El paper de la immigració serà essencial en el creixement de població a Catalunya en els propers anys. L’Institut d’Estadística de Catalunya ha fet públiques les dades de les projeccions de població fins a l’any 2033. Més enllà de la simple concreció de quants habitants és previst que hi hagi a cada municipi o a cada comarca d’aquí a 13 anys, el treball estadístic porta a conclusions socials, i també econòmiques, rellevants.
Sense immigració, el creixement demogràfic de Catalunya seria molt limitat. De fet, al final del període que porta fins a 2033, la baixa natalitat comportaria una reducció de gairebé 6.000 habitants al país i només es produiria la circumstància d’un creixement natural de la població –és a dir, més naixements que defuncions– al final del període. En canvi, les projeccions assenyalen un creixement per la via de la immigració en mig milió d’habitants.
Respecte d’aquesta realitat es poden fer relats polítics i socials de tota mena, però l’econòmic deixa poc marge al dubte. La immigració serà essencial per conservar la productivitat i per donar unes mínimes garanties a un sistema de pensions que es veurà pressionat pel previsible envelliment de la població. Ja actualment hi ha un contingent important de poblacions en la qual la principal font d’ingressos són les pensions i en una cinquena part de municipis s’ha baixat de la ràtio de dos treballadors en actiu per cada pensionista. I la tendència anirà a més per l’absència de relleu generacional. Només un 22% dels municipis catalans tindran creixements vegetatius en els propers 13 anys. En el 78% restant hi haurà més defuncions que naixements.
El creixement demogràfic, i les seves conseqüències econòmiques, és vulnerable. Les causes que porten les persones a emigrar són diverses, però es pot pressuposar que en un percentatge elevat busquen millorar les oportunitats vitals. Tot i que no és exactament un procediment científic, és constatable que el fort creixement de la immigració, a Catalunya i a l’Estat, dels anys expansius de principi de segle es va frenar en el període de crisi. En aquest sentit, diferents veus –i no precisament antisistema, com la Cambra de Comerç o el Fons Monetari Internacional– assenyalen la necessitat de practicar polítiques que incentivin la natalitat, com les baixes retribuïdes a la paternitat o una acció decidida de suport a la utilització d’escoles bressol. Tampoc és una contribució positiva al creixement vegetatiu la política de reduccions salarials o l’elevat cost de l’habitatge. Les taxes baixes de natalitat a Catalunya, i a l’Estat, van més enllà de la decisió particular de tenir o no tenir fills. En la decisió hi acaba tenint un pes determinant si les persones o les parelles es poden permetre de tenir-ne, perquè l’entorn no acaba de ser de tot favorable.
Una altra derivada de les projeccions de l’Idescat és el desequilibri territorial en l’evolució demogràfica del país. La zona metropolitana, amb Barcelona al capdavant i, sobretot, les comarques de l’entorn immediat de la capital, captarien la major part del creixement de població previst fins al 2033. El fenomen de despoblament rural s’intensifica. Actualment està prenent relleu en el debat públic aquest progressiu despoblament rural i també les dificultats econòmiques del sector agrari, que està fent sentir la seva veu per remarcar que els preus baixos als quals estan sotmesos els productes que produeixen fan inviable la seva feina. El camp despoblat té efectes obvis sobre tot el país: sense agricultura no hi ha aliments. Aquest és un altre front social i econòmic que és necessari que s’afronti amb urgència.
L’evolució demogràfica del país mostra que el debat sobre si és convenient o no la immigració hauria de donar-se per superat. Des del punt de vista econòmic hi ha poc marge per dubtar que la immigració serà cabdal per conservar al màxim la productivitat del país. El debat és, en tot cas, sobre quines són les millors condicions per a l’arribada d’immigrants i sobre quines són les fórmules per poder garantir uns salaris que siguin justos. La tendència més habitual ha estat que un contingent important d’immigrants passin a ocupar llocs de treball de retribucions baixes, i això acaba sent, també, contraproduent. Més enllà que les retribucions laborals han d’estar marcades per una justa compensació, els salaris baixos comporten una contribució menor a la caixa pública i, per tant, posen en tensió els esquemes de l’estat del benestar.
Donat que les dades són una clara invitació a superar el debat sobre la conveniència de la immigració, que serà clau en un futur immediat per disposar de certes garanties que el marc de protecció econòmica tingui continuïtat, serà el moment d’afrontar altres reptes que plantegen les projeccions de futur demogràfic del país. D’una banda, sota quines fórmules s’acollirà aquesta nova immigració. De l’altra, quines polítiques estan a l’abast per propiciar, també, el creixement natural. De ben segur que la solució no és la resignació amb què s’està acceptant estar a la cua d’Europa en natalitat.
