Jurassic World: Dominion, de Colin Trevorrow, guionista habitual d’aquesta franquícia, signa la sisena entrega d’aquestes pel·lícules creades per Michael Crichton i sota padrinatge de Steven Spielberg en la primera entrega, Parc Juràssic (1993). Després de Jurassic World: El regne caigut (2018), la Terra es veu ara envaïda de dinosaures de tota mena que, sovint, causen algunes molèsties i, també, força accidents mortals. En aquest context, la parella formada per Owen Grady (Chris Pratt) i Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), protagonistes també del darrer Jurassic World, dirigit per Juan Antonio Bayona, viuen dedicats a la missió de protegir els dinosaures mentre s’encarreguen de la criança en secret d’una nena, Maisie Lockwood (Isabella Sermon), neboda del creador de Parc Juràssic, en un lloc amagat dels Estats Units.
Però la noia, que havia estat autogestada per la seva mare, vol ser segrestada per una gran corporació, Byosin, dirigida per Lewis Dodgson (Campbell Scott), un investigador sense massa escrúpols que sota l’aparença de donar acollida i protecció a dinosaures en una gran reserva, en realitat està experimentant amb noves espècies de saures manipulant el seu ADN. D’altra banda, l’experta paleobotànica Ellie Sattler (Laura Dern) es troba amb un vell amic, el paleontòleg Alan Grant (Sam Neill), per esbrinar què s’amaga rere el desastre ecològic i alimentari provocat per una plaga de llagostes que arrasa conreus de cereals, menys aquells sembrats que han estat plantats amb llavors de l’empresa Byosin. Les sospites d’ambdós apunten envers l’estrany comportament de l’empresa Byosin, disposats a penetrar en les seves instal·lacions per obtenir una mostra d’ADN d’aquestes llagostes mutants. En aquesta aventura aniran conxorxats, també, amb un altre vell conegut, Ian Malcolm (Jeff Goldblum), una eminència científica convidada a fer una conferència a la seu de Byosin.
El capítol final d’aquesta franquícia, Jurassic World: Dominion, té un quelcom de festa de retrobament, de sopar d’exalumnes, ja que es recuperaren protagonistes originals del primer Parc Juràssic com Laura Dern, Jeff Goldblum o Sam Neill. Això li donaria un aire nostàlgic, de celebració i despreocupat al conjunt, però la dispersió general, la poca originalitat i inspiració de la multiplicitat d’històries i personatges principals generats pels guionistes crea una sensació d’autèntic guirigall. El film no passa de ser un simple i entranyable entreteniment, sovint més proper al cinema Z que una altra cosa. No obstant això, fet amb molts recursos econòmics.
El mateix passa amb l’heterogeni bestiari que llueix el film. Hi ha tants saures i en tants llocs que el film sembla una cercavila, una desfilada festiva de monstres, feres i animals de companyia. Tenim uns dinosaures que semblen cavalls, altres elefants, altres gallines, altres mascotes per casa i altres éssers terrorífics com el nou giganotosaurus. Així que tenim un film transformat en un animat corral, una atapeïda granja. Un film que aposta per la festa de la inclusió animalística, la coexistència harmònica entre humans, animals i dinosaures. Per acabar, cal recordar que aquest film també està disponible en versió doblada al català en algunes sales.
