Els desajustos del mercat laboral de l’Estat espanyol, ja des d’abans de la reforma laboral però sobretot a partir de després, s’han explicat del dret i del revés. Però hi ha aproximacions metodològiques que mostren amb tota la cruesa l’absurditat d’un sistema precari marcat per la condemna a la rotació a contingents amplíssims de treballadors. Però mai està de més aprofundir-hi, i així ho ha fet la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada –que, dit sigui de passada, no és precisament una entitat nascuda de la ultraesquerra, sinó més aviat de to liberal– en un article recent que es pot trobar sintetitzat al blog nadaesgratis.es.
En aquest article, els autors s’han dedicat a estudiar els moviments del mercat laboral (contractacions i acomiadaments, entrades i sortides) a partir de l’anàlisi diària de les cotitzacions a la seguretat social. Es posa en relació, doncs, la realitat del mercat laboral a través d’un paràmetre tan capritxós com el calendari.
La primera constatació és que els moviments en les cotitzacions de la seguretat social són ingents. L’any passat es van produir 27,95 milions d’altes i 27,53 milions de baixes. Molt soroll per tan poca cosa. Tanta paperassa perquè, finalment, l’afiliació a la Seguretat Social s’incrementi molt lentament, i només en els últims mesos hagi aconseguit superar el creixement de l’economia. Respecte a 2012, el creixement només és del 2,34%, i els 18,4 milions de cotitzants amb què va acabar l’any passat encara eren lluny dels 19,3 que va ser el rècord d’afiliació en els anys de l’expansió (compte que potser s’hi arriba en els propers mesos, i hauran calgut 11 anys per recuperar el temps perdut).
Però quan s’aprofundeix en l’evolució diària de les altes i baixes a la Seguretat Social es constata clarament com el calendari té una influència poderosa en el mercat de treball. De mitjana, cada dia es fan uns 100.000 contractes, però els dilluns se’n fan el doble: més de 200.000. Si bé és cert que els caps de setmana no es fan inscripcions, la diferència és molt notable. En canvi, divendres ja només se’n fan 75.000. En canvi, divendres és el dia de la setmana que es registren més baixes, més de 100.000. El saldo positiu per a les altes el dilluns, unes 27.000 altes netes, és gairebé idèntic del saldo negatiu dels divendres; 25.000 baixes més que altes. El patró és encara més visible si els dilluns o els divendres són principi o final de mes.
Les dades dels autors de l’estudi s’entretenen també a comprovar un patró que assenyala que com més baixes s’hagin produït a final d’un mes, més altes es fan a principi del següent (és a dir, l’endemà). I introdueixen una variable, que acaba resultant molt sorprenent: com més creix l’economia, més es produeix el que anomenen efecte final de mes. Seria lògic pensar que en cicles expansius, els contractants tenen millors expectatives i això afavoriria incorporacions més llargues a les empreses. Doncs el que acaba resultant és que això no passa i, si no passa, és perquè la legislació laboral és millorable o perquè algú comet frau. O, encara, una tercera opció que és pitjor: una mica de totes dues coses.
Aquest és un altre efecte de la reforma laboral que té com a resultat final que l’Estat espanyol ja estigui al capdavant d’Europa en temporalitat a la feina: més del 26%. S’ha superat Polònia que era el campió europeu en aquesta classificació dels pitjors de la classe. Cinc vegades més de percentatge de temporalitat de Gran Bretanya… Tan liberals que semblaven els britànics!
Mentrestant, una part de la classe empresarial utilitza com un mantra la necessitat de conservar llocs de treball cada vegada que hi ha un conflicte amb l’administració. Fa ben pocs dies, a La Vanguardia parlaven empresaris del sector del lleure que demanen una pròrroga de les concessions dels locals de primera línia de mar de Barcelona. Deien que hi ha en joc 1.500 llocs de treball (alguns parlaven fins i tot de 3.000). Si, quan toca pressionar a les administracions una part de la classe empresarial s’autoerigeix en portaveu dels treballadors que veuen en perill la seva feina, potser la reflexió hauria de portar a un plantejament invers: que les administracions els posin més difícil aquest joc pervers amb la contractació.
La contractació capritxosa, independent del cicle econòmic, és una mostra de feblesa del sistema laboral del país, que demana a crits una nova reforma que, per una vegada, sigui més equilibrada i no beneficiï només una part, els contractants, en perjudici de l’altra, els contractats. En cas contrari, la malaltia del mercat laboral serà crònica, en perjudici dels treballadors i del mateix sistema econòmic, incapaç d’afrontar una altra revolució: incrementar la productivitat.
