• Compartir

Guanyadors i perdedors

Joan Carles Arredondo
5 d'octubre de 2020

La crisi econòmica derivada de la pandèmia del coronavirus suscita un munt d’interrogants. Entre aquestes incògnites està per determinar quina figura dibuixarà la sortida d’aquesta crisi. Per fer gràfica aquesta sortida, els economistes recorren a l’abecedari i, com ja s’havia comentat anteriorment en aquest espai, les opcions es determinaven amb les lletres V, U o L. Però com que aquesta és una crisi amb pocs precedents i l’economia té característiques noves, l’analítica de la situació ofereix una sortida també desconeguda, identificada amb una nova lletra, la K, que és un indicador d’un trencament sectorial entre els vencedors i els derrotats pel context actual.

Sintèticament, l’economia clàssica indicaria que la crisi es pot resoldre amb una baixada abrupta, pròpia de l’aturada que es deriva d’una situació de confinament en què només operen sectors essencials, i una pujada igual d’abrupta així que els sectors recuperen la normalitat. Una gràfica de V. Hi ha també l’opció que la represa trigui un temps a arribar, però que posteriorment a aquest temps en el punt més baix l’economia comenci a reprendre el camí del creixement i retorni al punt de partida. Una gràfica en forma d’U. I encara hi ha una opció menys desitjable. Baixada abrupta i una permanència prolongada en el punt més baix. Una gràfica en forma d’L.

Les anàlisis sobre la situació actual encara no són prou aprofundides, però es comença a perfilar un context en el qual hi ha una caiguda abrupta per a tots els sectors, amb una recuperació desigual. Alguns acaben recuperant ràpidament el pols, mentre que d’altres perpetuen el descens. Seria la gràfica en forma de K, que ha fet fortuna entre els analistes als Estats Units per explicar que alguns sectors, com el tecnològic o la gran distribució experimentin creixements mentre que altres, com el turisme, la restauració o el lleure no estiguin aixecant cap.

Aquest és un context vàlid per als Estats Units, on el sector tecnològic i aquelles activitats que no han hagut de frenar l’activitat perquè el teletreball és una opció que influeix poc en el resultat final tenen un pes rellevant en l’economia. És aplicable, per tant, a tots aquells països en què ja estigui més instaurat allò que es podria anomenar nova economia. És menys aplicable en països en els quals aquestes noves activitats tenen una presència més residual si es compara amb aquelles relacionades amb els serveis a les persones. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples.
Més enllà del repàs a l’abecedari, aquestes expressions gràfiques haurien d’amoïnar, i sense entrar més a fons, per dos motius bàsics, en cap dels quals Catalunya i l’Estat espanyol en surten ben parats. El primer és l’increment de les desigualtats. I el segon, les dificultats que tindran aquells països en els quals el grup d’activitats que mostren una certa recuperació tenen un pes econòmic més rellevant.

Respecte de la primera preocupació, la desigualtat ja s’havia manifestat amb cruesa com un dels problemes derivats de la recent crisi financera. L’Estat espanyol figurava entre els països europeus amb més creixement de l’esquerda entre rics i pobres en el període més profund de la crisi, quan l’atur creixia exponencialment, les rendes salarials es van reduir i, en canvi, remuntaven els beneficis empresarials. En el període de represa, la lleugera recuperació dels indicadors que calculen les desigualtats van ser insuficients per revertir la situació i situar els registres, com a mínim, en els mateixos nivells que abans de l’esfondrada. Ara, els primers indicadors de la crisi de la Covid-19 són una invitació al pessimisme. Oxfam Intermón, que té una trajectòria dilatada en l’estudi de les desigualtats alerta, per exemple, que la pandèmia posa en risc d’entrar en situació de pobresa fins a 700.000 persones més que fins ara, i fer incrementar el percentatge en dos punts, fins al 23% de la població de l’Estat. En termes percentuals, els territoris de l’Estat amb més increment de la pobresa serien, segons l’estudi, les Illes Balears, Castella Lleó, l’Aragó i també Catalunya. La solució és una injecció multimilionària de recursos públics que prendria forma, per exemple, amb l’ingrés mínim vital que, a Espanya, ha estat més anunciat que no pas desplegat.

La segona preocupació també se sintetitza en la distància entre l’anunci i els fets. L’esfondrada de 2008 va tenir a veure amb la dependència econòmica de la construcció a la qual s’havia abraçat tot l’Estat en la primera part de la dècada que arrencava amb el canvi de segle. Les bones intencions s’expressaven llavors amb la necessitat d’engegar un cicle econòmic en el qual es desenvolupés una economia més productiva, amb el foment de la recerca i l’impuls tecnològic. Deu anys després, s’ha pogut constatar que s’havia generat una nova dependència econòmica, de nou amb un sector amb poca aportació de valor afegit. De la construcció s’havia passat al turisme i la nova dependència s’ha tornat a mostrar desencertada amb l’esclat de la crisi sanitària.

Aquest ja era el motiu pel qual s’assenyalava el risc que la sortida de la crisi a l’Estat dibuixés la temuda gràfica en forma d’L. Si la sortida mundial és en forma de K, aquella en la qual es fan més perceptibles els guanyadors i els perdedors, és força probable que tot l’Estat –també Catalunya– aparegui en el bàndol dels segons.

  • Compartir