Com que fa temps que això de les religions em van semblar una merda, vaig decidir deixar de banda la Bíblia com a llibre per llegir abans de morir –com també ho he fet amb el Quixot o amb qualsevol novel·la sobrevalorada de William Faulkner– per centrar-me en literatura que realment m’aporti allò que espero quan dedico tots els sentits a una pàgina tacada de paraules. Aquesta setmana, però, he agafat l’exemplar que em vaig comprar per escriure les cites dels Versicles apòcrifs dels subcampions en sèrie –un llibrot de contes que vaig escriure fa gairebé vint anys– per recuperar-ne el fragment 3:16 de l’Evangeli segons Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels que creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. Hòsties, quin xantatge emocional! O sigui que o bé creiem en Crist o això de la vida eterna –que ara mateix tampoc sé si em convenç massa– la tenim fotuda.
Si hagués d’escriure el meu propi llibre sagrat, el primer que hi diria seria “allunyeu-vos dels dogmàtics”, per més que ja m’hi hauria convertit jo mateix. Durant la dècada dels vuitanta, en molts partits de futbol que retransmetien per RTVE hi havia una presència inquietant als estadis. No era cap de les pareidolies que sovint analitzen fins a l’intent de suïcidi a Cuarto Milenio, sinó una pancarta on hi figurava l’expressió “John 3:16”. Encenies el televisor i darrere d’una de les porteries hi apareixia aquest text, i pensaves que t’estaves perdent alguna cosa. Els locutors tampoc ho explicaven, com si fos un anunci més al costat dels de Fuji, Marlboro o Kodak. Però no, no ho era.
“John 3:16” va ser el vehicle que Rollen Stewart va utilitzar per entrar als principals espectacles esportius occidentals des de 1977, quan va aparèixer a les finals de l’NBA entre Portland i Filadèlfia. A partir d’aleshores va aprofitar una versió molt primitiva del Verkami per trobar finançament a través de donants de dòlars que creien que difonia un missatge apostòlic que valia la pena. I va funcionar, fins que la seva quarta esposa va denunciar-lo per intent d’estrangulament. S’hi van sumar els seus boicots amb bombes fètides a espectacles que li semblaven repulsius, i un segrest amb ostatges a l’aeroport de Los Angeles. El 1992 van condemnar-lo a tres cadenes perpètues que encara ara està complint. Si hagués acceptat un acord de culpabilitat, amb dotze anys hauria estat al carrer. I se n’ha penedit molt, tot plegat per entrar a espectacles esportius prescindibles, i per predicar una fe que, com totes, no porta enlloc. Però si a mi, ara per la raó que sigui, em plantegen dotze anys de presó, també els engegaria a prendre pel cul.
