• Compartir

‘Glee’

Solé
8 de gener de 2020

Us donaré un parell de dades completament irrellevants per elles mateixes, però que ja veureu que venen al cas. La primera és que els musicals no m’agraden. La segona és que no soc especialment aficionat als grups vocals. Per tot això –i aquí anava– pot resultar sorprenent que m’hagi enganxat completament a Glee, una sèrie musical protagonitzada per un grup vocal. Fa temps que analitzo com és que m’agrada tant, perquè intuïa que les raons eren una mica més elaborades que el simple fet d’estar-me fent gran. I he arribat a una sèrie de conclusions.
Glee és una creació d’un dels gurus de la televisió en els últims anys: Ryan Murphy, responsable de sèries de referència com Nip/Tuck, American Horror Story o l’esplèndida Pose, entre d’altres.

Es va estrenar el 2009 i se’n van emetre sis temporades fins el 2015. Els protagonistes són els membres del Glee Club, el cor d’un institut de Lima, Ohio. Les trames oscil·len entre l’activitat del cor i les històries personals dels seus membres i el fil que ho relliga tot són les cançons que preparen, sempre relacionades amb els temes i situacions que viuen. Fins aquí, la sèrie no tindria més.
Però hi ha algunes coses que fan de Glee una sèrie diferent. Per començar, ubicar l’acció en una petita ciutat de l’Amèrica profunda permet als guionistes plantejar temes que potser en zones més cosmopolites no són tan conflictius: entre d’altres, l’acceptació de l’homosexualitat, les discapacitats físiques i intel·lectuals, l’obesitat i en general de tot allò que és diferent; així, la sèrie es converteix en un al·legat a la integració i la normalització i, pel mateix motiu, en una crítica ferotge a la intolerància. Un altre element que destaca Glee respecte d’altres sèries del gènere són els guions: la barreja entre temes seriosos i desenfadats, la varietat, singularitat i potència dels personatges (el càsting és excel·lent) i un sentit de l’humor estripat i surrealista fa que acabis veient una mena de barreja entre Fama i L’imperdible Parker Lewis. I hem de parlar de la música, és clar: els nois i noies del Glee Club, no cal dir, són grans cantants (en alguns casos, autèntics fora de sèrie), la producció dels números és brutal i el repertori de cançons repassa grans hits de totes les èpoques, amb la qual cosa és fàcil que en cada episodi en caigui algun que ens agradi. En síntesi, la música és genial com se li suposa a un musical amb pressupost, està en un context amb què ens és fàcil identificar-nos com la vida a un institut i en el plantejament hi ha coses molt originals respecte de ficcions similars.

És per aquesta barreja peculiar que aquesta sèrie es va convertir en religió per a milions de fans (que tenen nom propi, gleeks), ha generat una col·lecció inacabable de premis, discos amb la música de cada temporada, gires de concerts en directe, novel·les, jocs per a mòbil, etc. Ryan Murphy va crear una sèrie musical, sí, però també un al·legat de la importància de la música i les arts en l’educació i de valors com el treball en equip, la tolerància, la importància de tenir somnis i treballar per perseguir-los. I tot això val per als adolescents nord-americans i per als catalans que voregem la cinquantena. Heus aquí per què estic enganxat a Glee.
És a Netflix, per cert.

  • Compartir