Star Trek és una sèrie que sempre m’ha agradat. Renego de la Guerra de les galàxies (Star Wars) on hi surten gent rara en forma de granota llardosa i princeses de pastisseria barata penjada del cap. No m’agraden les nissagues que van endavant i enrere amb els vaivens de l’economia cinematogràfica i l’audiència de les sales, prefereixo la simplicitat dels trekkies i la lògica aristotèlica, cruel i eficaç del senyor Spock, el de les orelles punxegudes i libido enrarida.
A la sèrie Star Trek, per pujar o baixar de la relluent nau Enterprise a qualsevol planeta perdut als confins de l’univers es teletransportaven amb un aparell de fira (que mai no es va veure, de fet). La seqüència era tan simple que semblava que l’hagués dissenyat Jonathan Ive d’Apple. Posaven els paios en una mena de plataforma que semblava la pista de ball de gogo-girls d’una disco dels vuitanta, el comandant Kirk deia la seva famosa frase, Beam me up, Scotty!, apareixien unes llums de festa major i tots els de la pista eren teletransportats, transferits, a unes coordenades espaciotemporals preestablertes desafiant la llei de la gravetat, la curvatura de l’espai-temps, la mecànica quàntica, la pròpia teoria M i les crítiques EPR (Einstein-Podolsky-Rose) sobre l’enllaç quàntic. Era acollonant i simple.
Aquest matí, acabo de trucar al meu taller habitual (a Osona) on em fan les revisions periòdiques del meu vehicle ja fa una pila d’anys. També, ja fa temps que tenen una centraleta telefònica moderna que canta els departaments que tenen i el número que has de prémer per parlar-hi directament.
He esperat el final de la llista i he sabut que el número del taller és el 4. He premut el 4 al meu telèfon per parlar amb el meu mecànic de confiança, en Ton, i una veu seriosa, contundent i profunda com la de l’Spock m’ha dit literalment un moment si us plau, vostè està essent transferit.
M’han caigut els collons a terra. Vés per on a Osona ja dominen la teletransportació com els d’Star Trek i efectivament, he estat transferit al taller. Imagino que ja deuen dominar totalment les discordances quàntiques i l’espai temps deu ser un joc de nens de pa sucat amb oli. Això sí que és eficàcia. No penso canviar de taller.
P.S. En acabar de parlar m’han transferit de nou a casa, on ara reposo tranquil i escric aquest post quàntic mentre encara em tremolen les cames.
Beam me up, mama
