Coneguda com a rapera i com a comunicadora, amb milers de seguidors a les xarxes socials amb el nom artístic de Miss Raisa, Imane Raissali Salah publica ara un llibre autobiogràfic amb l’editorial Lunwerg. A Porque me da la gana. Una vida contra los prejuicios, hi explica la seva histôria vital. Des de la nena nascuda al Marroc que arriba amb 8 anys a Barcelona, fins al procés d’integració a Catalunya i a l’Estat espanyol. També a les discriminacions que ha patit com a persona migrada, com a musulmana i com a dona i la decisió que ha pres fa poc temps de treure’s el vel.
Per presentar-la hem utilitzat els conceptes de rapera i comunicadora. Va arribar aquí com a dona immigrant i musulmana. Les etiquetes, però, ha dit que no li agraden gaire. Com es defineix?
Sí, és complicat. De fet, digui el que digui m’estaria limitant a dir només soc rapera o només soc comunicadora. Faig milers de coses molt interessants i destacar una més que l’altra tampoc seria just. És molt complicat autodefinir-se i definir a la resta, però podem dir que soc una persona que li agraden moltes coses diferents. A més a més, crec que la base que ho vincula tot és la il·lusió i la passió amb les quals faig les coses.
El llibre és la culminació d’un procés per passar de ser espectadora a ser protagonista de la seva vida?
Sí. És molt trist ser només una mera observadora de la teva pròpia vida i que altres persones secundàries tinguin més poder sobre la teva vida que tu mateixa. És complicat gestionar tots aquests sentiments i emocions, però és molt maco aprendre de tot el procés i veure la teva evolució, per tot l’esforç i per totes les ganes d’aprendre i de lluitar per buscar la meva identitat.
Diu que no vol ser portaveu de ningú, però qui creu que es pot sentir identificat o identificada amb la seva història?
Doncs més persones de les que ens pensem. Sempre intento fugir una mica de representar a ningú o de ser altaveu de ningú, sobretot si es tracta de comunitats, perquè és molta responsabilitat. Hi ha la part bona d’unió i d’acompanyament, però també hi ha la part negativa de posar sobre teu moltes expectatives. No tens l’obligació de complir-les, però pesen. Tot i això, també soc molt conscient que existeixen moltíssimes històries, sobretot de noies de la meva edat, que s’han sentit molt identificades en diferents moments de la meva vida. Algunes, per exemple, amb la malaltia i la mort del pare, unes altres pel fet de casar-se sense voler-ho realment, amb la formació o amb la recerca d’oportunitats laborals sense trobar-les. Hi ha aspectes de la meva història que poden connectar amb persones diferents.
Qui li agradaria que llegís el llibre?
Tothom. Va dirigit a qualsevol persona predisposada a mirar més enllà de la seva pròpia realitat. Crec que cal potenciar molt i fomentar molt l’empatia, perquè a vegades ens pensem que la gent és molt diferent a nosaltres, i potser no ho és tant. És el missatge que sempre intento transmetre.
La música i les xarxes socials han estat els vehicles que han situat Miss Raisa a l’esfera pública. Com les gestiona? Són font de comentaris despectius i fins i tot d’amenaces de mort, que ha arribat a denunciar, i per les quals ha hagut de portar escorta policial.
Sí, és complicat gestionar tot això, perquè ningú ens ensenya a rebre un comentari negatiu d’aquest estil. Una cosa és que et diguin que a vegades no els agrada el que fas, i una altra cosa és ja en l’àmbit d’amenaces, de comentaris i un assetjament brutal a les xarxes socials. Però sí que és cert que m’he refugiat molt en l’escriptura. També en les persones més properes i en la meva família, que de veritat m’estimen i em coneixen. Per mi ha estat la manera de desvincular-me una mica de les xarxes socials, perquè va arribar un moment que era molt tòxic per la meva salut mental, sobretot.
A l’inici de cada capítol del llibre hi ha un fragment d’alguna de les seves cançons, per exemple de “Tengo voz”. Tot i així al llibre la música no hi té un protagonisme determinant
No. L’anècdota graciosa del llibre és que, quan vaig acabar d’escriure’l, em vaig adonar que no havia parlat de la música. Realment se m’ha conegut per la meva música, i vaig pensar que li havia de dedicar almenys una petita part.
Em vaig posar el vel sense saber per què. No va ser una cosa meditada
En quin punt està ara en la qüestió de la música?
Estic creant moltes coses, però no les estic publicant ni estic parlant d’elles. Estic en un procés creatiu batsant íntim. Escric molt, m’he comprat un piano fa un parell de setmanes i vull aprendre a toca-lo per afegir un so nou a la meva música. M’ho estic prenent amb calma i amb passió. Si la música o qualsevol projecte que realment m’agrada es converteix en una feina robòtica per acomplir uns números, per mi perd tota l’essència.
Com hi entra al món de la música, del rap i el hip hop?
Entro sense voler, ha estat bastant accidentat. Entro per influència d’un grup de rapers que hi havia al meu institut, que feien rap en català. A mi m’encantava veure’ls al pati rapejant. Un dia es va apropar un d’ells i vam començar a xerrar. Vam fer la broma de fer una cançó junts i em va ajudar. Mai m’hagués imaginat que m’acabaria dedicant a la música.
Si mirem enrere, com recorda l’arribada a Barcelona des del seu Tànger natal, l’any 2004?
Tenia 8 anys. En realitat, ho recordo tot molt estrany. Arribar a una terra que no conec, veure persones diferents de mi pel que fa a imatge i aparença, parlant idiomes que tampoc no entenc… A més a més, amb un estil de vida molt diferent del que estava acostumada. Recordo que el moment que més ens va marcar a la meva germana i a mi va ser una parella fent-se un petó. No hi estàvem acostumades. Al Marroc no es fan mostres d’afecte d’aquesta mena públicament. Va ser de les coses que recordo més impactants al principi.
Què és la integració? Què va ser per vostè?
Un procés molt natural que cadascú interpreta d’una manera molt diferent. Fins fa un any la gent encara em deia que m’havia d’integrar, i no entenia què volia dir això. Porto tota la meva vida aquí, parlo els idiomes d’aquí, tinc la meva vida construida aquí en tots els aspectes. Encara hi havia gent que em deia que m’havia d’integrar perquè portava el vel, i per ells portar el vel significa que no t’has acabat d’integrar del tot. Integració està oberta a moltes interpretacions.
Vaig separar-me en adonar-me que se’m volia anul·lar per complet
Tenia la percepció de que s’havia integrat molt ràpid, però en canvi es pregunta quant temps ha de passar perquè deixi de ser considerada una immigrant a ulls dels altres
És clar. És una etiqueta que em perseguirà tota la meva vida. El fet de ser “molt àrab” o “massa espanyola” per alguns, et sents enmig de dues cultures. Has de complir les dues expectatives i, si no ho fas, ets font de tota mena de crítiques. És complicat formar part d’una d’elles, només. Imagina’t formar part de les dues alhora i haver de complir expectatives de les dues bandes. És pràcticament impossible construir la teva identitat.
Què és el cercle de la pobresa?
Desgraciadament, el cercle de la pobresa ens toca a molts. És el fet de no tenir les oportunitats per créixer i construir-te, construir una vida. En el meu cas, per exemple, la meva família no té formació perquè no se l’ha pogut permetre, ni ells ni la seva família. Per això, han optat a professions que paguen molt malament i que són de molt baixa qualitat, cobrant salaris terribles que no permeten pagar la formació dels fills. I amb ells passa el mateix. És un cercle que acaba generant aquesta pobresa en noves generacions, fins i tot. Jo no vaig poder estudiar una carrera fins que no vaig començar a treballar. Li deia a la meva mare que no s’amoïnés. No volia ser una despesa més o crear més necessitat a la meva família. Els vaig dir que quan tingués una feina ja em pagaria la meva carrera. És molt complicat sortir d’aquest cercle.
Com es pot trencar o què hauria de passar perquè es trenqués?
Acompanyar emocionalment és molt important. No té a veure amb l’economia, però és important sentir que no estàs sol per passar els reptes de la vida. Quan vens d’un altre país no només has d’afrontar els reptes que et toquin com adolescent o jove, sinó que també s’hi sumen els idiomes, l’aspecte econòmic, el familiar, fer d’intèrpret dels teus pares i fins i tot ser responsable de tots els tràmits burocràtics sense tenir-ne ni idea i sent tant petit. És molt complicat, però crec que per trencar aquest cercle cal acompanyament emocional i psicològic pels joves i pels nens. També cal donar oportunitats als joves, més enllà de la seva experiència. Quan entres a una empresa et demanen uns anys d’experiència, però si cap empresa et dona l’oportunitat d’adquirir aquesta experiència és com el peix que es mossega la cua. És impossible tenir aquesta experiència i obtenir un lloc de treball de qualitat on se’t valori i puguis guanyar diners.
Amb 12 anys va decidir posar-se el vel i fa pocs mesos va decidir treure-se’l. Quin ha estat el procés entre aquests dos moments? Per què en aquell moment va optar per tapar-se el cap i per què ara no?
Em vaig posar el vel sense saber per què. Realment va ser per pura imitació: com que la meva mare el portava, jo també. Per mi potser era un símbol de passar de nena a adulta. No va ser una cosa pensada ni meditada. Per això, al principi, em va causar molta inseguretat perquè ni jo sabia per què el portava. Les preguntes de la gent sobre els motius per dur-lo rebien respostes que no eren correctes. Responia que m’agradava, això sí que és veritat, però mai he tingut uns motius reals per portar-lo. Quan he madurat he volgut donar un sentit al fet de portar el vel, un sentit molt personal i individual. Està clar que defenso que la dona tingui la llibertat de posar-se’l o treure-se’l.
Reivindica que es pot ser creient i feminista
És clar. Són coses molt diferents. L’espiritualitat i el feminisme per mi són un estil de vida. Ser una dona treballadora, lluitadora, que té les idees molt clares i que es mereix tot el que té. Per mi són coses que casen perfectament, però també entenc la perspectiva de la gent que diu que la religió, en general, va molt en contra de les dones. Depèn de la manera en què viu cada persona la seva religió i la seva creença. La religió pot ser molt diferent si t’explico jo o te l’explica una altra persona musulmana. Cadascú li dona el sentit que vol, i és molt respectable.
Les actituds masclistes van marcar el seu matrimoni. Es casa amb 17 anys, en un casament pactat. El seu marit va escollir-la, però vostè no a ell.
Sí, són coses que s’han de fer perquè et toquen. El lloc on neixes et marca per tota la teva vida i ha estat el meu cas. M’he vist en un matrimoni que no em venia de gust, no coneixia la persona, però vaig pensar que era el que tocava. Penses que és el que has de fer, que el bon camí és aquest i que la felicitat vindrà després. Però no, no ve després. Les coses es construeixen amb amor, amb afecte i amb molt de respecte. I quan manquen aquestes coses és impossible tenir una bona relació.
Quan decideix separar-se?
Quatre anys després de casar-nos, quan m’adono que se’m vol anul·lar per complet com a ésser humà. Ja no parlo ni com a dona, sinó com a ésser humà. Vaig deixar d’estudiar, de treballar, de tenir telèfon mòbil, i vaig començar a vestir d’una manera que no era la meva. En aquell punt començo a pensar que si tot el que té a veure amb un mateix ho controlen altres persones, no ets res, no signifiques absolutament res. T’espaviles i canvies les coses o estàs sentenciada a viure una vida totalment nul·la. I en aquesta situació vaig dir: fins aquí.
Ho va fer sent mare, té una filla
Sí, sent mare també és complicat. Si la nena no hi fos, potser ho hauria fet abans. La nena va ser el punt definitiu: si no ho feia per mi, ho feia per ella. No vull que visqui aquest estil de vida tant masclista, que arriba a ser violent psicològicament, per mi i per ella. Em va donar la força necessària.
Parla de la seva mare com a gran puntal a la seva vida. Afirma que pot entendre algunes de les decisions que ella ha pres, com per exemple la de trobar-li un marit.
Sí. No la puc jutjar, perquè ha nascut en un lloc molt complicat, en una societat i en una cultura molt tancada, masclista i discriminatòria en general. Li han ensenyat què està bé i què està malament tota la seva vida. És normal que tingui certes ideologies, però crec firmament que no només els pares ens han d’educar, sinó que els fills també tenim un rol molt important de reeducar els nostres pares. Empatitzo amb ella, sempre li dic si no estic d’acord amb ella. Per això som persones que ens enfrontem bastant, però que tenim una molt bona relació. Sé que amb mi ha tingut un instint de supervivència.
