L’índex de preus de consum (IPC) ha passat per èpoques de mala premsa. En els anys de la profunda crisi financera, es va acusar aquest indicador de formar part dels aspectes que contribuïen a empitjorar el context econòmic. Per ser justos, s’hauria de dir que l’acusació no es referia tant a l’índex en concret com a la utilització d’aquest instrument –pura estadística com tants d’altres– com la referència per actualitzar salaris (i no només salaris, perquè també és una referència per actualitzar les rendes de lloguer, per citar un exemple que, curiosament, no ha estat el focus de les crítiques).
La mala premsa, degudament amplificada per altaveus polítics i mediàtics –tan sovint intercanviables–, va portar fins i tot a lleis de desindexació per part dels governs del PP. Sense ser extensius, el concepte indexació significaria aplicar l’evolució de l’índex de preus de consum com a referència en les revisions salarials (i per tant, desindexació significaria just el contrari, no utilitzar aquesta referència). Que els salaris es vinculin a l’evolució de preus té un punt lògic. Els salaris han de permetre que els treballadors i els pensionistes puguin mantenir el mateix ritme vital i, aspecte important, que puguin continuar consumint. Perquè el consum és una part fonamental en el desenvolupament econòmic en molts sectors. Un consum més baix perquè els treballadors no arriben a final de mes amb el seu salari també és un entrebanc per a les mateixes empreses que es mostren gasives a l’hora de pagar els sous.
El debat entre l’aplicació de l’IPC en les revisions salarials no era nou en aquelles èpoques fosques de l’economia, tant en l’àmbit públic (polític i mediàtic) com en el privat (en les negociacions a les empreses). És cert que es va intensificar perquè moltes empreses tenien problemes i les eines habitualment a l’abast dels països per mantenir una certa competitivitat, com la devaluació de la moneda, eren inviables en un context de divisa única europea. L’IPC ha arrossegat la mala premsa fins als dies actuals, en els quals es planteja recuperar aquest índex com a referència en la revisió de les pensions que la Llei de Desindexació del PP havia acabat substituint.
Arribats a aquest punt, hauria merescut més rellevància la revisió del mecanisme de càlcul de l’IPC. La pandèmia i les eleccions han pres el protagonisme a aquesta revisió que ha acordat l’Institut Nacional d’Estadística, en part per instància del seu germà gran europeu, l’Eurostat. Per entendre el canvi, és un bon marc saber com es calcula l’IPC.
L’IPC és una estadística. Parteix d’una enquesta en la qual es defineix el que es podria anomenar una cistella de la compra tipus (l’anomenada enquesta de pressupostos familiars). Es fa a partir de la selecció de 24.000 llars escollides de manera aleatòria. D’aquesta enquesta en surten uns 479 productes, dels quals es busca l’evolució de preus a partir de 29.000 establiments comercials de 177 poblacions de tot l’Estat. També es consulten publicacions oficials en el cas que els productes analitzats tinguin els preus tarifats. En total, es calculen uns 220.000 preus. Perquè l’informe sigui complet es creuen les dades de la cistella de la compra sortida de l’enquesta i els preus obtinguts en les consultes a establiments o publicacions a partir del que s’anomena ponderació. És a dir, quin pes té cada producte en la cistella mitjana de la compra.
Aquesta és una metodologia idònia en contextos de relativa normalitat. Però ja el 2020 va quedar lluny de poder entrar en uns paràmetres de normalitat, i les previsions per a aquest 2021 apunten en una direcció similar. Aquest és el motiu pel qual s’ha decidit la introducció de modificacions en la metodologia, amb l’objectiu que el càlcul de l’IPC quedi el màxim d’adaptat als hàbits de consum que s’han derivat de la pandèmia.
De fet, el càlcul de l’IPC es fa a partir dels resultats d’una enquesta que s’ha anat fent a partir d’una enquesta publicada amb dades de l’exercici precedent. Això voldria dir que s’estan utilitzant dades d’abans de la pandèmia per calibrar l’evolució dels preus en temps de pandèmia. Per això l’Eurostat va convidar els estats membres de la Unió a fer alguns canvis metodològics perquè la ponderació sigui més adequada per calibrar l’evolució dels preus. Resulta evident que l’any passat els confinaments i aquest any les mesures restrictives han canviat els hàbits de consum.
L’IPC no reflectia el comportament dels preus. Per exemple, el mes d’abril de l’any passat, l’índex va marcar un descens del 0,7% que a les llars va resultar imperceptible. Els preus havien baixat perquè els carburants havien experimentat grans retrocessos –n’havíem parlat en aquest espai, que el petroli va arribar a estar en negatiu–, però com que no es feia servir el cotxe, els consumidors ni se’n van adonar. Sí que es van adonar, en canvi, que la fruita s’havia encarit més del 10%, i el peix i la carn de porc estaven prop d’aquest doble dígit. Els preus dels productes més consumits creixia i en canvi l’índex que controla com creix el cost de la vida deia que la vida era més barata.
Malgrat la mala premsa, l’IPC es manté com a un índex referencial per a moltes revisions (fins i tot el govern espanyol la planteja com a eina per calcular l’increment de les pensions) i per això és de gran rellevància que els càlculs es facin en funció dels temps i no amb paràmetres prepandèmics.
