Honor de poble poble és un recull de contes que ens presenta la geografia humana d’un poble de Catalunya. És un indret que va esdevenint mític en la seva narrativa, però amb pinzellades diferents, malgrat que hi reconeixereu personatges i llocs d’aquest imaginari narratiu, a l’estil de la Comèdie Humaine de Balzac o de l’Andratx de B. Porcel.
Els temes sempre estan vinculats al poble i a individus arquetípics de qualsevol llogarret. Destacaria la presència del poder: l’alcalde, l’algutzil, el capellà al llarg de molts relats, com un fil que entrecús les diferents narracions. En fi, els poders fàctics del poble vaja, “…pensament únic que s’imposa des d’instàncies superiors…”, també altres formes de poder com el masclisme, el paternalisme, etc. Però els personatges que hi apareixen són una galeria d’individus marcats per una versemblança i una humanitat que els fa propers i fàcilment identificables, que aviat esdevenen còmplices per al lector. És senzill veure-hi reflectit algú que tu coneixes i que és com la Nicolaua, o el mossèn Ricard, que ha de marxar del poble per haver deixat embarassada una noia.
També és irònic, a la manera noucentista, i hilarant com es tracten temes com ara el sexe, amb un to sorneguer, de vegades escabrós i de vegades inversemblant, però real com la vida mateixa. Aquest és un tema que va teixint alguns relats com a principal però sovint és a la vegada un teló de fons de moltes de les històries. I seguint la ironia i la hilaritat, la presència de la mort en algunes històries és tractada a la manera d’Aquí descansa Navares, en l’etapa mexicana de Pere Calders i, com ell, juga amb els finals intensos en els darrers paràgrafs.
Pel que fa a la llengua, domina molt bé les descripcions, el lector es passeja i veu els espais com si fos dins de la narració, i cal destacar també el bon ús de l’oralitat en la seva prosa. La narració està plena de girs i d’expressions pròpies del dia a dia de la gent del poble, lluny de les construccions sintàctiques de la ciutat, o de les noves generacions tan allunyades de la nostra llengua, però en aquest cas estan tocades d’un matís poètic que l’enalteixen: “escodrinyar la fosca, entropessat, amalgames d’enraonies, l’orella parada…” També són enginyosos els noms dels personatges i els renoms de les cases. Aquest aspecte mereixeria un estudi a part, per la riquesa, la ironia i pel realisme que ofereixen.
El pretext dels contes sovint serveix per convocar el poble, la massa anònima que també va construint els diferents relats i que hi té un pes específic, ja que de mica en mica n’esdevé el personatge principal, l’eix on descansa tot el recull. Uns contes, doncs, plens de fets d’un poble, que pot ser qualsevol poble, una humanitat molt aconseguida a través de les situacions d’aquest calidoscopi petit, proper, autèntic, que ens projecten vers els grans temes que acompanyen qualsevol geografia humana de qualsevol lloc. Vet aquí la universalitat del recull!
