Vicenç Lozano ha publicat “Vaticangate”, un llibre on es descobreixen les intrigues per l’assalt contra el Vaticà del Papa Francesc
Fa temps que no et veiem a TV3 des que et vas jubilar, però només en començar llibre ja notem que no t’has jubilat, que et mantens molt i molt al dia de què és el que passa en el Vaticà.
Un periodista no es pot jubilar mai. A més he portat un tema que és molt interessant almenys per a mi i, sobre el tema del Vaticà jubilar-se és molt difícil. Jo segueixo l’actualitat i arran d’això i de dos anys d’investigació ha sortit aquest llibre.
Fa deu anys, quan va sortir un Papa argentí et va sorprendre?
Sí, realment va ser sorprenent, ningú s’ho esperava. Molts periodistes diuen que ja ho sabien, però és mentida, els periodistes sempre ens equivoquem sobretot quan parlem sobre qui serà el nou Papa. Va ser sorprenent, en definitiva va ser una autèntica revolta la que hi va haver al col·legi de cardenals. Sobretot en els cardenals europeus i italians que estaven implicats en l’escàndol, que va ser el que va provocar la renúncia del Papa anterior. A més a més es volia un canvi a l’església, el que passa és que aquest canvi molts que van votar al Papa Francesc, volien que fos un canvi purament cosmètic. Quan han vist que no era purament cosmètic i els hi ha tocat certs interessos i certs privilegis se li han girat en contra. Fins i tot alguns dels que li van donar suport.
Ens trobem en un final pontificat perquè parles sobre les especulacions sobre la salut del Papa. Estem en aquest moment?
Sí, estem en un moment de fi de pontificat, això és evident, l’ambient del Vaticà és aquest. El que passa és que aquest Papa ha dit molt clarament que no descarat renunciar i de moment no veu cap necessitat de fer-ho mentre ell es trobi físicament i mentalment en condicions. Ell ho ha dit molt clarament que l’església no es governa amb el genoll, sinó amb el cervell. Per tant, ell encara té molta feina per fer, però sobretot per plantar una llavor que sigui la llavor una mica de la reforma de l’església que després en un futur ja es veurà com s’acabarà. És la conspiració que explico aquí en el llibre.
Tot i que tal com has dit diu que no es governa amb el genoll, però si amb el cervell, diu que quan li falli el cervell que l’avisem.
Sí, ell de fet té firmada la denúncia des del principi del pontificat, per si es trobés amb males condicions o no pogués ser conscient del que està fent en un moment donat, per així poder establir una renúncia immediata. Però també una de les millors amigues del Papa li va preguntar si renunciaria i ell va dir que ni boig ho faria. És a dir que de moment ell vol fer i acabar la feina que molts cops ha estat entorpida pel camí i que no ha pogut acabar de fer.
Hi ha persones que mai han vist amb bons ulls al Papa Francesc. Hi ha ja un moviment per organitzar qui serà el nou Papa?
Sí, primer de tot hi ha un moviment per desprestigiar la figura del Papa Francesc, primer en l’àmbit personal i en l’àmbit religiós,consideren que és un heretge, això són acusacions gravíssimes. A més a més, també s’està intentant que renunciï, forçar la seva renúncia, cosa que jo crec que és bastant impossible. I, en tercer lloc, si això ja no és possible volen que el pròxim Papa sigui d’un signe molt diferent del Papa actual.
Hi ha certs moments que ens sorprèn la poca compassió que hi ha en moments com aquests. Hi havia gent important en el sopar en què se sap que durant l’operació li van desitjar que li passés el pitjor?
Hi havia gent important, gent important de la cúria, cardenals, gent vinguda de fora de Roma, cardenals nord-americans…, He de dir que jo no soc partidari de les conspiracions, però fent aquest llibre he volgut corroborar que realment això existeix i que hi ha un autèntic complot de la ultradreta internacional que té una base exterior del Vaticà juntament amb una conjura interna d’aquesta ultradreta dins mateix el Vaticà de part dels cardenals més tradicionalistes de l’Església catòlica.
Un dels llocs claus d’aquesta conspiració és als Estats Units. El catolicisme a l’hora de predicar s’ha tornat molt conservador?
Sí i això ens dona la clau del tema de l’oposició al Papa. L’oposició al Papa està revestida de temes religiosos, teològics, però en el fons és una qüestió purament econòmica. Als Estats Units veuen amb els ulls un líder internacional que és ecologista, lluita contra el canvi climàtic, un líder que critica el capitalisme salvatge que genera frustració i que posa emfàsis en la marginalitat i la pobresa. El papa critica això, i per tant és una pedra a la sabata en el projecte que hi ha el món de construir un món més neoliberal i en el fons neofeixista. És per això que hi ha una figura important als Estats Units que juntament amb les fundacions ultraconservadores catòliques i cristianes que operen als Estats Units amb un finançament absolut per part de milionaris nord-americans, i a partir d’una figura important com és Steve Bannon, una figura que va ser un exassessor que portava la Casa Blanca el president Donald Trump i, que continua assessorant a la ultradreta en l’àmbit internacional. Ell és l’artífex del canvi de llenguatge que té l’extrema dreta, del canvi d’imatge que té aquesta extrema dreta. Estem parlant de Georgia Meloni, del mateix Donald Trump, estem parlant de Vox a Espanya. Estem parlant d’aquest personatge que té molts amics cardenals a dins al Vaticà, és el que veu la figura del Papa Francesc que molesta i que fa nosa en aquest projecte de futur.
Hem de recordar que Steve Bannon, no només parla als Estats Units, també a Europa amb aquests moviments, concretament a Itàlia des d’un convent que tu hi vas anar.
Un convent que finalment no ha reeixit el tema perquè realment el Papa si va posar a fons, perquè no podia ser que un convent que és patrimoni cultural fos la universitat d’on es formessin els líders del planeta. A més Bannon ha estat treballant amb lobbies importants, ell intenta destruir el que és el projecte europeu que considera que és un projecte que també forma part de la gent de l’ONU del 2030 i que provoca molts problemes al factor financer nord-americà i, per tant, la figura de Steve Bannon té un vessant polític, però també aquest vessant es projecte cap aquest territori que és el que jo estudio que és el del Vaticà.
La figura del Papa és una figura simbòlica molt important, però també es pot convertir en objectiu de gent que està pensant en estratègies globals com l’Steve Bannon no?
Sí, jo crec que el Papa és un líder ètic i moral del segle XXI. Per exemple, Nelson Mandela ho era però, va morir fa anys, ara n’hi ha molt pocs de líders ètic i morals que parlin de la pobresa, de la marginalitat, de l’ecologia, i de l’escalfament global del planeta com un problema gravíssim que té en aquest moment la humanitat.
Dir que el Papa és d’esquerres seria una simplificació, però no és com Casaldàliga no?
No, no ho és i no ho ha estat mai, ell es va sumar a la teologia del poble. Aquesta en definitiva és una branca de la teologia de l’alliberament, el moviment llatinoamericà que va néixer i que defensava una església pobra al costat dels pobres, aquesta frase també l’ha dita el mateix Papa, la va dir a la reunió que vam tenir amb tots els periodistes quan va ser escollit. En definitiva és un personatge que busca la justícia social i que a través d’aquesta justícia i situant l’home com a centre de la humanitat és més un humanista que no pas un marxista que és del que se l’acusa.
És curiós que això ja molesti a la gent.
Sí, perquè és la pedra a la sabata d’aquell projecte.
També parles de com en alguns afers internacionals el Papa s’ha possessionat, quina és la postura del Papa en la guerra d’Ucraïna?
Ell la considera el seu gran fracàs. De fet, és un fracàs, però aquest no és pas culpa de la seva actitud que va tenir, trencant tots els protocols. Vladímir Putin s’ha negat rotundament al fet que el Papa actués com a mediador, ell s’ha ofert, però no vol anar a Kíev sense anar a Moscou. Ha parlat amb el president nord-americà, amb autoritats russes, tot i que Putin no se li posa al telèfon. Tot i això, ha triomfat amb moltes coses també importants com per exemple en la relació entre Cuba i els Estats Units on el Vaticà va ser el mediador i també ha ajudat amb molts conflictes internacionals.
Un dels millors amics del Papa és un rabí jueu?
Sí, però són amics des de fa molts anys. Quan ell era arquebisbe de Buenos Aires fins i tot tenien un programa junts, on es parlava de tot, no només de religió sinó que també de la vida quotidiana, de l’atur juvenil, l’avortament, el divorci, la gent gran i es van fer molt i molts amics.
Se n’està sortint el Papa Francesc amb la reforma, és conscient de totes les amenaces que té?
Sí, evidentment la seva formació jesuítica li permet molta intel·ligència i veure el vas més aviat ple que no pas buit, intentar positivar les situacions més dramàtiques, intentar avançar a poc a poc per fer un pas més gran, és molt complex tot. Aquesta església no veu la necessitat de la reforma. El Papa té dos elements claus, la seva filosofia que és que vol tornar l’església als principis de l’evangeli i intentar implementar el que ja es va aprovar fa seixanta anys en el concili vaticà segon que els dos pontificats anteriors, van acabar diluint totalment. Ho fa amb dificultat, però ara ha accelerat. En els últims mesos ha accelerat aquest procés de reformes, s’ha aprovat la reforma de la cúria que implica que laics i dones puguin acabar el govern de l’església, això és molt important. Està intentant fer una reforma de la institució des de dins, però, també intenta que a l’Església catòlica hi hagi sacerdots casats, que cada cop n’hi ha més, fins i tot a l’Àfrica hi ha sacerdots que no tenen una dona sinó més d’una. És una realitat del segle XXI, i aquesta realitat, aquesta moral sexual ha estat qualificada de relativisme. Que l’església s’adapti a la qualitat farà que l’església no vagi perdent aquest conjunt de persones que han deixat d’anar a missa perquè l’església ha deixat de banda a les persones que s’han divorciat, a dones que han avortat, a catòlics que són homosexuals… Tot això el Papa ho intenta recollir i intenta que aquests milions de catòlics puguin tornar en el si de l’església, això és crucial. Les reformes han estat lentes i criticades per a la gent més conservadora, que les continuen criticant, però també ha estat criticada molt injustament per a les persones que volien aquestes reformes i que pretenien que fossin molt més accelerades, a l’església no hi ha acceleració. Quan entres el Vaticà el rellotge, no et serveix de res, hi ha un altre tipus de tempo.
