A Maletes perdudes (2010), l’anterior i exitosa novel·la de Jordi Puntí, hi ha un moment en què els camioners protagonistes del relat escolten un casset amb música de Xavier Cugat. La figura d’aquest gironí que se’n va anar a fer les amèriques a principis del segle XX i va triomfar als Estats Units ja feia molt de temps que li rondava pel cap a l’escriptor manlleuenc. A cocció lenta però acurada, com és la seva manera de treballar, va prendre forma una novel·la que dimarts s’alçava amb el 64è Premi Sant Jordi de la Nit de Santa Llúcia. Es dirà Confeti i està previst que surti publicada a mitjans de febrer per Edicions Proa. Jordi Puntí ha tornat per la porta gran, la més gran de les lletres catalanes.
Un jurat de set membres va triar la novel·la de Puntí entre les 48 que s’havien presentat a la convocatòria. El veredicte va ser unànime i la qualificava com a “exuberant, detallista i molt ben documentada i fabulada”, característiques coherents amb l’obra del narrador. “Recrea una època i un ambient associat al món de l’espectacle i converteix una persona històrica, Xavier Cugat, en un personatge literari”, deia el jurat. I és aquest el procés que Puntí va anar seguint des que es va endinsar en el món de Cugat. “Al principi no sabia exactament què volia fer, m’interessava la figura del català que marxa a fora”, explicava aquest dijous a EL 9 NOU. La tardor de 2014, Puntí va marxar a Nova York amb una beca del Cullman Center for Scholars Writers, dotada per la Biblioteca Pública de la ciutat. Allà va treballar intensament i va descobrir “material sobre Xavier Cugat que aquí no es coneixia, fins i tot de quan va estar a Cuba abans dels Estats Units”. Enmig de tot això, apareixien les mentides que havia anat dient per millorar la seva biografia i se li apareixia a Puntí la figura “d’un gran fabulador, del qual jo havia d’estar a l’altura”. Aquest és un element central de l’obra, que a més de Cugat incorpora el personatge d’un periodista d’espectacles i xafarderies. “Cugat es va arribar a creure les seves mentides, i les explicava quan era gran com a reals, en la seva autobiografia i quan va tornar a Catalunya”. Era fàcil fer fake news, perquè resultaven molt difícils de comprovar. Tot això no treu mèrit a un músic que ja era un nen prodigi quan va marxar, “que va transformar la música llatina als Estats Units” i que allà va ser extraordinàriament famós. Pel seu talent i per la seva turbulenta vida també. “Tot era exagerat.” Què es podia esperar, si no, d’algú que va néixer l’1 de gener de l’any 1900 i que utilitzava això per vaticinar que viuria tot un segle? “Cosa que també és molt literària”, diu l’escriptor.
Jordi Puntí ha rebut alguns premis, però mai s’havia presentat ell mateix a cap. “Excepte a un premi petit amb el primer conte de Pell d’armadillo”, el recull de relats amb què va debutar l’any 1998. “No soc gaire partidari de la dinàmica dels premis.” Però aquesta vegada va decidir fer-ho, en part per una observació que li havia fet el desaparegut escriptor Vicenç Pagès Jordà, amic seu: “Si no t’hi presentes tu, ho farà un altre”. Amb ironia, l’autor manlleuenc diu que “vaig tan a poc a poc a escriure que potser era l’última ocasió de presentar-m’hi”.
I l’èxit l’ha acompanyat. El jurat l’integraven Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manel Forcano, Marcel Mauri, Mercè Sarrias, Simona Scrabec i Carme Vidal Huguet. “Set persones, que és més difícil que es posin d’acord”, valora l’autor. Amb fama guanyada els últims anys com a premi independent que s’allunya de condicionants mediàtics, el Premi Sant Jordi és dels que manté alt el prestigi, a més d’acumular una llarga trajectòria iniciada l’any 1960 i hereva de l’antic Premi Joanot Martorell.
Al llarg de tot aquest temps l’havien guanyat només dos autors osonencs. L’any 1974 ho va fer Pep Albanell, nascut a Vic però de molt petit traslladat a la Seu d’Urgell, amb la novel·la Pinyol tot salivat. I l’any 1999, el rodenc Emili Teixidor, amb El senyor de les mosques, un relat cent per cent osonenc, on té un gran protagonisme l’Arxiu Episcopal de Vic. “Vaig pensar molt en l’Emili, quan em van dir que m’havien donat el premi”, explica Puntí.
