Enmig de les seves obligacions com a diputat al Parlament Europeu, Josep M. Terricabras ha trobat moments per tornar a la filosofia. Les seves reflexions prenen forma en el llibre ‘Allò que som’ (Ed. de 1984), un recull de 23 breus capítols que conviden a pensar sobre temes diversos, de la por al progrés, de la veritat a la felicitat. I el llenguatge, en el centre de la reflexió.
El llibre es construeix a partir de 23 capítols breus. Enmig de la política, píndoles de filosofia?
Hauria d’haver sortit potser fa tres anys, però amb l’activitat parlamentària costava d’acabar. El fet que siguin capítols breus també està pensat perquè el lector que ara tenim vol coses més concentrades. Estem en aquesta fase de rapidesa, i no cal oposar-s’hi. Simplement, hi ha coses en les quals no t’extens sinó que proposes uns quants punts de reflexió. No vull convèncer ningú ni dogmatitzar. Només que el lector compari el que jo dic amb el que ell pensa, i si pot, en tregui algun profit.
Ens diu que no busquem respostes a les grans preguntes: qui som, d’on venim o quin sentit té la vida… No és això el que busca la filosofia?
Quan em plantejo una pregunta que accepta qualsevol resposta, fins i tot respostes contradictòries, penso: de què em serveix, per fer-nos anar enraonant? M’agraden les preguntes que són més a l’abast. Per exemple: no quin és el sentit de la vida per a tothom, sinó quin és el sentit de la meva vida. Quin sentit li dono? Fins i tot, amb gent que el pot haver canviat dues o tres vegades, el sentit de la vida. Que l’orienta d’una altra manera, o que n’espera altres coses. Aquestes són qüestions i respostes que ajuden a caminar. En aquest sentit, no soc ben bé un filòsof ortodox, perquè els ortodoxos segurament intenten contestar les grans preguntes.
I no troben la resposta…
Fa 25 segles que ho proven, i no hi ha hagut cap resposta definitiva. Per tant, potser val més rebaixar la pregunta.
No està d’acord amb la divisió entre un món interior (diem que algú té un món interior molt ric, per exemple) i un món exterior…
No estic en contra de parlar de món interior, però fer veure que està separat de l’exterior, no. Som una sola persona, que té dins i fora. És més, els nostres sentiments no només passen a dins, sinó que tenen un trasllat exterior. Quan estem contents riem, oi? I això és exterior. Som humans perquè som complexos: per entendre el món interior, necessitem criteris externs. Fer veure que, si el món exterior et va malament, t’aclariràs en l’interior… em temo que t’aclarirà menys.
Per això dona tanta importància al llenguatge
És allò que ens constitueix com a humans. Som éssers fets de llenguatge, i per això tenim consciència. Tot el que fem està amarat de llenguatge: quan vostès publiquen un acudit sense paraules també l’entenem, oi? Són les paraules d’aquell qui ha fet el dibuix, que té una intenció determinada, i les dels que llegim. El llenguatge és tan potent, en els humans, que és present fins i tot quan no parlem.
Però el llenguatge, també l’hem pervertit…
Amb el llenguatge, creem coses. Ens enfrontem a la naturalesa a través del llenguatge. Quan ens preguntem què és la llibertat o la veritat o la justícia… són allò que nosaltres diem d’elles! Per això hi ha debat, o n’hi hauria d’haver. El que passa és que alguns volen fer veure que la llibertat o la veritat o la justícia són només el que ells diuen. Quan diuen aquestes coses, alguns s’imaginaran una societat més jeràrquica, i uns altres més igualitària. Són debats fantàstics quan es fan, no quan s’imposen.
Això no vol dir, segons vostè, que tot sigui relatiu. De fet, no és gens relativista…
Relativista voldria dir que vés a saber, que tot és relatiu… I no és així. En cada moment de la nostra vida i de la història podem assenyalar algunes veritats. Tot i que sempre hem d’estar disposats a reformar-ho, com fan els científics, perquè tenim més coneixement. Abans, per exemple, la justícia volia dir que els homes governaven sobre les dones, sobre les criatures…
Ergo, allò que som –la nostra identitat– està en evolució constant?
N’hi ha que entenen que la identitat és rígida. Són aquells que diuen que no han canviat mai, que són d’una sola peça… i llavors els pregunto com es corden les sabates, si són d’una peça [riu]. Si miro una foto meva de quan tenia 10 anys, veig que l’evolució ha estat molt gran, física i mental. Però jo soc aquell, el de la foto, el soc! No sóc igual, però soc el mateix. La foto em mostra com aquell nano ha evolucionat fins aquí. Per això, no ens prenguem la identitat rígidament, sinó evolutiva. Per això prefereixo parlar d’identificació que no d’identitat, perquè la identificació és evolutiva. I no em fa res que m’influeixin els que venen de fora, jo també confio a influir-los a ells!
Això que diu serveix per als individus i per a les col·lectivitats, per a les nacions?
En el pla col·lectiu, ens identifiquem els uns amb els altres encara que no pensem igual. Per què? Perquè hi ha alguns trets que ens fan veure que tenim un aire de família, que ens vindrà donat per la llengua, la història o la posició sobre la vida social. I això també els passa als espanyols, o als alemanys.
És impossible que un filòsof, avui, no es pronunciï sobre aquest concepte de la postveritat. I ho fa citant la Bíblia: quan Pilat i Jesús parlen de la veritat, i el romà diu: “I què és la veritat?” Ja fa dos mil anys s’ho preguntaven!
Recuperem una mica el pobre Pilat! Fixi’s que aquesta pregunta encara ens la fem nosaltres. I veritat és… tot allò que nosaltres anomenen veritat. El que hem de vigilar molt, és que alguns anomenen veritat a la mentida. La postveritat és la barreja absoluta, que no puguis distingir el que és veritat i el que és fals. Per a mi, hi ha algunes coses que són veritat. El terme postveritat l’han inventat els que no volen que els altres sapiguem distingir entre veritat i mentida.
El llibre acaba amb una reflexió sobre la mort. Arran d’un accident de trànsit, vostè s’hi va trobar a prop. El va fer canviar la seva manera de veure-la, aquest fet?
Sí. Em van fer cinc operacions, dues de les quals a vida o mort. Vaig estar a punt de morir, i segur que això ha influït. En fer-me gran, també és cert que em toca més de prop, perquè és una obvietat que jo soc més a prop de la mort que del naixement. Però a mi, el tema de la vida i de la mort sempre m’havia interessat intel·lectualment. El que he volgut reflexionar aquí és sobre l’absència, i en això segueixo el criteri de Ferrater Mora quan diu que la mort és un cessament. La mort cessa la vida. Per tant, no és que la mort sigui molt important, el que és important és la vida, perquè la mort l’acaba! Una vida que hauríem de tenir plena, joiosa, que hauríem de fer agradable per a tothom. Quan em pregunten si no em fa por la mort, responc que el que em faria por és no morir-me i passejar-me pel món amb tres-cents anys! El que ens fa por a tots és l’aproximació a la mort en males condicions.
Segons vostè, vivim en una certa confusió en aquest punt. Confusió que solem expressar dient allò de siguis on siguis quan parlem d’algú que s’ha mort…
Qui s’ha mort, realment s’ha mort, no pensem que encara és viu. Perquè si no, no sabrem distingir entre la presència actual i la presència de després. La vida ha cessat, i comença l’absència: el que tu valores, és justament allò que et falta, el record d’aquella persona que estimes: recordes els aniversaris, mires els àlbums de fotografies… L’absència és l’homenatge que fas, sabent que aquella persona ja no hi és. Ell no podrà dir res, només podràs parlar tu. I per això és tan important que parlis, i que diguis el que penses d’ell. Jo desitjo que algun dia, quan em mori, la meva absència sigui ben vista, ben recordat per aquells a qui he estimat. I tot això reforça la idea de la vida, la vida que tenim i que hem de fer cada vegada més valuosa.
En el fons, és vitalista…
En el capítol en què parlo de la felicitat, la pregunta que em faig és: “Val la pena?”, i fixi’s que inclou la paraula pena. Conec gent que ha tingut pèrdues molt grans i et diuen que, malgrat tot, la vida ha valgut la pena. Ajuntar el món agradable i el desagradable és el que dona la totalitat de la meva vida. Et preguntes llavors si val la pena. I l’ideal és poder dir que sí.
Fem una pinzellada política. La nostra relació amb Europa ha anat oscil·lant. Fa uns dies, érem euroescèptics, i ara, amb la llibertat de Puigdemont, hem tornat a un cert proeuropeisme…
Jo ho visc des de dins. Sempre he mantingut la mateixa posició: les cúpules dirigents d’Europa ens miren amb una certa hostilitat, però a sota hi ha una franja de creixent simpatia cap a nosaltres. A Europa, les coses funcionen lentament, però sobre la qüestió jurídica sempre he dit que ens n’havíem de refiar. No hi ha ni un jutge a Europa que pugui acceptar el que fa el senyor Llarena. Ni un jutge, ni un estudiant de primer de Dret. És tan penós, que era obvi que, quan anéssim a Europa, ens donarien la raó. Potser ha anat més de pressa gràcies al fet de tenir exiliats que s’han anat escampant i han obligat a posicionar els estats.
I especialment, Alemanya, pel seu pes…
El prestigi dels juristes alemanys –i dels jutges– és immens. Perquè accedeixen a la judicatura per mèrits objectius, per com es comporten, i perquè el poble els dona suport. Encara faig un pas més i m’hi jugo que, per malversació, tampoc extradiran Puigdemont. Per a ells, malversació és agafar béns públics. Tenim el senyor Montoro que certifica que no es va gastar ni un euro públic l’1 d’octubre.
El que passa a Europa pot fer virar l’opinió d’Espanya?
Quan t’has creat una bombolla com aquesta, costa molt d’abandonar-la. Començaran aquells arguments als qual el franquisme ja ens tenia acostumats: que els de fora són dolents. Tinc gran confiança en la justícia europea. I quan aquestes causes vagin a Estrasburg, també guanyarem.
Però quants anys trigarà? És un procés lent…
No és ben cert. Només pots anar a Estrasburg quan has passat tots els passos als jutjats espanyols. En el cas dels joves de Girona que van cremar fotos del rei, un fet de l’any 2007, el Tribunal Constitucional no es va pronunciar fins al 2015. I després va anar a Estrasburg. Miri: a mi fa quatre mesos em trucaven periodistes de la BBC, per exemple, i hi veia hostilitat. Semblava que parlessin per boca de Rajoy. I ara han canviat, amb els empresonaments injustos. Han anat veient que potser és aquest país, que no acaba de funcionar.
