El gregarisme és possiblement una de les opcions de vida que més fàstic em foten. Recordo que quan estudiava Formació Professional a Ripoll, el professor de taller ens va ordenar que moguéssim un torn Cumbre, i van sortir quatre o cinc alumnes molt motivats per complir amb la demanda. Davant de tanta efusivitat vaig quedar-me en un segon terme contemplant com feien mèrits davant del mestre, fins que un d’ells va recriminar-me que no estigués al seu nivell de llepaculisme. Ara no recordo si vaig engegar-lo a prendre pel sac o vaig ser més respectuós, però en definitiva era més o menys això.
La música és un bon termòmetre per constatar qui és gregari o qui és una miqueta independent. Des de fa temps que tinc bastant clissats als fanàtics de Bruce Springsteen. La sensació que ser seguidor del Boss, haver-lo vist en 34 concerts, o tenir-ne els discos pirates fins i tot de quan està assegut a la tassa del vàter t’exonera de cap interès per mínim que sigui per altres músics, se’m fa cada vegada més accentuat. Bé, ja sé que exagero, però altre cop és més o menys això.
Mentre als anys vuitanta Bruce Springsteen compartia presència mediàtica amb altres artistes assimilats pel sistema com Madonna, U2 o les mòmies dels Rolling Stones, hi havia orelles inquietes que cercaven emocions no tan recurrents com el Born in the USA o el Tunnel of Love de torn. En aquesta divisió inferior per la majoria, però infinitament més important pels melòmans, un dels grups més destacats eren els Pixies.
Seguint l’estela trigonomètrica que marcaven REM, Sonic Youth i Hüsker Dü, la banda liderada per Black Francis va situar-se en una privilegiada posició per ser admirats pels aficionats al rock independent i underground. Encara que segueixen feliçment en actiu, els quatre primers discos que van facturar (Surfer Rosa, Doolittle, Bossanova i Trompe le monde) són un monument a les guitarres, les melodies i l’originalitat, amb un gruix de cançons definitives entre les quals joies com “Alec Eiffel”, “Rock Music”, “Allison”, “Debaser” o “Gigantic”. Defugint llocs comuns, el grup que completaven l’exòtica baixista Kim Deal, el guitarrista Joey Santiago i el discret bateria David Lovering va obrir terreny perquè els seus alumnes avantatjats Nirvana se n’afavorissin i ho petessin el 1991 amb el fonamental Nevermind. I els noranta es van convertir en la veritable dècada prodigiosa, no per coneguda per la gran massa d’admiradors del paparra de l’Springsteen, però sí per una minoria que mai deixarem de ser acusats de pedants per tenir un bon gust bastant superior al de la mitjana. I ara no és més o menys, sinó absolutament això.
