El matrimoni perfecte que venien mantenint l’Estat espanyol i les companyies energètiques, en especial les elèctriques, trontolla. Una de les expressions del curiós liberalisme d’estat amb regulacions públiques que afavorien les empreses privades –en alguns casos fruit d’una privatització indigna d’aquest nom– viu dies d’agitació per les mesures que està anunciant el ministre del ram, Álvaro Nadal, allà on vulguin escoltar-lo.
Les regulacions del mercat tenen una incidència clara en la factura de la llum que paguen els consumidors. A l’Estat espanyol, només un 40% del rebut elèctric correspon al que veritablement es consumeix. El 60% restant són impostos i costos regulats. Aquests últims són pagaments que es fan a les companyies per a la construcció i manteniment de les xarxes de transport, les mesures de consum o la despesa de fer arribar l’electricitat al consumidor final o una etèria compensació pel que s’anomena dèficit tarifari, per citar alguns exemples.
Aquests pagaments s’efectuen a partir d’uns esquemes financers calculats per a períodes amplis. El temps transcorregut canvia la realitat de les retribucions que es fan a les companyies i, en el període actual, les empreses estan rebent unes compensacions molt més elevades que el que s’havia calculat quan el 2013 es van fixar les referències que s’apliquen actualment en una reforma del sector –dit sigui de passada, feta a correcuita després que els preus de l’electricitat es disparessin fins a generar una veritable alarma social. La propera revisió està prevista per al 2020.
Fa unes setmanes, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) alertava precisament que les retribucions estaven donant rendibilitats massa elevades. Un 10%, quan s’havia calculat que n’obtindrien un 6,5%. La diferència no és poca, si es té present que els ingressos de les companyies per aquest concepte van ser de prop de 5.500 milions d’euros. Aquell informe va ser el tret de sortida que esperava el ministre per llançar un pla per reduir les taxes que es paguen a les companyies, fins i tot abans que acabi el període previst. Un canvi de regles de joc a meitat de la partida que és habitual en aquest sector. Ja ha passat altres vegades i, si es volen referències, només cal buscar el que va passar amb les retribucions per a les energies renovables que van deixar moltes empreses, i també particulars, amb inversions per amortitzar perquè els pagaments es van reduir via decret.
La circumstància, en aquest cas, és que la intenció del ministre no afecta empreses petites ni inversors particulars, sinó un contingent de cinc empreses que controlen el 90% del mercat en un règim equiparable al que els manuals d’economia qualifiquen com a oligopoli. Les intencions del ministre han estat immediatament replicades. Fins i tot el president d’una d’aquestes companyies (Ignacio Sánchez Galán, d’Iberdrola) va anar a presentar-se com un damnificat entre els amics del Fòrum de Davos.
La realitat és que els ingressos per aquests costos regulats creix a ritmes del 5%, mentre les companyies es van desprenent de despeses estructurals. L’informe de la CNMC indica, per exemple, que les companyies van reduir el personal un 9%, i per tant han retallat despeses salarials. Menys despesa per més ingressos que, en el cas de l’anomenada taxa de retribució financera de la distribució d’energia elèctrica, els arriba sense haver de fer gaires esforços.
La intenció del govern de retocar aquest sistema tan avantatjós per a les grans companyies ha tingut una resposta. La setmana passada el mateix ministre es queixava en una compareixença a Barcelona de l’elevat grau de litigis que manté amb les firmes elèctriques. Va deixar una sentència per a la posteritat: “Des que s’estava assecant la tinta en el BOE de la reforma energètica, s’ha recorregut tot. Totes les normes són recorregudes buscant l’afany legítim del regulat de rascar fins l’últim euro”. Se’n pot deduir que no és un missatge que denoti precisament bona sintonia.
Els efectes de les polítiques retributives a les companyies elèctriques afecten el rebut que paga el consumidor, i per al ministre és interessant poder informar que ha treballat per rebaixar una factura que ha estat incrementant-se constantment els últims mesos –amb l’única excepció del gener–. El 2020, l’any que s’han de revisar les retribucions, també és un any electoral i per això tampoc no ha de resultar estrany l’afany del ministre. Un afany que les xifres demostren que arriba tard. Des de 2007, amb govern socialista, fins a 2017, ja amb sis anys de govern popular, la factura de la llum ha crescut a Espanya el doble que a la resta de la Unió Europea.
Han estat anys de convivència cordial de governs i companyies energètiques. En molts casos, aquestes últimes han donat aixopluc als seus consells d’administració a ministres que han abandonat governs. Si l’enfrontament actual trenca aquesta convivència fraternal i frena la tendència als decrets favorables a les empreses serà un bon pas. És il·lògic que les empreses privades d’un país tinguin tanta dependència del BOE.
