Els límits del paroxisme sovint es posen a prova fins a l’infinit gràcies al món de l’esport. Durant aquests dies de cita mundialista algunes persones que afirmen ser independentistes –i només en tinc algunes petites ombres de dubte– volen que la Selecció espanyola guanyi perquè l’entrenador Luis Enrique fa emprenyar a la caverna mediàtica madridista pel simple fet de ser ell i de representar el mateix que per als barcelonistes en el seu dia va representar el poca-pena de Luis Figo.
En algunes ocasions la meva ànima de covard s’enfronta amb l’esperit provocador que sovint em posseeix, i sol guanyar aquest segon. Aleshores, m’atreveixo a saludar a algú o a un grup de gent amb una expressió fruit d’ajuntar els sinònims de fulana i del país veí, que no sempre s’acull amb empatia per part de tots els interlocutors. Bé, tant se val, encara que entenc que la integritat del meu rostre està en joc cada vegada que ho faig. És una de les petites microvictòries que podem assaborir dins de la nostra permanent derrota com a poble i que demostra que a diferència de ser català, on només cal la voluntat de voler-ne ser, això de ser espanyol va molt més d’imposició.
La conjunció de les dues paraules que s’atribueixen al més antic dels oficis, per un cantó, i a la nació que predominantment ocupa la península Ibèrica, per un altre, s’ha convertit en més o menys habitual en determinats programes de la ràdio o televisió catalana. I jo que soc més aviat primari amb els detalls que em foten gràcia, m’hi agafo com a un ferro roent, per allò de fer més distesa i positiva la meva existència. Un dels que més repercussió ha tingut ha estat La Sotana, un espai que va originar-se a través d’un grup de videotrucades d’amics per Skype, que posteriorment va debutar com a programa de ràdio a Ona de Sants, i que va fer el salt primer a SER Catalunya i més tard a Betevé. En tots dos casos –emissora privada i televisió pública– van ser convidats a abandonar l’antena, perquè sempre hi ha alguna censura que ve de gust aplicar, sigui des de l’administració, o des del despatx d’algú que porta corbata i et tracta de vostè. Vaja, que en el seu cas no els van partir la cara, però els van deixar sense antena on emetre un programa que ara mateix funciona gràcies al micromecenatge.
Andreu Juanola presenta l’espai que es pot veure o escoltar a diferents plataformes d’internet, on Manel Vidal, Joel Díaz i el gran Modgi fan les seves aportacions sardòniques, ideals perquè aquells que necessiten una petita espurna per creure que els han “faltat el respecte” se sentin indignadíssims. En canvi, aquells que creuen que els límits de l’humor no haurien de posar-lo els idiotes fan cada setmana de La Sotana un programa esportiu de relatiu èxit, que va molt més enllà dels quatre llocs comuns i de les insuportables anàlisis avantatgistes que la premsa tradicional s’ha acostumat a vomitar.
