Al Festival de Sitges 2008, els patidors per gust que la van visionar encara no l’han pogut oblidar. La salvatge Martyrs, de Pascal Laugier, és un dels llargmetratges que van guanyar per mèrits propis el seu estatus com un dels estendards de la nova onada de terror francès. En el seu següent i descafeïnat treball, titulat El hombre de las sombras, el cineasta gal va veure diluït gran part del seu nervi i la seva capacitat d’impacte d’un fil dominat per un melodrama televisiu. Amb Ghostland, Laugier torna a treure el millor del seu repertori en els violents senders que van catapultar la seva carrera.
Ghostland, des de la perspectiva sobre el gènere, es mostra com una producció anacrònica que rescata un bon nombre dels elements que van fer popular la Novelle Horreur Vague fa una dècada, com ser aquesta violència morbosa o aquest gust per la crueltat sense filtres que avui en dia es podrien veure innecessaris. El film, el nou de Pascal Laugier, aconsegueix el propòsit d’oferir un exercici de terror breu i efímer amb un lleuger toc de frescor al pantanós cúmul de llocs comuns pels quals transita el relat, més caòtic i mancat d’aquest agre i sanguinolent que se suposa han d’aportar les novetats del gènere.
Ghostland resol amb certa irregularitat l’exposició de la psique de la víctima després d’un fet traumàtic. No deixa de ser una altra visita més al subgènere de l’assalt domèstic amb una bona ambientació que se serveix d’un casalot perdut al centre dels Estats Units més profunds i d’una parella de protagonistes que bé podrien formar part de la família Adams.
Una mare i les seves dues filles lloguen una casa en la qual ja la primera nit apareixen uns assassins contra els quals lluitarà la mare a mort. Elles són Crystal Roed, Anastasia Philips, Myele Farmer, Taylor Hickson i d’altres. Sense intentar revolucionar el panorama entre els seus onírics congèneres, Ghostland ens ofereix 90 minuts d’un cruent i asfixiant malson que sembla pertànyer a altres temps. Horror directe, sense penediment d’on hagi sortit el material amb l’alegria d’haver-nos fet patir a tots. Un intent d’alguna cosa diferent, realitzat de manera original. Un exercici sàdic per a psicòpates i una adoració cega als textos de H. B. Lowencraft i un fi de festa tarantinià.
