Els primers cinc minuts de I’ll Sleep When I’m Dead fan tirar una mica enrere: no ho sé a vosaltres, però jo estic tip dels artistes que es vanten de viure a 100.000 per hora, cremant-ho tot, sempre amb una intensitat i una energia fora del normal i amb legions de fans que els adoren per ser així; tot això em fa molta mandra, i encara me’n fan més els documentals que encimbellen aquestes figures. Superats aquests minuts inicials, però, la cosa s’arregla una mica perquè descobrim els motius pels quals Steve Aoki, el protagonista de la pel·lícula, és com és. I resulta que al darrere hi ha una història humana que, sense ser gens original, és genuïna i interessant.
Aoki és un dels DJ més famosos del món i el títol del documental ho diu tot: ja dormiré quan em mori. La pel·lícula ressegueix els últims mesos d’activitat de l’artista abans del concert de presentació del seu disc Neon future I (2014). Una activitat que, ja us podreu suposar, és absolutament inassumible per la salut de qualsevol ésser humà: concerts enllaçats amb entrevistes enllaçades amb gravacions enllaçades amb viatges enllaçats amb més concerts i entrevistes, i així durant setmanes i setmanes. El dormir queda pràcticament relegat a les hores mortes.
L’interessant d’aquest noi no és el present, sinó d’on li ve tot això. El seu pare, Rocky Aoki, va ser un immigrant japonès que va arribar a Nova York als anys 60 i va trobar als Estats Units el terreny adobat per desplegar tot el seu ventall de talents i ambicions: va començar treballant set dies a la setmana en un camió de gelats i va acabar fundant la cadena de restaurants japonesos Benihana i convertit en multimilionari excèntric i popular, aficionat a les heroïcitats esportives i membre de l’alta societat; un home inquiet i àvid de reptes, que tant et podia travessar l’Atlàntic en globus com fer curses de llanxa d’alta velocitat, com fundar una revista pornogràfica. I tanta activitat, és clar, no deixava gaire temps per a la família, a qui va relegar a un tercer pla.
Steve Aoki va heretar del seu pare la determinació i energia per emprendre grans coses: va començar des de zero i sense cap ajuda econòmica paterna, va promocionar concerts, va fundar una discogràfica, va aprendre l’ofici de DJ i a base de talent i feina es va convertir en una superestrella hiperactiva i sempre amb ganes de més. El cas és que un motor important de tot això –potser el més important– és un trauma d’infantesa: I’ll Sleep When I’m Dead (Justin Krook, 2016) és, en síntesi, la història d’un nen intentant demostrar la seva vàlua i reclamant el reconeixement del seu pare. El podeu veure a Netflix.
