Les grans empreses tecnològiques obtenen ingressos a partir de les dades dels usuaris, ja sigui perquè en coneixen els costums i facilita que tercers operadors facin publicitat personalitzada –pagada a la tecnològica– o perquè, directament, en venen les dades, per les quals obtenen uns beneficis subjectes a impost. És un esquema similar al de qualsevol altra activitat, però hi ha una diferència d’arrel: mentre que en activitats industrials o de serveis més convencionals hi ha una necessitat de presència física (actius, treballadors…) en el territori on s’obtenen els ingressos, les tecnològiques poden centralitzar l’operativa en un país amb fiscalitat més favorable i reduir la factura fiscal molt notablement.
Aquest centrifugat fiscal ha neguitejat algunes de les principals economies de la Unió Europea –en especial França i Espanya– que aquests dies estan treballant per donar forma a una nova fórmula fiscal, coneguda con Taxa Google, que pretén gravar els ingressos obtinguts per aquestes activitats al territori on es generen i no al país on la tecnològica de torn hagi decidit fixar la seu.
Noves formes empresarials requeririen de nous enfocaments fiscals. Però passa que la Unió Europea no deixa de ser un concepte. Les grans modificacions fiscals, i aquesta en seria una, requereixen la unanimitat per ser aprovades, i països com Irlanda o Luxemburg –que gaudeixen de la presència de les grans companyies tecnològiques gràcies a un comportament fiscal menys intens a canvi de la gran capacitat d’ocupació i innovació que comporta disposar d’aquestes empreses al seu territori– arrufen el nas. Tot plegat està portant a un període de negociacions, que aquest mateix dimarts tenia un nou capítol en la reunió dels ministres de finances de la Unió Europea, el conegut com a Ecofin. No se n’esperaven acords, perquè a Europa les decisions mai no són ràpides i els més optimistes apunten que el pacte serà al desembre.
Aquesta lentitud ha portat alguns estats membres, com Espanya, a incloure unilateralment ingressos provinents d’aquest impost en els pressupostos (que, d’altra banda, està per veure que s’aprovin). Espanya té la necessitat de generar nous ingressos per complir els compromisos de dèficit amb Europa. Ja se sap que això s’aconsegueix o incrementant els ingressos o reduint les despeses –les retallades–. En un context de dificultats com el forat de la Seguretat Social, l’Estat espanyol s’ha fixat en aquesta via d’ingressos. Una altra cosa són els càlculs. Optimisme a l’espanyola: preveu que carregant un 3% a les accions de les empreses tecnològiques i als serveis d’intermediació entre venedor i consumidor (en casos com, per exemple, Booking) ingressaria 1.200 milions d’euros. És una quarta part de tot el que preveu ingressar la Unió Europea (uns 5.000 milions) per aquest concepte. Que se sàpiga, Espanya no concentra el 25% de l’activitat d’aquestes plataformes (difícilment ho pot aconseguir quan representa el 7,5% del PIB europeu i el 8,9% en població). L’anterior govern havia estat menys optimista i calculava que es recaptarien uns 600 milions.
La introducció d’aquest impost té el doble punt de partida que calen noves formes fiscals per a noves modalitats empresarials i, sobretot, que les empreses tecnològiques estan pagant menys impostos que les convencionals. A Espanya es calcula que paguen un impost de societats del 9,5%, quan la resta de les empreses tenen fixat un tribut del 23%. És un greuge comparatiu que hauria de tendir a corregir-se. Les empreses afectades apunten que es corregeix amb un altre greuge comparatiu: mentre que a les companyies convencionals se’ls grava pels beneficis, la proposta del govern –similar a la que hi ha sobre la taula a la Unió Europea– suposa que a les tecnològiques se’ls acabarien cobrant impostos pels ingressos.
La qüestió té encara una derivada política. Tot i que l’impost s’imposaria a empreses que facturen més de 750 milions d’euros a escala global, la majoria d’aquestes companyies són nord-americanes (convé no oblidar que les més afectades serien les conegudes com a GAFA –Google, Amazon, Facebook i Apple–). En plena guerra comercial amb els Estats Units no és agosarat pensar en represàlies sobre operacions d’empreses europees en aquell país. Per això, països com Alemanya pensen que és més pertinent esperar a una aplicació mundial d’aquest impost.
El tribut carregaria sobre empreses americanes, però també n’hi ha d’europees (la mateixa Booking, eDreams o Spotify, entre d’altres) que en una carta dirigida a les institucions europees alertaven del “perjudici material al creixement econòmic, a les inversions i l’ocupació en el conjunt d’Europa” que suposaria aquest impost. Se senten un dany colateral. Tenint present que ara mateix el seu règim fiscal és entre un 8% i un 14% dels impostos que paguen les empreses de la resta de sectors, els arguments no deixen de semblar excuses de mal pagador.
