Primer va ser el prometedor debut amb Els dics (premi Documenta 2017), després l’esplèndida confirmació amb Canto jo i la muntanya balla (premi Llibres Anagrama 2019). I ara torna Irene Solà amb una nova i esperada novel·la, Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, que publica també el segell Llibres Anagrama.

Per Sant Jordi hi havia llibreters osonencs que ja tenien reserves d’aquesta novel·la. Sabia que estava creant tanta expectativa?
La novel·la, la vaig escriure des del mateix lloc que les anteriors. Un lloc de molta llibertat, molt propi. Estic contenta amb aquest llibre, si bé mentre l’escrivia Canto jo i la muntanya balla es va posar a fer el seu camí. Un senyor camí, que m’ha aportat molt d’enriquiment.

Va coincidir, el procés de creació d’aquesta novel·la amb l’èxit de l’anterior?
La començo a escriure abans que passi res amb Canto jo… Me’n vaig als Estats Units a fer una residència, i penso que si m’enduc el manuscrit de Canto jo… em passaré un mes retocant-hi coses. I no puc. Tanco la carpeta i me’n vaig amb la idea de començar coses noves, d’iniciar el proper projecte. Hi anava amb totes les possibilitats obertes, amb idees que m’agradaria explorar com la del pacte amb el dimoni. No hi vaig en blanc, sinó amb petites llavors, però totes les possibilitats estan obertes. I així va començar. Amb el ressò de Canto jo… vaig haver d’aprendre a trobar una balança, a equilibrar els viatges i actes públics amb escriure, que és el que m’agrada més.

Ha parlat del pacte amb el dimoni, com una idea primigènia de la novel·la. La Joana es va fent gran, no es vol “espigar com un enciam” i fa el tracte amb el diable perquè li doni un marit. Aquí neix tot?
Tenia interès a fer picades d’ullet al folklore, a fer servir les històries que ens hem anat explicant de generació en generació. En podem aprendre molt, perquè carreguen un cert ADN de grup. De com ens hem mirat a nosaltres mateixos, quines històries hem inventat i per dir què. Això ha anat sobrevivint i ha arribat a nosaltres, i és interessant observar-ho des del present. El pacte amb el dimoni és molt present en la nostra cultura.

Tot transcorre en un dia. El temps que va de la foscor a la foscor. Però en aquesta unitat hi cap tot: un dia que condensa anys i vides…
Quan començo un llibre no decideixo com serà, però hi ha un moment determinat en el procés d’escriptura que m’adono que tot passa en un sol dia. I en un sol lloc, el mas Clavell, del qual només sortim quan hi ha un record. Jugo amb l’elasticitat del temps, perquè és un dia en què hi caben anys, i segles. I amb la de l’espai, una sola casa en què hi caben tantes dones i tantes històries. És un cicle: el dia s’acabarà perquè en comenci un altre. Jo no li poso cara i ulls, no té data, perquè pugui ser cada dia.

Del present, això sí. Perquè vol narrar des de l’avui, encara que mirem enrere.
Del present, sí. Juga amb el passat, amb la història i les històries, però és una novel·la de mirada contemporània, crítica i feminista.

El temps passa d’una manera una mica semblant a la dels contes, no?
Les històries el manipulen i el tergiversen, dins del seu marc i també fora d’aquest. Una bella dorment pot fer una migdiada de cent anys, podem fer salts mil anys endavant o enrere… Però el temps també passa de manera diferent per a nosaltres, quan mirem una pel·lícula o quan algú ens explica una història.

Forma part d’aquest pacte implícit entre realitat i ficció que tots acceptem quan llegim una novel·la, o quan veiem teatre o cinema. El lector d’Et vaig donar els ulls… accepta que en el relat convisquin amb tota naturalitat en un mateix pla els personatges presents i els fantasmes del passat del mas Clavell?
És un tracte: només t’ho creuràs una estona. I durant aquesta estona tu apagues els sensors d’incredulitat i no vas repetint: no m’ho crec, no m’ho crec… Ens imaginem l’inimaginable, els creiem l’increïble, en més o menys grau. Penso que mou bona part del meu treball, això d’entendre què es pot fer amb les paraules i amb la imaginació. Mirar els fils que hi ha darrere el tapís.

Les dones, del present o del passat, són protagonistes absolutes. Parlem-ne una mica, de les principals: la Joana és la matriarca, la que fa el pacte inicial amb el diable… i el trenca.
El fantasma més vell, no perquè mori primer sinó perquè neix primer. La dona que en algun moment del segle XVI decideix fer el tracte amb el dimoni per trobar un home. Però vol ser llesta i especifica: ha de ser un home sencer, que sigui hereu i tingui “un tros de terra i un tros de teulada”. No un qualsevol. I es casa amb en Bernadí Clavell, l’hereu del mas. Però no és del tot sencer, li falta el dit petit del peu esquerre. Per això la Joana es veu capaç de trencar el pacte amb el dimoni. I conserva l’ànima, la casa i l’home! Però aviat descobreix (o creu descobrir) que hi ha conseqüències del que ha fet: a tots els descendents de la casa els mancarà alguna cosa.

Ho ha matisat: “descobreix o creu descobrir”…
Sí, perquè volia investigar al voltant de la subjectivitat, de les creences. La Joana es creu això del càstig del dimoni. La creença passa de generació en generació: tothom del mas Clavell creu que les coses són així. Però què és una sort i què és una desgràcia? Què és veritat i què ens creiem perquè estem predisposats a fer-ho? Hi ha un dels seus successors, en Bartomeu, que la seva mancança és no sentir amor per una mare. Però qui troba el defecte és la seva mare. Segons com miris el món, et miris a tu mateix o als altres, pots considerar que els falta alguna cosa.

A la Bernadeta, per exemple, li falten les pestanyes. La Bernadeta és central perquè aglutina passat i present: el dia de la novel·la és el dia en què ella agonitza.
L’últim dia de la seva existència. És una dona del mas Clavell, la neta de la Joana. El món se li ficava als ulls: la sorreta, els mosquits… tot. Plorava i plorava. A la família se’ls acut posar-li aigua de farigola. I ho fan tant, que la mirada se li torna groga i acaba veient el que no ha de veure. Es passa la vida veient coses que han passat o que passaran, i intentant gestionar tota aquesta informació que de petita la té desesperada: veu com es morirà tothom que estima, i comença a veure també la figura del dimoni que s’amaga a les muntanyes i va fer el tracte amb la seva àvia.

Entremig ens deixàvem la Margarida. Religiosa, beata, i també mancada d’una cosa. Però, sobretot, amb un marit bandoler!
Suposadament, el que li falta és un quart del seu cor. Però ja hi tornem: qui ha mirat el cor de la Margarida per saber-ho? Ningú. Li falta, o ens ho estem creient? Ella es casa amb un home molt atractiu, exageradament, i això em permet parlar dels efectes de l’amor romàntic en les dones. Ell és en Francesc Llobera, que esdevindrà un bandoler, i adoptarà el nom de la casa: en Clavell.

Som a les Guilleries, i pensem en el bandoler Serrallonga!
Sí, és un paral·lelisme buscat.

Aquesta dona, la Margarida, vol explicar –ella mateixa i no algú altre– la història familiar…
Aquest és un llibre que parla del record i la memòria, i de com transformem els esdeveniments. Perquè qualsevol intent d’explicar un fet el transforma. Quines invencions hi ha darrere el que expliquem i com ho fem? Totes les dones de la novel·la tenen una relació diferent amb el record, perquè la història familiar s’explica a través de subjectivitats, que a vegades són contradictòries. A cada un de nosaltres ens passa: ningú ens asseu durant dotze hores per explicar-nos la història familiar, ens la fem nosaltres pescant d’aquí i d’allà. Doncs la Margarida intenta establir-se tota l’estona com a cronista de la nissaga, la que té la versió bona.

El folklore, les llegendes, les rondalles són una matèria essencial de la novel·la. Impregna fins i tot la manera de narrar.
He fet recerca. Volia submergir-me, escoltar històries com les que va recollir el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, que m’han alimentat molt. I allò que vaig trobant passa, de manera orgànica, al llibre. Si llegeixo receptes medievals o processos del segle XVII, les maneres de dir van permeant de manera molt natural. Si reflexionem en el llibre sobre el record, això inclou també el llenguatge, les paraules que no fem servir.

L’ús de la llengua és clau en la seva obra. I aquí diria que s’hi entreté especialment, que hi juga.
A mi m’agrada molt escoltar, pescar al vol les maneres de dir. Igual que les històries que expliquem com a grup humà, les paraules parlen de qui som.

El llibre és molt sensorial. Olors, gustos… fins al detall d’explicar-nos com cuinaven aquestes dones. La cuina és memòria…
També ho crec. Cuinàvem així no fa tant de temps. El relat se sorprèn de les moltes coses que oblidem, però tampoc vol criminalitzar aquest oblit. És part d’un cicle. La Marta és un personatge de la família que té com a mancança la de la memòria. No té memòria, i potser és la que viu amb més lleugeresa sense aquest pes.

El mas Clavell no existeix, però la resta de la toponímia és fidel. L’escenari de les Guilleries, per què l’ha escollit?
Me n’adono molt al començament, que vull situar el llibre a les Guilleries. Són la gran terra d’amagar-se i això és ple de gent que s’amaga, que no tria els camins més obvis. Bandolers, emboscats, carlins, maquis… i el mateix dimoni.

Tot va lligant: els aspectes dels quals parlem acaben connectant entre ells.
És que reflexiones al voltant d’uns temes des de totes aquestes perspectives. Tot va servint per gaudir de la història, però també per reflexionar. Estava pensant en totes aquestes coses mentre escrivia.

La formació i expertesa en el món de l’art contemporani fa que el procés de creació de les seves novel·les sigui diferent que en altres escriptors?
Penso que sí, que influeix. Que faig processos creatius des de mètodes de l’art contemporani. Ho sento i ho visc així. Quan feia història de l’art no vaig aprendre només a pintar o dibuixar (que m’agrada molt). El que vaig aprendre amb més profunditat va ser a perseguir interessos, fer preguntes. Et fiques en cada projecte amb ganes d’aprendre, de descobrir, d’investigar.

• El 9 Nou