Gerard Quintana ha debutat com a escriptor, i ho ha fet amb una qualitat sorprenent en un autor novell. Entre el cel i la terra (Columna) és un relat en què, a través del personatge d’un pintor, Patxi Saura, retrata dos moments de la ciutat de Barcelona: el dels anys 50, quan hi arriba com a estudiant, i el de la ciutat preolímpica, quan ja és un artista consagrat. Però també, a través d’ell i la relació amb dues dones, ens parla de l’amor, la bellesa i la llibertat.
S’ha dit, d’Entre el cel i la terra, que no semblava la novel·la d’un debutant, que no té els tics d’un autor novell. Que ja escrivia, abans?
He escrit sempre, però començo a publicar ara. I és molt diferent escriure per publicar que fer-ho només pel plaer d’escriure. En aquest sentit, hi ha hagut un aprenentatge. A l’Institut del Teatre, jo havia tingut de professor Jaume Melendres, que em va calar al veure que als tallers m’escrivia els textos. Em va dir que per escriure calia llegir molt i escriure cada dia, que sembla la recepta més senzilla del món. Dit així, ho sembla, però requereix perseverança.
Ho ha complert, ha llegit molt?
Sí, i he tingut la sort de triar bons llibres, o millor dit, que me n’hagin triat de bons. Vaig créixer sobre una llibreria, la Geli de Girona, que era del meu oncle Pere. I que ara, justament, ha fet 140 anys que es va obrir. Ell no era un llibreter qualsevol, la seva passió anava més enllà: tenia més de dos-cents mil llibres en estoc! Em va anar acompanyant, i amb els anys he estat conscient que m’havia fet una autèntica guia de lectura. Però això també em feia pensar si havia d’escriure, havent-hi tan bons llibres. Era com un pes: quin dret tenia jo de treure un d’aquests grans títols dels prestatges per posar-n’hi un de meu?
Això és ser molt autocrític, en un temps en què tothom s’hi veu amb cor, d’escriure i publicar…
Soc el meu crític més ferotge, cregui’m. Per fer aquest llibre, hi ha una preparació molt gran, he treballat perquè fos allò que a mi m’hauria agradat llegir, no només allò que volia compartir. M’han dit que en el primer llibre la gent vol explicar massa coses. Jo me n’he guardat força. De fet, abans d’aquesta novel·la ja havia treballat en una altra, però l’editorial que havia de publicar-la va tancar, i ara la recuperaré. Té un to més autobiogràfic.
És el que li va servir de banc de proves?
Fent aquest llibre no publicat, em vaig adonar de tot allò amb què podia haver ensopegat. I també que és més difícil escriure d’un mateix que fer ficció.
Escriure cançons també és fer literatura?
Una cançó és un treball de síntesi. I tens l’embolcall musical, que ja està donant informació i transmetent emocions. Quan fas una lletra, dialogues amb aquesta emoció. Quan a Bob Dylan li van donar el Nobel de Literatura, recordi que hi va haver polèmica, tot i que ell és qui va empènyer els seus contemporanis a augmentar la qualitat de les lletres. Els mateixos Beatles ho van reconèixer. En tot cas, crec que una cançó és una bona escola d’escriptura perquè ensenya a descartar. En una cançó ho fas, perquè en tres minuts hi caben molt poques coses. De cara a escriure un llibre, haver-t’hi acostumat és útil.
Vostè ho ha fet, en la novel·la?
Hauria pogut ser més llarg. Però vaig apostar per aquesta forma de 21 capítols que corresponen a 21 dies, al llarg de 50 anys. I això vol dir moltes el·lipsis.
Aquests 21 dies s’escauen amb fets que van des de la vaga dels tramvies fins a l’obertura dels Jocs Olímpics. Tenia clars els moments històrics que hi havien de sortir?
Alhora que explicava la història dels personatges, que busquen els seus límits i redefineixen l’amor d’acord amb el seu punt de vista, els havia d’acompanyar de molta realitat. Vestir la ficció amb el grau de realitat més gran possible i fer-los viure coses que els de determinada edat hem viscut i recordem. Aquesta tria de moments també m’havia d’ajudar mentre jo escrivia el llibre en un altre context històric potentíssim, a partir del setembre de 2017. El poder del present es podia tocar. Volíem entendre, i que algú ens expliqués allò que havíem vist i experimentat, per això anàvem a buscar informació a l’exterior. Al repàs que faig a la segona meitat del segle XX, m’hi ajudava el diàleg amb el present. Va haver-hi algun moment en què vaig tenir la temptació de fer arribar la novel·la fins ara.
Per què no es va decidir a fer-ho?
No tenia prou perspectiva. I el present era tan bèstia que la novel·la es podia convertir en la novel·la del procés. Es podia desdibuixar el panorama del franquisme, el postfranquisme, la transició, i després els anys olímpics… Des de la mirada del lector que ja viu el present, em semblava molt més interessant aturar-me abans del 2000 i que pogués rellegir aquells fets que formen part del passat, encara que ressonen en el present.
Quan parla de la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951 sí que fa pensar en els moviments populars espontanis d’ara. Allò no ho havia convocat ningú.
Sí, les autoritats comencen a detenir els líders habituals, però veuen que no han estat ells. És aquest paral·lelisme que el lector pot fer encara que jo no parli directament del present. Igual que en el capítol de l’execució de Julian Grimau, i la reacció que provoca a l’exterior, que deixa tocada la imatge del règim. I per contra, la reacció des d’aquí contra els turistes, les pancartes “Si teneis frío, os calentaremos”, que recorda el que va dir Jiménez Losantos que podrien començar a “estallar cervecerías” a Baviera. O l’“Spain is different” de Fraga Iribarne, que no està tan lluny de la “España global” de Josep Borrell. Les coses no han canviat tant, en el fons.
Parlem dels protagonistes. En Patxi, en Pai com li diu la Clara. És el fil conductor de la novel·la. De qui parlem?
A començaments dels anys 50, aquest noi decideix deixar Bilbao i la seva família, on té un guió molt marcat: ser militar com el pare i l’avi. I contra la voluntat dels pares se’n va a Barcelona per ser allò que voldria ser, per fer possible un somni. Vol ser pintor, vol estudiar a l’escola on va estudiar el seu admirat Picasso.
Però la Barcelona dels anys 50 és també una Barcelona impregnada de franquisme…
Hi acaba d’arribar la Sisena Flota americana, és a dir, els Estats Units han validat el règim. Comença el Congrés Eucarístic Internacional, o sigui, que també el Vaticà el valida. I Franco diu que Espanya s’erigeix en “vigía espiritual de Occidente”. En Patxi, mentrestant, segueix buscant el somni de la bellesa, i convertir el que veu en una veritat pròpia emmarcada de bellesa. Mentrestant, coneix dues dones, la Neus i l’Àngels. I amb elles viurà dues històries d’amor que deixaran petja, es crea un lligam per a la resta de la vida.
No és un artista cràpula. La relació amb totes dues és sincera, oi?
Exactament. Els personatges no són plans. Veient el seu diàleg interior, el lector intuirà que també se n’ha anat de casa per tapar una ferida mal curada. Hi ha una pista al primer capítol, en un concert al Liceu: el diàleg de Tannhauser, al segon acte, entre aquest i Wolfram: tots dos lluiten per l’amor d’Elisabeth: un canta a l’amor més carnal i luxuriós, l’altre a l’amor més espiritual i pur. I tots dos són certs. El llibre està ple d’aquests petits anuncis.
Tots tres viuen en una època en què sembla que tothom s’ha d’ajustar a uns esquemes, però d’alguna manera els trenquen?
La Neus ha perdut els pares, el pare durant la guerra i la mare uns anys després. L’Àngels també va perdre la mare durant el part, i el pare està exiliat. I el Patxi. El concepte de família, el que marca la normalitat en aquella època, el tenen desencaixat. En Patxi, per exemple, decideix que més enllà del patró, del cànon, un ha de trobar la manera de ser feliç. Hi he pensat molt, en aquest tema, i en la idea de família. Fa cent anys, en una casa hi havia quatre generacions, una comunitat. Ara tot això ja no existeix, i segueixen insistint en el mateix concepte, un concepte rígid de família que ara ja és gairebé irrealitzable. El tema m’interessa, m’atrau, gairebé des d’un punt de vista antropològic. En la mateixa novel·la, hi ha una generació més jove, la d’en Bru i la Clara, que hauran de fer el salt mortal.
En les dues generacions, hi ha una força irresistible, que és la de l’amor?
És determinant, és tan bèstia que condiciona la resta de la teva vida. És una visió que comparteixo amb els personatges. Jo visc com visc per això. El que acaba determinant les coses fonamentals de la vida són moments d’impuls, no de reflexió.
Com hem comentat abans, de passada, hi ha una altra connexió de la novel·la amb la vida de Gerard Quintana, que és la llibreria. I l’aiguat del Ter de Girona, que està a punt d’endur-s’ho tot…
És un dels meus primers records, de quan tenia 6 anys, si fa no fa. Un dels darrers aiguats de Girona, abans de canalitzar l’Onyar. Aquell dia, recordo el tràfec, els crits, la gent salvant llibres. Aquesta idea, la de salvar llibres, es va fer forta dins meu. Aparentment, per a un nen, eren feixos de fulls. Però vaig entendre que no eren només això, sinó la vida d’aquell personatge literari que t’havia trastocat –la de Romeu i Julieta, la de Peter Pan, la del Moriarty de La carretera– i se’m va revelar allà, aquesta consciència. Això també hi és present, en les pàgines d’homenatge a la llibreria. Quan em van donar el primer exemplar del llibre, em vaig passar una estona olorant-lo. Em demanaven què feia, i jo els deia: “Busco l’olor de la llibreria!”.
Vist el bon resultat d’aquesta primera experiència, té ganes de repetir com a escriptor?
L’he fet amb tota la passió del món. Per mi ha estat una experiència inoblidable. M’he enverinat fins al punt de voler seguir enverinant-me… Abandonar el llibre, quan acabes, comporta un cert dolor. Els personatges t’han acompanyat durant tot aquest procés d’escriptura, que és molt solitari. Fins i tot a la teva vida real, potser amb ningú no has arribat tan al fons de les seves inquietuds i emocions com amb ells. La manera de superar això és enamorar-te d’uns altres personatges.
