Hi ha moltes maneres de connectar amb el nostre inconscient per tal d’obtenir allò que ens convé en un moment donat. Els somnis ens ofereixen informació en forma de símbols que si els sabem interpretar ens poden ser molt reveladors. Una sessió d’hipnosi ben conduïda ens pot destapar allò que portem amagat dins nostre des de la nostra infància més remota. El nostre llenguatge, la grafologia de la nostra escriptura o fins i tot la nostra expressió corporal poden ser uns bons indicadors de la nostra personalitat o estat d’ànim.
De tots els recursos que ens ofereix la PNL per arribar a la nostra part més essencial se m’acut que el mètode creatiu Disney ens pot ser de gran ajuda. És una bona estratègia per aprendre a capbussar-nos en el nostre món interior sense perdre la connexió amb l’exterior. Quan l’equip creatiu Disney havia de realitzar un dels seus projectes establien tres espais clarament diferenciats amb tres propòsits molt concrets. En el primer espai es vestien de forma informal i donaven tota la llibertat a la seva inspiració perquè arribés qualsevol idea encara que fos del tot surrealista. Qualsevol proposta era benvinguda i no es descartava res. En aquest estadi hi havia, per tant, una connexió amb la part creativa més profunda i l’hemisferi dret del cervell tenia via lliure per desenvolupar-se plenament demostrant tot el seu potencial. Simplement es deixaven guiar per la veu del seu inconscient que els aportava tota mena d’idees, algunes de boges i d’altres pròpies d’un geni.
Un cop recollides totes les idees possibles, l’equip creatiu es traslladava a un altre espai on la decoració i la vestimenta era més formal. Aquí el paper adoptat era la d’una ment realista. De totes les idees obtingudes es triaven les que tenien més possibilitats de dur-se a terme i se separava el que era factible del que era irrealitzable. En aquest espai l’hemisferi esquerre, racional, matemàtic i amant de l’ordre, prenia el control. Era el moment de tocar de peus a terra i deixar-se guiar per la ment conscient i calculadora.
Finalment, aquest mateix grup de persones es traslladava a un tercer espai on adoptaven el paper de crítics. Aquest paper els feia decidir si el projecte havia arribat a bon port o calia replantejar-lo i tornar a començar el cicle encetat per la part somiadora. En aquesta etapa es valoraven aspectes molt mentals com l’econòmic, però també molt profunds com l’emocional i les sensacions que transmetia la història al cos dels seus espectadors. Jo el qualificaria com la part del procés on connectaven els dos hemisferis o la part conscient amb l’inconscient. Saber escoltar la veu interior podia fer descartar un projecte molt elaborat i sofisticat que estigués mancat d’esperit.
Tot el recorregut, i més si s’havia de repetir diverses vegades, comportava que els seus participants haguessin de combinar la saviesa resident a la part més profunda amb la saviesa exterior de la part més mental. Això els permetia elaborar obres mestres que fossin capaces de perdurar en els anys i seguir donant als fills les mateixes sensacions que havien donat als seus pares quan tenien la seva edat.
D’alguna manera, aquest mètode creatiu ens recorda que no ens podem quedar encallats en una de les tres parts sinó que cal fer-les conviure de forma permanent. La part somiadora ens impulsa, la part realista ens permet connectar amb la terra i la crítica és la brúixola que ens guia per tal d’arribar a bon port. Només ens cal saber-les escoltar.
