Gerard Quintana (Girona, 1964) es va donar a conèixer com a novel·lista ara fa dos anys amb Entre el cel i la terra. El líder de Sopa de Cabra va sorprendre en el seu debut, i ara es consolida plenament com a escriptor amb L’home que va viure dues vegades (premi Ramon Llull 2021). Una novel·la de plantejament més arriscat, on parla de vida i mort, de les vides que potser no hem viscut, i del poder de la literatura. Tot comença amb una tragèdia en una platja d’Eivissa, l’any 1999.
No és habitual començar una novel·la explicant el que podria ser el desenllaç: la Maria i els seus fills s’ofeguen al mar. A partir d’aquí…
És una decisió. Al començar a escriure no la tenia presa, ho vaig fer al cap d’un parell de mesos. Començar per aquest final em permetia dedicar-me després a com explicar les coses. El personatge que portarà el pes de tota la història, en Salvador Martí, encara és l’absent. El recuperarem, sabrem d’on ve i entendrem quin impacte té per a ell perdre allò més important. I a la segona part, veurem què fa per tirar endavant quan sembla que no hi ha camí ni horitzó.
Ho aconseguirà, si és que també podem avançar això.
Per això dic que és una novel·la vitalista. Veurà que hi ha altres maneres de viure, que quan somiem també estem vius, i en els somnis és capaç de retrobar la seva família. Arribarà un moment que pensarà que l’altre és el que està despert, i ell en realitat és el que somia. Serà capaç de travessar els límits de la realitat per sortir-se’n.
Aquesta novel·la és diferent d’Entre cel i terra, que tenia una estructura que podríem qualificar de més convencional.
En aquesta vaig buscar la ficció lluny de mi, i la vaig dotar d’un context molt versemblant i documentat, fidel a la realitat i amb referents històrics que tots coneixem. Suposo que era una manera de sentir-me segur, en la primera novel·la. L’home que va viure dues vegades és més agosarada, més ambiciosa literàriament parlant. Si escrivim és també per assumir reptes. Igual que si fem música. Jo no em considero ni músic, al cap de tants anys, sinó un aprenent de música. I d’escriptor. El dia que deixi de ser un aprenent, deixaré de fer una cosa i l’altra.
I ara què ha fet de diferent?
M’he vestit de miner i he baixat a les meves cavernes. I m’he alliberat del lligam amb la versemblança, amb la realitat documentada, i la poso en dubte, la realitat. Hi ha un personatge, el Boig, que li demana al protagonista què és més real, el Quixot o Cervantes?
En l’imaginari universal, el Quixot!
Sí, perquè tot i ser un personatge de ficció forma part del món que ens hem construït. Fins i tot serveix per definir un arquetipus. Més endavant, hi ha una altra cita en què parla de Picasso i diu que la més gran abstracció és la representació més fidel de la realitat. La realitat és la invenció comuna que acordem entre tots. I cadascú la interpreta de forma diferent. La novel·la parla d’aquesta manera dual d’entendre la realitat: la vida i la mort, nosaltres i ells, els bons i els dolents… I tot són dues cares de la mateixa moneda: la vida sense la mort no existeix, tal com no existeix sense naixement. Però en comptes d’entendre aquest cicle d’etern retorn, ho mirem de manera lineal, simplificada.
Aquesta visió del món que hi ha en el rerefons de la novel·la, adquireix una nova dimensió en el moment que estem vivint?
Es fa molt evident ara, amb aquesta realitat que ha saltat pels aires, que intentem reorganitzar però encara no podem… Estem coartats per un fet que no prevèiem. I al mateix temps, la interpretació de la realitat cada cop és menys compartida, està més polaritzada. Estem en un moment històricament irrepetible, a nivell global. Davant d’uns reptes nous de planeta, però amb l’herència decimonònica dels estats-nació que no serveix davant d’aquests reptes. I com diu Eudald Carbonell, no ens hi podem encarar sense consciència d’espècie.
El somni, en la novel·la, no és una manera d’evadir-se de la realitat. El protagonista hi recorre, els transcriu fins i tot, però com una altra forma de realitat que li és més plaent.
Quan somiem, no tenim el control. El conscient és com la punta de l’iceberg. Freud, a qui també esmento, deia que en el subconscient hi amaguem el dolor, allò que ens fa mal. Potser per això, i perquè no tenim el control quan somiem, vivim més intensament això que la vida de la qual tenim el control. El protagonista s’adona que malgrat haver-ho perdut tot, ho pot retrobar-ho en els somnis. Hi pot retrobar la seva dona i els seus fills, no vol renunciar-hi i en vol fer la seva nova realitat. Per això cito Lewis Carroll, Mikhaïl Bulgàkov, Thomas Mann… autors que han parlat de com n’és de fràgil la realitat i com la ficció ens ajuda a fixar-la. Darrerament, en les dedicatòries hi escric que la ficció pot ser un punt de trobada i la realitat, un salt de pas cap al poema.
La poesia és, doncs, el punt culminant, el cim?
Té la capacitat d’expressar allò que és més complex i invisible, que a poc a poc anem intentant desxifrar. És com una fórmula alquímica. Els poetes que ressonen al cap d’en Salvador han anat allà on ningú més pot anar, han tornat i ens ho han explicat. Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Gerard de Nerval fins i tot… són poetes que van anunciar el seu final. Tot això l’acompanya com una motxilla, al protagonista. Però no es deixarà vèncer, és una novel·la amb molta vitalitat, tot i que travessa inferns. Jack Kerouac deia que tot ja ha passat alguna vegada i, per tant, tot ja és mort. Què ens queda? Doncs la poesia per reviure el cadàver comú, i buscar la bellesa fins i tot en allò que ens desagrada. Aquí en faig una reivindicació, en certa forma: els poetes són els més prescindibles, però són els més perillosos, perquè algú que necessita inventar una altra realitat és un dissident.
Tot això fa que no tingui una lectura unívoca? Cada lector se la farà seva d’una determinada manera, la novel·la?
Aquest llibre m’explica moltes coses de qui l’ha llegit: per què des d’aquest punt de vista, per què s’ha fixat en això o en allò… És engrescador, com un joc de miralls. Hi ha gent que se’l llegeix d’una revolada, i altres que em diuen que han de recular per saber si són en el món real o no. A uns els atrau el protagonista i a altres, un personatge que potser apareix només en dues o tres pàgines.
“Si jo hagués dit que no a aquells peluts que em van demanar lletres per a una cançó i hagués continuat escrivint els meus poemes, com abans?”
Tot el món de referències literàries que apareix, i al qual ara fèiem referència, és el que configura Gerard Quintana? En el fons, parla de vostè mateix?
Compartim pseudònim, fins i tot. Ell escriu els seus llibres com a Pere Ponsatí i jo vaig presentar-me al premi amb el pseudònim de Pere Ponsatí. Fins i tot, Salvador Martí podria ser Gerard Quintana –o al revés– si les coses, en un cert moment de la vida, haguessin anat d’una altra manera. Si jo hagués dit que no a aquells peluts que em van demanar lletres per a una cançó i hagués continuat escrivint els meus poemes, com abans? I si algú hagués aparegut en aquella platja i hagués tret de l’aigua la dona i els fills d’en Salvador Martí? Cert que jo li he donat moltes coses de mi: la introspecció i la timidesa de petit, aquest refugiar-se en els llibres…
La sort de tenir l’oncle llibreter, i la llibreria Geli de Girona, que ja vèiem en la novel·la anterior.
Que ara ha fet 142 anys, per cert! Tot això ho comparteixo amb el protagonista. I aquella casa okupada, on també hi érem nosaltres…
És conscient que demana al lector que l’acompanyi en un viatge més costerut?
És com m’agrada llegir a mi. M’agraden aquells llibres que et fan aturar de tant en tant i pair allò que has llegit, o tornar-hi. Que suggereixen i que em plantegen noves mirades. Si hi ha gent que no coneix alguna cita, per exemple, m’agradaria que les anés a buscar. Que el llibre sigui fèrtil, en aquest sentit.
Quan va guanyar el premi, va tornar a haver-hi algunes reaccions de l’estil donen el premi a un famós. Encara l’afecten o hi va posar la pell dura amb el primer?
Em commou una mica. Em desperta una certa compassió cap al que és capaç de fer una crítica avant la lettre. Que el llegeixin primer i després podran parlar de com n’és de bo o de dolent el llibre, i no d’en Gerard Quintana. Recordo una conferència que vaig anar a veure fa anys a Girona, del poeta Agustín García Calvo, que parlava dels sonets de Shakespeare. I va començar dient: “Señoras, señores, a mi Shakespeare me importa una mierda!”. Hi va haver gent que va marxar i tot. Tot seguit va dir que havia vingut a parlar dels seus poemes, que tant li feia qui els escrivís perquè estaven més enllà de les virtuts o les misèries de l’autor. I si havien transcendit, era perquè ens expliquen, més enllà dels detalls biogràfics. Els millors autors que conec, els que més m’agraden, et tracten amb respecte. Encara que potser per dins pensin que no els agrada el que fas.
És pel fet de ser cantant, potser?
Crec que em tractarien diferent si fos enginyer, per exemple. Això retrata com alguns consideren el món de la música. Sembla com si trobem malament que un que participa en una feina creativa participi d’una altra expressió. Els músics quedem fora de la cultura, en el calaix de l’oci i l’entreteniment. Ara hem vist com les sales de concerts no estan regulades per Cultura sinó per Interior. Seguim al marge, en certa forma.
Com a president de l’Acadèmia Catalana de la Música ha estat molt crític amb la gestió del Departament de Salut en els darrers mesos.
El sector estava totalment aturat, i en molts casos hi continua al cap d’un any. En alguns casos perquè té prohibida l’activitat, com les sales de concerts. La idea era treballar per fer-la possible, per conviure amb aquesta situació que ja vèiem que s’allargaria. Tot això ha costat molt. Aconseguir el primer assaig clínic que es va fer a la sala Apolo del desembre passat, per exemple, va costar mesos i va haver-hi situacions tenses. Sí que es va notar un canvi amb l’entrada del doctor Argimon, amb qui estem tenint reunions, juntament amb el doctor Clotet i amb la Conselleria de Cultura. Aconseguir aquest treball interdepartamental, no sabem si per qüestions polítiques, era pràcticament impossible.
Com està la situació, ara mateix?
Encara no sabem ben bé on anem, tot i que hi ha l’horitzó de les vacunes. Crec que s’han aconseguit avenços, i portar la iniciativa per fer conviure la cultura i la música amb la situació que sigui. A escala europea, hi ha altres països que estan mirant d’afegir-s’hi per anar completant un treball que fa mesos que s’hauria d’haver començat.
Pot canviar la perspectiva dels festivals d’estiu, o serà molt complicat?
Com més gran, més complicat. I per això alguns dels més grans ja han anunciat cancel·lacions, tot i que encara n’hi ha que s’estan esperant. El problema d’aquest festival no és només que la logística és molt complexa, de milions d’euros fins i tot, sinó que és difícil d’aconseguir. Recordo una reunió, fa poc, en què els responsables del Primavera Sound parlaven de la necessitat de disposar de 800 persones en un sol dia per controlar els testos. El mateix doctor Argimon li va dir: “Si els troba, digui’m on són, perquè jo no els trobo”. Som on som, però també és cert que si comencem a treballar ara servirà potser per fer possibles els festivals de l’any que ve. Perquè, tot i l’horitzó de la immunitat, el futur està per escriure i la realitat et presenta reptes imprevistos. Està bé preparar-se per al que sigui.
I amb Sopa de Cabra, que havia de començar gira el mateix dia que es va declarar l’estat d’alarma? Ja tenen concerts?
Sí, va ser un gran impacte. Després de dos anys de feina amb el disc, el dia del concert al Poble Espanyol se’n va anar tot en orris. Vam aconseguir fer alguna activitat a l’estiu, amb els concerts al Camp Nou amb 800 persones… gairebé distòpic. Hem fet concerts com el de Sant Cugat, el de Vic… tots movent les dates. Segurament començarem de nou la gira de La gran onada a finals de juny, però les previsions no es poden fer més enllà de quinze dies. No serà un any normal.
