Quan Joan Viñas va anar a treballar a l’hospital Arnau de Vilanova ara fa uns cinquanta anys, no existia la cirurgia. La seva generació va crear aquesta àrea que avui dia té l’hospital universitari on continua exercint d’especialista en colon rectal, ara com a catedràtic. També ha estat rector de la Universitat de Lleida i president, entre d’altres, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Amb 67 anys, assegut en una de les cadires que hi ha a l’avantsala del seu despatx, fa balanç de tot el que ha estat una vida que sap que deixarà aviat. Diu que no li va fer por quan li van dir que tenia càncer de ronyó als volts de Nadal del 2014. Com a bon cirurgià va pensar que s’operaria, extrauria el tumor, i prou. Però la metàstasi li va canviar la vida… a millor. L’explicació a aquesta aparent contradicció es troba al seu llibre “Com viure amb la malaltia des de l’experiència d’un metge malalt cristià” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018) dirigit a malalts, els seus familiars i persones sanes, també. Viñas té clar que ens hem de preparar per la mort i assegura que “amb sort, patirem una malaltia a la nostra vida” per aprendre a fixar-nos en la seva essència.
Li fa por la mort?
No. La mort forma part del procés de la vida, i la vida no s’acaba amb la mort. En català tenim una paraula molt il·lustrativa per indicar què és la mort, diem: “Ha traspassat.” I és això, passar a una altra dimensió.
Sempre havia dit que era cristià i ara, al títol del llibre, també ho deixa clar. La religió li ha estat d’ajuda per fer front a la malaltia terminal que li van detectar fa quatre anys?
A mi m’ha ajudat, però crec que el que explico al llibre pot ser, i espero que ho sigui, d’utilitat a tots els malalts i les seves famílies. Un canvi de pensament per aprendre de la malaltia. Quant a la religió, sóc creient, sí, però penso que cal depurar creences i en aquest llibre també provo de fer-ho.
A què es refereix?
Ens van ensenyar que s’ha de patir per anar al cel i això és fals del tot. Jesús curava els malalts perquè no patissin, si fos veritat que el patiment era o és un passi directe al cel, no els hauria volgut aquest mal [somriu].
Mirat així, sí. En aquesta línia, potser creu que no existeix l’infern?
El que sé del cert és que tots els papes de la història han fet sants, han reconegut la vida i els actes de persones de carn i ossos i els han situat en un lloc privilegiat al cel, els han santificat. Però no he escoltat mai cap papa enviar a l’infern algú o determinar que aquest o aquell és a l’infern per mèrits. Definitivament ens hem de posar al dia.
Va tenir por quan li van diagnosticar el càncer de ronyó el Nadal del 2014?
No. Si et detecten un càncer a temps no has de tenir por. Vaig pensar que m’operarien, em traurien el tumor i prou. Però resulta que havia fet metàstasi i això ho va canviar tot.
Què va canviar?
La malaltia m’ha fet alliberar-me de la palla que cobria el que és realment important en aquesta vida, que és ajudar els altres sense esperar res a canvi i la família. La meva carrera professional m’ha ocupat molt temps que he restat a la meva família i ara vull dedicar-me més a ells. També va suposar un canvi d’hàbits, ara cuido molt més la meva dieta i vaig a un ritme més tranquil, apreciant el paisatge, les petites coses, perquè per gaudir del que importa, d’un bon paisatge o de la família, no cal anar a l’Àfrica, on he estat molt operant amb la meva dona de manera solidària i ara ja sé que la salut no em deixarà tornar-hi.
Plantejar-se la mort sembla que porta implícit un balanç de vida. Què celebra i què lamenta?
Celebro la vida, els meus pares i tot el que em van ensenyar, celebro la meva família, els meus fills, la meva carrera professional. I lamento no haver parat atenció suficient en les persones que m’han pogut demanar ajudar al llarg de la meva vida i no els he atès com es mereixien.
Tot i que és una persona important en el desenvolupament de la salut pública i la vida acadèmica a Lleida, vostè és de Barcelona. Per què va anar a Lleida?
Simplement, m’hi va portar una plaça de cirurgia quan tenia 26 anys. La sorpresa va ser majúscula quan vaig arribar i vaig veure que no hi havia àrea de cirurgia. Els lleidatans, aleshores, o bé anaven a Barcelona o anaven a consultes privades. Llavors ens vam posar a treballar per aixecar l’àrea de cirurgia. Sempre he promogut la sanitat pública, i un dels reptes polítics d’avui dia és salvaguardar-la.
Està en perill?
Sí. És molt cara i en ocasions la malbaratem. N’hem de fer un ús responsable. D’entrada crec que hauríem de pagar més impostos per mantenir-la.
Per què es va fer metge?
El meu pare era metge. Recordo com venien els pacients a casa i com treballava braç a braç amb la meva mare, infermera. Jo també volia ajudar la gent.
Ha repetit model. La seva dona és infermera i han anat plegats a treballar a l’Àfrica.
Sí [somriu]. M’hauria agradat tornar-hi, però els efectes secundaris del tractament no m’ho permetran, ja.
Com a metge, digui’ns alguna de les seves màximes, d’aquelles que acostuma a repetir a les seves conferències sobre lideratge i bioètica.
No és suficient amb ser un bon professional, sinó que cal ser també un professional bo. D’altra banda, també penso que no es pot ser líder sense ser bona persona, si no el que podria passar és que acabem creant monstres.
Què li agradaria que sentís la gent al llegir el seu llibre?
Que prengués consciència de les petites coses, del poder de l’actitud positiva i que seguís l’impuls d’un canvi social, perquè així no anem bé, cada cop hi ha més suïcidis, això deu voler dir alguna cosa. Hem d’ajudar la gent a sentir-se bé en aquesta vida.
Tot i el patiment? I parlo d’eutanàsia.
Hi estic en contra. És donar poder a un col·lectiu perquè em matin. Una llei de l’Eutanàsia pot donar peu que una persona es pugui sentir un destorb i una mala persona si arribat a un punt de la malaltia no accedeix a morir. És un aspecte gens resolt. Avui dia hi ha les cures pal·liatives per morir sense dolor.
