proves, ha quedat un repertori de deu temes en diferents idiomes.
Català, castellà, alemany i francès…
Exacte, els que tenen a veure amb el relat. En francès, és una lletra meva. Com que no el domino gaire, vaig escriure les frases i un amic em va ajudar en la traducció. Parla de la filosofia de Benjamin sobre la història…
L’Angelus Novus, aquest àngel de la història…
Hi ha moltes tesis sobre aquesta figura. És un dibuix del pintor Paul Klee, que l’adquireix Walter Benjamin i que l’acompanya en tota la seva vida. M’he inspirat molt en aquesta imatge i en la interpretació que ell fa del quadre: l’àngel de la història, empès per una tempesta, que no mira el passat… Una visió pessimista de la història. És una imatge molt potent.
I Màrius Torres, què li va cridar l’atenció d’ell? Pròpiament, no va ser un exiliat perquè va passar la guerra al sanatori de Puig d’Olena…
Però sí que va tenir molts amics exiliats. I sobretot, va viure un exili interior, que és un altre tipus d’exili. Per això m’encaixava, perquè la seva temàtica connecta amb l’exili: la soledat, la por, la mort, la desesperació…
Parla de la importància de la imatge, de la participació de Salvador Navarrete en aquesta part de L’últim camí de Walter Benjamin… Quina importància té en el muntatge final?
Sí, compto amb ell, i també amb Cube Bz en la il·luminació. És un concert visual, perquè tot plegat és el que representa el viatge. Es podria fer sense això, només amb la música, però tota la creació es va fer pensant en les dues parts.
Treballa amb músics que venen del jazz i les músiques improvisades: Marcel·lí Bayer, Jordi Matas, Oriol Roca i Marco Lohikari. Els va escollir vostè?
Sí, és gent amb qui treballem junts des de fa temps. Volia tocar amb gent amb qui tingués confiança, i que musicalment pogués anar per diferents llocs. I com que jo no sabia per on aniria la música d’aquesta obra, em va molt bé que sigui gent que pot fer experimentació. Vaig trigar molt, a fer aquesta música, i després vaig preproduir unes maquetes, i vam quedar una setmana per treballar-ho amb ells.
L’últim camí de Walter Benjamin sortirà fora de Catalunya, coincidint amb el 80è aniversari de la seva mort?
Tenim el primer concert a Portbou, i algun contacte a Alemanya, res confirmat encara. Però la idea és veure quines possibilitats hi ha per tocar després de l’estrena.
És el seu projecte musical més important dels que ha fet fins ara?
En cada cosa que fas, hi has de posar tota l’energia. Però ja li asseguro que no he pensat en altra cosa durant un any.
13Sí. L’exili és una constant de totes les guerres. Seguim amb la mateixa història: és el que deia Walter Benjamin parlant de l’Angelus Novus: que no hi ha progrés, que no hi ha millora, sinó una repetició de la tragèdia dels derrotats, la història dels quals no s’escriu mai.
