No em vaig ni calçar per anar a obrir la porta. Feia deu minuts que havien picat el timbre, en un divendres a la nit plujós. La tarda abans havia estat maca talment com si pogués existir una vesprada lletja amarada d’aigua i jo, ara a casa, encarava la nit. Una d’aquelles que pendula entre l’insomni i l’esgotament d’un llit tan buit, suposo. Un cop algú em va dir que aquestes són les nits en què neixen els contes, en què se t’enfarinen els cabells, però jo, que de cabells en tinc molts, els duia lligats dalt de tot del cap en un recollit maldestre però amb un to de dignitat casolana que només jo i el meu mirall entenem; i al final, malgrat la literatura, aquella semblava la nit més vulgar de totes en què res més màgic que la tempesta que s’esdevenia et pot sorprendre. Mentre que en les tardes de sol em recordo de les històries d’amor és en les de pluja quan les escric, i és que mai es fa sobrer tot el que se’n pugui dir. Mai el món n’està massa ple. Mai hi ha massa prismes per a una mateixa llum. Amb el pijama més ordinari del món i les ulleres brutes de la suor dels coixins del sofà, dubtosa i acovardida, vaig anar al rebedor a veure qui havia picat. I el que vaig veure per l’espiell de la porta era, de manera irremeiable, una història en si mateix.
Granollers m’agrada més quan hi plou i puc passar els dits sota les baranes per endur-me les gotetes que s’hi aguanten amb els dits –les xarruparia si ningú mirés i tal volta és aquesta la missió dels meus llavis gruixuts més que la dels petons o la paraula–. Hi haurà poca gent pel carrer i aquells a qui els fa por mullar-se seran tancats a casa seva amb alguna cosa millor a fer les tardes de divendres que refregar-se pel mobiliari urbà recol·lectant aigua amb les mans com si a casa meva no hi arribés. Tant de bo em pogués endur tant de líquid a la bossa. Són tardes de paraigües de Cherbourg vallesanes. Com si els dies grisos no existissin. Com si els dies que plou el temps s’aturés i només computessin els assolellats. Quines vides més curtes que tindríem si obviéssim els torrents que en algun moment, a tots, ens han robat les alegries!, vaig pensar mentre em passejava pel centre amagada dins d’una capellina preciosa i vermella que havia comprat a Londres i que pensava que mai podria posar-me aquí. Sí, estimats, de vegades el vermell també oculta les noies que passegen quan tothom jeu a casa. Caminant per sota dels balcons sento famílies que sopen.
Aproximadament fa un mes també plovia i a la ciutat se li accentuava aquest ventall de grisos magnífics que té arreu. A cada racó d’un dia de pluja s’hi amaga una cantonada de la que venies, sempre més ben il·luminada. Aquella nit de fa un mes parlava amb una amiga i li explicava com de fàcil hauria d’haver estat que tu i jo construíssim una casa. Jo pastaria el ciment amb les mans en una cubeta agenollada sobre el terreny i em carregaria les totxanes a l’esquena per donar-te-les una per una, amb convicció dolça, perquè tu bastissis les parets d’això nostre. Els plànols els improvisaríem bevent vi i si alguna estança quedés torta ens en riuríem l’endemà perquè, tot i que jo soc de rectes, a tu t’encanten les corbes. Els espais comuns els arrebossaríem amb rajoles del color de totes les platges que haguéssim vist, però jo tindria una habitació per estar-hi sola mentre tu escoltes música que se sent a l’altra punta del menjador. Els passadissos em menarien a tu. Els mobles vindrien de Carrara. La taula de la cuina tindria la forma de la primera vegada que em vas tocar. Endreçaríem la millor biblioteca que el meu sou pot pagar i al rebedor ens hi faríem petons amb el sostre encara ple de forats. Jo pintaria les parets en calces. Tu t’espolsaries el guix dels cabells com si fossis un mestre d’obres reputat. Si hagués fet falta, els fonaments te’ls hauria cavat jo a pic i pala. Tu que ets un paio tècnic enrotllaries les persianes, jo faria cua per gestionar els impostos amb calma fingida i tot aquest seguit de coses que crec que s’obliden d’explicar a les facultats d’arquitectura. Un cop acabada la casa ens torraríem al sol del jardí com dues llesques de pa el diumenge al matí.
Que fàcil que era –va dir la meva amiga.
Als terrenys que queden buits, però, s’hi acumula la brossa d’una manera natural, orgànica. Les piles de tovot les desfà la rosada al matí i les males herbes creixen allà on hi anava el menjador. Els possibles compradors ho saben i fugen. Quin any més complicat, sense la teva veu escombrant les raconades.
A propòsit d’això, un mes després, ja era al rebedor perquè feia estona que havia sonat el timbre. Jo, que no tenia mai visites. Vaig obrir la porta i van entrar en estampida silenciosa i van començar a omplir casa meva. Petites i molles em van ocupar els mobles, les lleixes de la cuina, la biblioteca, els forats dels prestatges, el sofà i l’espai. Sense dir res ni avisar-me per poder fer neteja un dia abans, les tenia per les taules i estirades damunt del meu llit. N’hi havia que s’havien ficat dins dels armaris, d’altres dins les meves sabates. Algunes volien sortir al balcó i temia que els veïns les veiessin. Em miraven en pudorós silenci i deixaven tot de regalims d’aigua d’haver estat caminant sota la pluja en processó cap a casa meva. Què podia fer jo ara amb tot allò al meu pis? Qui les havia vist venir pel carrer i no m’havia avisat? I és que va haver-hi un divendres tristíssim al vespre en què totes les cançons d’amor del món van venir a veure’m a casa, a demanar-me perdó per totes les mentides que diuen.
Ja no hi cabia ni una agulla i el terra del menjador era una barreja d’aigua i fang que havien portat del carrer. Maleïdes que m’ho estaven tornant a embrutar tot. Ves a saber durant quanta estona van estar entrant-ne per la porta: havien obert l’aixeta igual que per la pluja i jo, esvalotada, només feia que pensar que tot em passava a mi. I a qui trucava? A ma mare? A la urbana? A l’home que em va engegar? El meu pis era ple de cançons –des de l’inici a la coda– amb els ulls baixos, tèrbols i grossos, sotjant-me, disculpant-se.
Vaig reaccionar ràpid anant a buscar tovalloles, i agafant draps de cuina sota l’aigüera encara en vaig trobar un centenar més allà amagades. Tan carregada de robes com vaig poder mirava d’eixugar el que podia, però ni els fregalls de cuina més bruts desdibuixaven la bellesa de l’escena: l’estúpid cinèfil que dirigeix la meva vida s’havia empescat un final de pel·lícula en què mil masses líriques repoblen casa meva on tant el buit ha crescut. Una fantasia cinematogràfica de diumenge a la tarda commutada en divendres a la nit passat per aigua a la capital.
Com que no vaig trucar a ningú demanant ajuda vaig dir-me que, com de costum, em tocava solucionar-ho a mi tota sola. Potser les convidaria a marxar en un llampec de lucidesa, qui sap si les recolliria amb l’escombra o les entaforaria, plegades, en una caixa sota el llit a criar pols. Potser les baixaria a les escombraries l’endemà al matí. Ves a saber de quin color és el contenidor on has de llençar totes les cançons d’amor del món. Feia vint minuts que se m’havien escampat pel pis amb una velocitat envejable, com una presa que s’hagués desbordat des de la meva porta. A més d’això, com dos amants tímids, encara no ens havíem dit res. Aquella nit, a casa meva, ja ens coneixíem tots però jo no tenia ni idea de si les cançons, a part de sonar, podien parlar i, de basarda, no volia preguntar. El cas és que casa meva ara feia una olor peculiar, barreja de fusta i crispetes –que és del que fa olor l’amor–, i la flaire se’m va escolar entre els rínxols que se’m deslligaven de la cua i a mi, que mai em falten les paraules, encara em costa tants dies després descriure la forma que té una cançó. Només sé que tremolen, que semblen ratolins que corren en bandada, que tenen ulls, però estranyament són sense boca, i que quan en vaig intentar agafar una em va relliscar de les mans. Són com nens petits que diuen coses de grans. Pobretes, tenen més por elles que tu quan et creus tot el que expliquen.
De sobte, d’entre la munió que poblava els meus seixanta metres quadrats, s’erigí una líder que es va fer lloc entre totes. Era el primer cop que una d’elles, en comptes de córrer com formigues que fugen espantades del niu, caminava. Sense parlar, no sé ni com ho vaig entendre, la cançó d’amor més important de totes –ni per tot l’or del món us diré quina és– volia que segués al sofà amb ella i per fer-nos-hi lloc vaig haver d’espolsar amb la mà la resta, escampant-les pel terra caient unes sobre les altres.
Ens miràvem. Ens miràvem ella des dels seus ulls aquàtics i jo digna i amb els llavis rígids i tancats de qui els ha obert massa vegades per dir tantes tonteries i esperar-ne encara més. Petita i esquifida li aguantava la mirada violenta i tendra amb la qual es compadia de mi. Vaig notar el silenci gèlid de les altres que esperaven. La pluja s’aturà en sec. De sobte, la cançó va començar a sonar, i el seu cant em va acaronar la galta, se’m va passejar pel clatell i se’m van eriçar els dits i vaig tancar els ulls per entendre-ho tot millor. Com si mai m’haguessin volgut cap mal, com si des de les profunditats dels pentagrames que les trenaven només haguessin fet camí amb mi. La cançó d’amor més important m’estava cantant al menjador de casa i jo, que l’havia culpat de tot, me’n vaig tornar a enamorar.
L’endemà vaig llevar-me al llit. Descalça, vaig anar cap al menjador, on hi feia olor de presència, però el pis era ben buit. A la taula vaig trobar-me tots els draps de cuina plegats, perfectament apilats. Cada cop que plou les gotetes de pluja que pengen dels reixats em recorden la forma de les cançons que una nit van venir.
Relat finalista del concurs de narrativa d’EL 9 NOU.
