Josep Maria Miró, dramaturg i director teatral amb una ja extensa i reconeguda trajectòria, ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Dramàtica que concedeix el Ministeri de Cultura i Esports del govern espanyol pel monòleg El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. El mateix text ja li havia valgut el Premi Born l’any 2020.
Que representa obtenir el Premi Nacional de Literatura Dramàtica?
Obtenir un guardó és sempre una alegria, perquè és un reconeixement i, en aquest cas, és de les màximes distincions que et pot donar el govern espanyol. Sempre dic que els premis fan il·lusió pels pares i per la gent que t’estima. Sobretot m’emociona que es premiï aquesta obra, un text en català, perquè tampoc som tants els premis nacionals de literatura dramàtica en llengua catalana.
No és el primer reconeixement que reps amb aquesta obra, que també et va valdre el Premi Born el 2020, el tercer Premi Born ja de la teva trajectòria. Abans l’havies guanyat amb El principi d’Arquímedes, el 2011, i La dona que perdia tots els avions, el 2009.
La diferència que hi ha entre els dos premis és que amb el Born t’has d’inscriure com a participant. En canvi, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica te l’atorga el Ministeri de Cultura i Esports. Però he de destacar que el Born m’ha aportat bona sort amb els textos que se m’han premiat.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el primer monòleg de Josep Maria Miró.
És el primer monòleg d’autoria pròpia. El 2015 vaig fer una adaptació de la novel·la Un cel de plom, de Neus Català. Però sí, com a monòleg propi és el primer, sempre m’hi havia resistit una mica.
Per què?
S’ha de tenir l’instrument afinat per poder fer un monòleg. No ho havia fet mai, tenia ganes de fer-ho, i va arribar el 2020. És un text que l’escric en pandèmia, quan estàvem tancats. Jo estava sol, i no deixa de ser curiós que en un moment així escrigui la primera obra per a un únic intèrpret. Al mateix temps, tenia molt clar què i com ho volia escriure i era el moment. Després vaig decidir que faria un tríptic -que no trilogia-, que es dirà Tríptic de l’Epifania. El segon monòleg ja està escrit, i és per a actriu. I el tercer estarà acabat l’any vinent, el 2023, i serà per a actor. En el cas d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc el pot interpretar tan un home com una dona.
S’estrenava el desembre de 2021 al Temporada Alta, amb direcció de Xavier Albertí i la interpretació de Pere Arquillué, un treball, el de Pere Arquillué, que s’ha destacat molt…
Sí. Quan estàvem assajant li deia al Pere que era un prodigi interpretatiu. L’obra parla del cos agredit, mutilat, desitjat, en trànsit… I també explica que en teatre un cos no és matèria sinó una convenció. Pere Arquillué em deia que se sentia com un mèdium, on el seu cos representa el canal pel que hi van transitant una sèrie de personatges.
Quina relació té l’obra amb Prats del Lluçanès, el teu municipi d’origen?
Sempre dic que en les meves obres hi ha alguna cosa esquitxada de la meva realitat. En aquest cas el monòleg passa en un paisatge que és el meu, el meu poble, i sobre aquest paisatge jo hi planto una ficció. És una mena de geoficció.
Pot ser que qualsevol persona hi vegi un paisatge conegut?
Crec que és la vegada que he escrit un text més local. Havia fet textos molt més urbans, i el poble l’havia retratat poc. I, curiosament, es va llegir a Itàlia i deien que era un poble de l’interior del país. A l’estrena a l’Uruguai va passar el mateix, hi veien un poble de l’interior de l’Uruguai. Però jo dic que és un text que fa olor de ginesta, farigola, hi ha ordi i farratge, un paisatge d’un poble de l’interior de Catalunya. En tot cas, em meravella que en un text tan local, tothom s’hi pugui reconèixer. Penso que quan intentes ser més local i més concret, toques temes més universals. Per mi és impossible escriure si no hi ha una connexió directa amb el que crec, el que sento, el que m’emociona, i amb un perfil de personatges, també.
Per què has optat per dirigir algunes de les teves obres?
Recentment he estat tres mesos a l’Uruguai dirigint Temps Salvatge i als actors els hi deia que jo no era director.
No et consideres director?
Jo soc essencialment escriptor, i vaig començar a dirigir els meus propis textos perquè no els dirigia ningú. Transcorreguts els anys dirigir m’agrada, em diverteix, i intento fer-ho rigorosament, honestament i el millor possible. Abans que em dirigeixi segons qui, prefereixo fer-ho jo. Però si tinc la sort que la direcció va a càrrec per exemple de Xavier Albertí, com ha passat en els tres últims muntatges, no em fa res que se n’encarregui algú amb aquest talent.
Quan la direcció va a càrrec d’algú altre, com ho vius?
Jorge Denevi va dirigir una obra de les meves obres a l’Uruguai i em va dir que no sabia com fer-ho. Jo li vaig dir que em tractés com si fos un autor mort. Faig la broma de l’autor mort perquè si la meva mirada fos la que hagués de planejar sobre els muntatges no tindria sentit que els dirigís una altra persona. Jo dirigeixo des del prejudici de l’escriptura, i en canvi el benefici que et dirigeixi una altra persona és que ho fa des d’una anàlisi diferent. Sempre dic, també, que no hi ha tants directors i directores bons. I també que per ser un bon director has de ser un bon lector.
Has afirmat que et fan pocs encàrrecs, voldries tenir-ne més?
Depèn. De moment en els encàrrecs que he tingut m’hi he sentit molt lliure. Per mi és imprescindible treballar des de la llibertat. Per exemple, Gang Bang va ser un encàrrec, prou controvertit en el seu moment, que em va ajudar a ser més lliure. Quan hi ha alguna cosa que no l’he sentit meva, ja no ho he volgut fer. He intentat escriure sempre només allò que vull. Miro tot el que he escrit, i indiferentment de si han anat millor o pitjor, de si ha agradat més o menys, tinc la sensació que he fet el tipus de teatre que volia fer. I han passat un munt de coses que són bones, i que sento que han passat sense que les hagi perseguit. Vull mantenir aquesta llibertat.
Estàs escrivint ara?
Sí. Sempre intento escriure i mai quedar parat entre obra i obra. A vegades estic escrivint una obra i al meu cap ja l’he tancat, però en realitat no ho està, fins que l’executes. L’any vinent estrenem una adaptació de la novel·la Reis del Món de Sebastià Alzamora, de la qual ara ja he entregat tot el material. Però hi havia uns dies que em faltava un 15% del text, i com que tenia molt clar com finalitzar-lo, la sensació era ja d’haver-lo acabat. El signe que l’he tancat és que projecto el que tinc ganes de fer més endavant.
