L’humorista Miguel Gila va actuar al teatre-cinema Bac de Roda l’any 1990. L’espectacle Déjenme que les cuente, que havia triomfat a la sala Villarroel de Barcelona -va prorrogar-se durant tres mesos quan inicialment només era previst que hi estigués quinze dies-, va fer riure de valent les 280 persones que van assistir-hi. Jaume Espuny, que va fer la crítica d’aquell espectacle, explicava que el públic no va parar de riure: “Ho sentim pels que s’ho van perdre”, ironitzava Espuny.
Fan de Gila, explicava que l’espectacle no era una gran novetat, sinó “un repàs exhaustiu de 40 anys de teatres, discs, ràdio i televisió intercalant per aquí i per allà algunes coses noves”. Va començar explicant la seva vida per escalfar motors. Una vida que no s’assembla a cap més per descomptat. Després, va fer tres escenificacions: Gila pobre milionari, Gila assassí de la seva dona i Gila a la guerra. “En aquests tres esquetxos, va demostrar que és un gran actor. Els gestos amb què acompanya els seus acudits són genials”.
De fet, el seu humor es basava en l’observació de la gent, els costums, els tòpics i sobretot sempre intentava ridiculitzar el que a la gent li semblava solemne. Gila, que aleshores tenia 71 anys, va sortir de Roda aclamat. “Jo soc simplement un franctirador d’esquerres, més més”, explicava en una entrevista que li feia Pere Serra a EL 9 NOU.
Humorista irrepetible, els seus imitadors mai van eclipsar-lo. Va estar 14 anys vivint fora d’Espanya “per un empatx de dictadura; en aquells moments tenia una necessitat imperiosa de créixer tant artísticament com humanament i ideològicament. Aquí en aquells moments no tenia possibilitat de fer-ho”. Per això, se’n va anar a Mèxic, “allà podia llegir llibres que aquí eren prohibits i veure cinema que també ho era, igualment com passava a l’Argentina”.
Gila, geni i figura.
