• Compartir

‘Hebi no michi (Serpent’s Path)‘
de Kiyoshi Kurosawa

27 de setembre de 2024

Misteri massa seriós

Kiyoshi Kurosawa, director japonès que compta amb un gran suport de la crítica, però no tant del públic, va estrenar en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià la seva última obra, Serpent’s Path, que en aquesta ocasió és de producció francesa. Un remake de la pel·lícula homònima del 1998, que ell mateix va dirigir.
L’Albert (Damien Bonnard) és un periodista que vol venjar la mort de la seva filla de 8 anys. En aquesta croada l’ajuda la Soyoko, fent una parella molt compenetrada pel seu desequilibri; el primer és fàcilment manipulable, mentre que la segona sempre domina la situació des del darrere. Amb una forma de treballar poc ortodoxa, doncs, faran camí per trobar el responsable de l’assassinat de la filla de l’Albert.
Amb un estil molt concís, amb pocs elements, el diàleg just i un muntatge molt directe –un conjunt que és molt japonès–, la trama de la pel·lícula avança sense donar gaires explicacions, amb una contextualització que arriba a mesura que avança la història, sense parar-se gaire a observar els personatges d’aquesta. El tema entorn el qual gira la història, d’una gravetat molt important, queda diluït per la forma del thriller, que sembla més preocupat a aconseguir un efecte de fluïdesa i bon ritme que no pas aturar-se a reflexionar sobre el que passa. És com si l’espectador es trobés enmig d’una situació de la qual no se sap res i ha d’anar col·locant les peces, però la fredor del conjunt fa que col·locar-les faci una mica de mandra. A més a més, els girs argumentals no són gaire efectius, perquè solen reflectir-se en els mateixos diàlegs i no saps ben bé de qui estan parlant, encara que s’entén el canvi de circumstàncies.
Tot i les situacions humorístiques i iròniques que es deixen veure en el metratge, hi ha una seriositat inherent en tot el film, que ve representada pel personatge de la Soyoko. És aquí on trobo un excés de seriositat: d’una banda, la forma, que sempre és un tema molt seriós, al qual se li dona tota la importància; per l’altra, la matèria, que no té necessitat de ser tan rígida, aquí ho continua sent; la gravetat del misteri intenta donar una transcendència a tot plegat que esgota.

  • Compartir