El periodisme esportiu em captiva. El seu habitual esperit crític nul amb la professió, es converteix en dogma de fe a l’hora d’enlairar o enderrocar mites. El resultadisme és tan definitiu que el triomf o el fracàs no depenen ni tan sols dels mèrits d’un col·lectiu, un individu o el seu entrenador, sinó moltes vegades de l’encert o el criteri d’un àrbitre a l’hora d’anul·lar un gol. Per això m’agraden molt més els periodistes que directament treuen la destral i escapcen tot allò que se’ls posa al davant, que no pas els que pretenen presentar-se com especialistes en preparació física, tècnica futbolística i gestió de grup, però que en realitat acaben dipositant tots els ous al cistell de la victòria o la derrota.
Un dels moments radiofònics o televisius que més m’emociona és quan en els resums de les lligues internacionals de futbol, gairebé tots els periodistes tenen un equip preferit en cada lliga, com si fossin el mariner amb una amant a cada port. Sempre hi ha l’aficionat que és de l’Arsenal a Anglaterra, del Niça a França, de l’Sporting a Portugal, del Hapoel Haifa a Israel, i del River a Argentina. I a més interactuen entre ells, en unes converses absurdes de rivalitats soterrades, que necessites un desfibril·lador per arribar a entendre. Per mi collonut, com si volen remenar-se els testicles amb una trinxadora de carn. Només desitjaria ser el seu neuròleg quan aquests equips s’han d’enfrontar en competicions internacionals. La factura seria generosa.
Personalment me la suen bastant els resultats esportius, i més que equips preferits, tinc una selecció de clubs a qui odio profundament, entre els quals la majoria dels que juguen la lliga espanyola. Però arran de la lectura dels llibres d’Irvine Welsh, em trobo cada dilluns o dimarts buscant a internet el resultat d’un club escocès de la ciutat d’Edimburg. Els protagonistes de la saga Trainspotting, de la qual aquesta darrera setmana se’n va estrenar la seqüela basada en la novel·la Porno, són aficionats de l’Hibernian FC. L’equip és reconeixible pels colors verd i blanc de la seva samarreta, curiosament els mateixos que l’HC Ripoll, el club d’hoquei patins del meu poble. Les bufandes del club són omnipresents a l’habitació de Renton o als pubs que freqüenten, en contraposició amb les dels Hearts, l’altre gran club de la ciutat.
Actualment l’Hibernian juga a la segona divisió escocesa, tot i ser habituals de la primera. Es tracta del club 275 del rànquing de la UEFA, que aquest any va endollat cap a l’ascens a la primera categoria, malgrat uns darrers partits amb resultats bastant irregulars. Això sí, van ser capaços d’eliminar al Hearts de la copa, malgrat que aquests estan al quart lloc de la premier league escocesa, motiu més que suficient perquè els seus aficionats, hagin pogut buidar amb generositat la cervesa i altres líquids etílics dels bars de la capital del país.
Durant la seva trajectòria l’Hibernian FC ha guanyat quatre edicions de la premier league (la primera categoria) tot i que la darrera va ser el 1952. També tenen tres copes d’Escòcia, l’útlima de la temporada passada, i tres copes de la lliga. Vaja, que no són el Celtic de Glasgow, tot i que el verd de la samarreta i l’origen irlandès dels immigrants que van fundar el club, poden fer pensar que tenen elements en comú. Des de 1892, l’equip juga a l’estadi d’Eastern Road del barri portuari de Leith -d’on també són els personatges de Welsh- amb una capacitat per més de 20.000 espectadors. Ah, i una història iniciada el 1875 que de vegades comentem tangencialment pels bars de Ripoll amb l’exjugador d’hoquei patins David Corominas.
Bé, que res, que com podeu comprovar, ja estic gairebé al nivell dels imbècils de periodistes esportius que tenen un club a cada país. Per això us demanaria si us plau, que no deixeu que els vostres fills llegeixin aquest article… I si em veieu pel carrer no us oblideu de trencar-me les cames. Gràcies, de veritat.
