La curta vida clandestina de Bandera Roja va des del 1968 –ara hauria fet mig segle– fins a l’inici de la Transició. Però poques organitzacions de l’època van tenir tanta influència com aquesta, d’on van sortir de Jordi Solé Tura a Ferran Mascarell, passant per Josep Ramoneda o Borja de Riquer. Un dels seus ideòlegs i dirigents, l’urbanista Jordi Borja, n’explica per primera vegada la història al llibre ‘Bandera Roja’ (Ed. 62).
Al llibre, vostè diu que Bandera Roja havia de ser “una revista política clandestina”. Aquest va ser el punt de partida?
A finals de 1968, ens reunim un grup de vint-i-cinc o trenta persones, la gran majoria vinculades a la Universitat, altres que treballaven als barris i també alguns mestres. Quan ens preguntem pel nom, jo proposo Bandera Roja. Vaig tenir un èxit fantàstic: tothom va estar-hi en contra! Jo volia que no sortís la paraula organització o partit. I quan es va posar a votació, vaig guanyar: un vot meu a favor, i tots els altres abstenció!
Un començament ben original…
Seguidament proposo d’aprovar una declaració molt en contra de la invasió de Txecoslovàquia pels soviètics. Em contesta un que després es va fer del PSOE que de cap manera, que només faltaria fer una crítica als russos… El número u de la revista, efectivament, no en deia res.
Prenien les decisions d’aquesta manera assembleària?
No hi havia president, ni secretari general ni res d’això. Hi havia un nucli que coordinava, que donava suport, que preparava la revista Bandera Roja i una altra de més lleugera, Estrella Roja. La feina d’aquest equip era donar pistes als companys. Les decisions les prenia la gent que era a la Universitat, a la Pegaso o a Nou Barris. Era el que nosaltres anomenàvem fronts de lluita i en teníem quatre: l’universitari, el de mestres, el de barris i el de fàbriques.
La lluita concreta passava davant de la discussió ideològica?
Teníem uns quants criteris força clars. El primer, construir des de la base, que sembla senzill però era complicat. Als barris, calia un nucli de dues o tres persones amb una certa cultura política, que en busquessin d’altres en el món associatiu, per acabar formant una plataforma. En alguns llocs es podia concretar en una associació de veïns, en altres era per la via sindical… El que era important era ser-hi, arribar a molta més gent de la que podia ser de Bandera Roja o del PSUC, per exemple, amb qui ens acostumàvem a trobar. Poc ideologisme…
“Pensament poc fort”, en dieu al llibre…
N’hi havia, però poca ideologia doctrinària. I amb molts corrents. En una primera etapa, fins i tot hi havia força simpatitzants amb el maoisme, cosa que jo no compartia… allò que deien els italians que la Cina è vicina no ho veia per enlloc. Però podien conviure amb el grup cristià que va entrar amb l’Alfons Carles Comín, i no va crear cap problema. Altres, com jo mateix, teníem Itàlia com a referència: el PCI (Partit Comunista d’Itàlia) i Gramsci, però sobretot l’extrema esquerra més seriosa: el diari Il Manifesto, Avanguardia Operaia… El que teníem clar tots era que calia evitar la violència, perquè hi havia organitzacions d’extrema esquerra que anaven en un crescendo perillós.
Encara en ple franquisme, l’esquerra era una constel·lació de grups i grupets, fins al punt que vostè parla de “desori”.
Ens van venir a veure, a en Jordi Solé Tura i a mi, per si podíem integrar tots els grups de l’extrema esquerra. Vam preferir començar de manera modesta [riu]. Ens semblava una bogeria, perquè alguns estaven a matar entre ells, i dins mateix de cada grup hi havia contradiccions.
BR es crea quan tot just s’ha sortit del maig del 68 francès, del qual persones com vostè en van ser testimonis directes. Els va influir?
El maig del 68 francès va donar il·lusions, com si ens haguessin posat una marxa triomfal. Va ser la música, no la lletra… i sobretot ens donava ànims a la gent jove. A Bandera Roja ningú no passava dels 30 anys, excepte en Solé Tura, que en tenia 37. Comparats amb ara, diria que érem més sensats, ens sentíem molt adults. Érem seriosos, però a la vegada, una organització molt fresca, pel fet que no hi hagués jerarquies. Tots anàvem a tirar fulls volants, per entendre’ns.
Ara és modern, això de les organitzacions horitzontals i en xarxa…
En certa manera, sí. No és exactament que no hi hagués direcció. Però sí que actuàvem amb un nucli reduït de set o vuit persones, que més o menys estàvem inserits en un front de lluita. Jo treballava amb el nucli popular dels barris, per exemple. Donava orientacions, però la gent prenia les seves pròpies decisions. Un dia vaig anar a la dels mestres, per exemple, i em van demanar què em semblava si intentaven fer una vaga, la primera del seu sector. I jo els vaig dir que havien de ser ells, que veiessin si hi havia ambient per fer-la. En una situació de repressió, mai no saps si una assemblea o una vaga sortirà bé, però has de tenir nas per detectar-ho. La vaga es va fer, i va ser exitosa.
La gent del món professional, universitari, no us veien elitistes, lluny del món obrer?
No, i potser perquè el nostre llenguatge era força directe i senzill. I perquè intentàvem ajudar-los, no manar-los. En un cert moment, al Baix Llobregat, es posa una fàbrica en vaga i algú planteja si no es podria fer en tot el conjunt de la comarca. El líder sindical tenia 18 anys, però era excepcional, intel·ligent… era en Carles Navales. Ens vèiem al vespre i em deia: “I demà què fem?”. Jo l’ajudava, li deia que el que era important d’una vaga no és començar-la, sinó saber acabar-la. Sovint no s’hi pensa…
Bandera Roja va tenir cinc anys de vida molt activa. En un moment donat va créixer molt, fins i tot fora de Catalunya. Paradoxalment, va ser l’inici del declivi?
També en aquest cas has de saber quan s’ha de parar. Bandera Roja havia crescut i començava a tenir tots els tics del partits polítics. Posats a tenir-los, però, val més que sigui en gran. Bandera Roja va arribar a ser molt important en la clandestinitat, amb mig miler de persones organitzades. En un cert moment, cap al 1974, alguns ens vàrem adonar que allò estava canviant. El document Contra el revisionismo va ser una aberració: disparar contra el PSUC i proclamar-se com el veritable partit comunista! Però acabar-ho no va ser tan fàcil, hi havia molta gent il·lusionada amb Bandera Roja. Jo em vaig quedar sol dient que ja no tocava…
Per què?
Crec que si he tingut alguna virtut ha estat la de ser realista, fins i tot més que en Solé Tura. Em semblava que calia passar a l’alta política, i no teníem infraestructura, ni material ni econòmica. I no teníem història! Les classes populars sabien què era el PSUC, i a nosaltres ens coneixia el món més polititzat. No deixava de ser una minoria. En aquell moment jo vaig marxar a Xile, perquè no volia fer una trencadissa forçada, quan la gent no havia reflexionat sobre tot això. En tornar d’allà vaig veure que la situació havia madurat.
I quin era el destí de la gent de Bandera Roja?
Als dos grans partits d’esquerres, el PSUC o el PSC… que en aquell moment no era el PSOE, eh? Raimon Obiols em va dir: “Allò que ens diferencia és que jo sóc leninista i tu no” [riu]. Se suposava que jo era el comunista, i ell el socialista!
“No hi havia vocació de convertir-nos en professionals de la política”
Bandera Roja tenia una idea definida sobre la qüestió nacional?
El PSUC sí que tenia vocació catalanista. Pensi que per l’Onze de Setembre, qui es mobilitzava era Comissions Obreres. I que l’òrgan del partit, Treball, es feia en català. O la revista Nous Horitzons, que tenia molt de nivell. Nosaltres teníem altres prioritats. El moviment catalanista era molt vinculat a l’Església i a l’àmbit cultural. Tot i que gent vinculada a Bandera Roja vam crear l’editorial Laie, que publicava en català, que la dirigia l’Alfons Comín i ens tenia com a redactors a en Lluís Crespo, l’Ignasi Riera i jo mateix. Però era de més a més, perquè des de l’organització no podíem tocar-ho tot.
De Bandera Roja n’ha sortit gent tan diversa com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda, Antoni Castells, Jordi Solé Tura, Eulàlia Vintró, Borja de Riquer o vostè mateix… Quina pedrera!
Crec que és perquè no hi havia vocació de convertir-nos en professionals de la política. Excepte potser en Solé Tura. Jo mateix tenia clar que la meva professió era l’urbanisme, no la política. Però fins i tot els que s’hi han dedicat més, com en Ferran Mascarell, ho han fet des d’un substracte cultural. Com que la gent prenia decisions… pensava. I això els feia madurar! Els líders de la Pegaso, per exemple, que van començar com a obrers no qualificats, al cap de poc temps ja ho eren, i van estudiar graus universitaris. Igual que alguns líders veïnals. Tothom es va espavilar, al mateix temps que militava.
Diu que va ser una història de pocs anys, però intensa. Com si haguessin passat més anys dels que van passar. I que s’ho passaven bé, encara que dormien poc. Ho recorden com una etapa agradable de la seva vida, la de Bandera Roja?
És que hi havia molt bon humor! Recordo que un dia del 1969 que estàvem reunits en un pis, un nucli que en podríem dir de direcció, en una reunió de clandestinitat molt seriosa. Sentíem a la ràdio que Carrero Blanco havia decretat l’estado de excepción, i això volia dir que a partir d’aquell moment començaven a detenir tothom. Llavors un dels assistents s’aixeca i diu, ben solemne: “Companys! Folleu, folleu, que teniu poc temps!” [riu]. Això quan no acabàvem una d’aquelles reunions llaguíssimes a la nit i ens n’anàvem al Jazz Colon o a La Paloma a desfogar-nos. Un dia, entro a La Paloma i s’acosta un que em diu: “Compte, que per aquí hi ha la pasma!” I jo, que anava sol, sí que me’n vaig amb una noia i li dic que ens posem a ballar… perquè em vaig fixar que els agents anaven demanant la documentació als que hi havia a les vores, no es ficava enmig dels que ballaven!
Dormien poc…
Però em llevava molt d’hora, que a les 8 jo feia classe!
