Considerada per molts candidata noruega als Oscars, es una pel·lícula despietada, però amb unes interpretacions que preserven la seva complexitat emocional. Maria Sodahl és la directora d’aquest drama ple de melangia que la fa esplèndida. Afronta les desgràcies amb serenitat i sense cap rancúnia, i ens deixa com feia Bergman en les seves cintes, un bri d’il·lusió.
I així de neta, real i justa li surt a l’autora la relació de parella que ens explica, encara que sigui una volta més del cargol del càncer. Les mirades i silencis de Stellan Skarsgard i Andrea Braein (premi cine europeu), tornen a ser imprescindibles per substituir els diàlegs que tornarien a ser els mateixos de sempre. Tot i que el film és una part de l’experiència real de la directora, on es pregunta si la família mereix tanta dedicació i sacrifici i si l’amor de tota la vida pot pal·liar el dolor de la malaltia i l’absència.
La relació d’una parella d’artistes rep un cop mortal quan apareix un càncer de pulmó, reconvertit en cerebral terminal (tres mesos). La parella, ja distanciada feia anys, amb fills biològics i fillastres, tenen 59 i 43 anys respectivament. Tot passa el dia abans de Nadal i es veurà si aquell amor desatès, pot tornar encara que sigui nomes per tres mesos. Temps (126 minuts) escàs per quadrar tota una vida. Les vacances transcorreran entre quiròfans, diagnòstics malignes i cirurgies extremes. Tornaran a casa també Elli Rhiannon Müller Ousborne, Eirik Hallert, Dina Enokssen Elvehaug, Johannnes Joner, Alexander Mork- Eidem i Gjertrud L. Jynge.
