Aquesta expressió catalana –prou desconeguda– denota l’existència de moltes formes per fer una mateixa cosa. Ampliant-ne el ventall de significats, s’accepta la versió que tots els camins menen a Roma. Fins i tot, que diners i cortesia no es guanyen en un dia…. He de dir, emperò, que m’adapto la dita per entroncar-hi una reflexió meva sobre una notícia ben actual: el súmmum de la incongruència de Junts per Catalunya a l’hora d’exigir –al president Sánchez– multes per a les empreses catalanes que es van endur la seu social del Principat.
El meu grau d’al.lucinació va in crescendo. No té límit. Els tals Turull, Nogueras, Borràs, Rull, Puigdemont & Co. es deuen contemplar el melic, literalment parlant. Obvien i obliden que tota la culpa de la fuga rau en la seva incompetència inútil. Fa pocs dies, en un altre article periodístic, al·ludia a unes declaracions del propi Artur Mas –a La Vanguàrdia– on perjurava que “l’independentisme, avui, no té les condicions per tirar endavant”. Els hi manca un bon toll d’humilitat. És per això que em prenc la llicència d’emprar un títol tan sorneguer per aquest article. Vindria a ésser com si m’hagués despejat amb l’estirabot del qui no té feina el gat pentina.
És clar que em preparo per encaixar estoicament l’allau de crítiques enrabiades, en aplicar-se’m la sentència de la incontinència del pregoner. Pel mateix preu, no és pas veritat que qui va fer de fugisser fou en Carles Puigdemont ? Ell sí que es va endur la seu social de la Generalitat a Waterloo. Amagat al maletero d’un cotxe sense que ningú no el multés, oi?
Reprenent el fil de la qüestió inicial, li demano –a l’any nou– que il·lumini el cervell dels nostres dirigents. Que tinguin l’empatia de ficar-se en la pell de la ciutadania. Que es rodegin dels col.laboradors més ben preparats. Que no es deixin manegar pel nepotisme il·lustrat de col·locar i/o endollar llurs amiguets a l’hora de proveir càrrecs. I, ja per acabar-ho d’adobar, si la terna de Junts per a les properes eleccions passa per Rull/Puigdemont/Turull, caurem –tots plegats– als errors de sempre. És per això que repetiré la mateixa proposta que vaig suggerir-los fa uns quants anys.
Quan ja començaven a no encertar-ne ni una i a voler-ho dinamitar tot: el Capità Trueno, el Pato Donald i les Tres Bessones. La política és quelcom molt seriós… I ells s’ho prenen com a grinyola. No hi ha dret!
