En català hi ha paraules patrimonials que hem d’intentar preservar i evitar que no es perdin. Aquest seria el cas de llescar.
Llescar significa “tallar el pa a llesques” i ara sembla que es perdi perquè tothom diu que talla el pa. No parlem d’incorrecció, sinó de precisió, quan assegurem que el pa es llesca. Per tant, avui reivindiquem la llesca i el verb llescar.
Repassant el vocabulari bàsic del pa, i si mirem el volum número 5 de l’Atles Lingüístic del domini català, on es fa un treball immens de recull de variants lingüístiques de tot el domini català, hi trobem diferents termes que tenen a veure amb el procés d’elaboració del pa: la crosta, el crostó, la molla, el rosegó, la sola, els ulls del pa o el pa ullat, les molles o les engrunes, la grenya i… la llesca. Centrant-nos en aquesta última i en la seva reivindicació, a vegades podem sentir expressions com Passa’m una rodanxa o un tall de pa. En aquest cas hauríem de dir llesca, que és un substantiu prou viu encara. Per contra, és més difícil sentir Vull el pa llescat. És més habitual sentir El vull tallat.
Amb llesca o llescar, hi ha frases fetes i expressions populars: fer la llesca (fer la guitza, empipar a algú) o també de manera col·loquial quan ens referim a algú que fa el peu de talla gran, diem que fa una bona llesca. I com bé diu Josep Riera al títol de la seva cançó: Posem el pa llescat sobre la taula.
