Amb ‘El fil invisible’ (Ed. 62), Gemma Lienas va guanyar el darrer Premi BBVA Sant Joan de novel·la. La història d’una dona que està en una cruïlla vital i retroba les seves arrels familiars en una illa de la Bretanya. Però també les vivències d’altres dones que la història escrita en masculí ha deixat de banda: la científica Rosalind Franklin i la pintora Remedios Varo.
Al començar la novel·la, la protagonista es posa a investigar sobre Rosalind Franklin, una dona científica. I com que les dones científiques també han quedat en un segon terme, ens preguntem… qui és?
Jo visc amb un físic (somriu), i ja coneixia Rosalind Franklin. Quan començava a treballar en la novel·la, em va caure a les mans un llibre sobre ella que em va impactar molt. Jo volia que la protagonista, la Júlia, fos guionista de documentals de ciència, i vaig decidir que en faria un sobre Franklin. Ella va ser una dona molt important, una química i cristal·lògrafa que va morir jove però que va fer una gran feina: fotografiar la fibra de l’ADN per treure’n l’estructura. Sense ella no s’hauria pogut descobrir la doble hèlix de l’ADN, però la història de la ciència l’ha deixada molt de banda. Era molt prudent, perfeccionista, i que no publicava un descobriment fins que no ho tenia molt clar. El seu gran competidor, James Watson, li va fer algunes males jugades. És un home molt llest, va publicar-ho abans que ella i li van donar el Nobel.
La ciència, domini tradicional dels homes, i sobretot a mitjans del segle passat…
En aquella època no hi havia tantes dones amb una preparació com la seva. Tenia ganes de rescatar-la, i m’anava bé per la història.
La protagonista fa un procés d’immersió en la vida de Franklin, paral·lel al que vostè fa com a autora?
Exactament. Jo vaig decidir que aquesta científica tindria un paper en la novel·la i em vaig documentar. I ella també. La Júlia descobreix que Watson era un mal educat i un masclista, però no és que m’hi inventi: ell mateix, que encara és viu, no té cap pudor a explicar-ho.
Un altre personatge femení i real que potser molta gent coneixerà a través de la novel·la: la pintora Remedios Varo.
Un personatge molt proper. Va néixer a Anglès, va tenir una vida molt lliure i va acabar vivint a Mèxic. És una pintora catalana i s’ha reivindicat poc. Va ser el primer personatge que em va venir al cap, quan pensava en la novel·la. El meu home em va dir que havia conegut una pintora surrealista que feia quadres moltes vegades amb motius de ciència. Vaig pensar que mereixia una novel·la. Després se n’ha anat per una altra banda, però ella hi juga un paper.
Dones en els principals llocs de la novel·la, reivindicació de grans dones oblidades… Escriu des d’una perspectiva militant, en aquest sentit?
Totes les novel·les tenen ideologia, com la tenim totes les persones…
… però n’hi ha una que ja és com si la donéssim per suposada, la dels homes!
Aquesta és la gràcia! Jo tinc una perspectiva de gènere, però no hi ha mitges tintes: o la vols amb igualtat o la vols amb desequilibri. O creus que totes les persones som iguals, i llavors tens una mirada feminista, de gènere, o penses que som diferents, i la mirada llavors és patriarcal. Moltíssimes novel·les, la tenen. Aquesta no és una novel·la feminista, però sí que jo hi poso la meva mirada. De la mateixa manera que García Márquez escriu la Memoria de mis putas tristes i té una mirada masclista, perquè parla d’un senyor de 80 anys anant-se’n al llit amb una nena verge. Ell no es planteja si vol fer una novel·la masclista: la fa amb la seva mirada. I jo amb la meva. Quan escric, no dic: “Ara faré una novel·la amb mirada de gènere”. Dic que faré una novel·la, i punt, però no n’hi ha cap de neutra. La cultura està marcada per les idees i les perspectives.
Ja toca parlar de la Júlia, la protagonista. En la seva vida, conflueixen unes quantes coses: descobreix la Rosalind Franklin, descobreix les arrels familiars que té a la Bretanya, descobreix una crisi de parella fins i tot. Una tempesta!
Hi ha moments a la vida que passen aquestes coses. Quan se’n va a l’illa de Batz a conèixer la seva família i una besàvia a punt de fer cent anys, la Júlia té un munt de problemes al damunt: un guió per fer i no el té fet, decidir si vol ser mare o no…
El fil invisible del títol és el que lliga les generacions de la família, malgrat la distància que hi ha anat posant el temps i la separació física?
El títol neix d’una pintura de Remedios Varo que utilitzo, en la qual hi ha una dona davant d’un pentagrama fet d’uns fils, i del qual pengen una sèrie de qüestions importants. La mateixa Remedios Varo deia d’aquesta pintura que representava una dona buscant el fil invisible que en l’Univers uneix totes les coses importants. Jo vaig pensar que a la novel·la també hi ha un fil invisible que lliga de la besàvia fins a la Júlia, relligant quatre generacions, i el fil que estira per descobrir un secret familiar, relacionat amb la Segona Guerra Mundial.
Déu n’hi do el personatge de laYvonne, la besàvia centenària: forta, elegant i amb caràcter! Ella és una matriarca, no?
Una dona continguda, més racional que emocional. La meva àvia també va ser una dona molt forta, a qui se li va morir el marit quan esperava la segona filla. Potser d’això em ve la idea d’un personatge fort.
L’illa de Batz, al canal de la Mànega, la descriu vivament. Hi va estar, per conèixer l’univers on situaria la novel·la?
Sí, hi vaig anar a conèixer-la. És a prop de la costa francesa, del port de Roscoff, però en dies clars es veu la costa anglesa. La novel·la havia de passar en un lloc que hagués estat ocupat pels nazis, i tenia ganes que fos a França perquè una part de la meva família és francesa. Hi tinc arrels importants, i també vaig viure cinc anys a Estrasburg. Vaig descobrir, a més, que Rosalind Franklin havia passat uns dies a l’illa de Batz, amb una amiga, i vaig decidir d’anar-hi. Mentre escrivia, tenia les fotografies de les cases, de les platges, de la vegetació…
La trama negra familiar no apareix al principi de la novel·la sinó cap a la meitat, com en aquesta entrevista. Com si no volgués que el lector centrés la seva atenció exclusivament en això…
No em molesten, els començaments lents. I per això potser també els faig. Aquí hi ha la trama familiar, la del descobriment de l’ADN, la de Parella, la de la maternitat… Alguns d’aquests comencen abans, i mantenen l’atenció.
Ara que parla de la maternitat. S’atribueix habitualment aquest desig a la dona, i aquí és ell qui li planteja que vol ser pare, a caixa o faixa, i la Júlia la que diu que s’ho vol rumiar…
Està fet expressament. Durant segles la maternitat ha estat un mandat cultural per a les dones: o eres mare o no eres res. Recorda que quan a una dona li treien la matriu, es deia que l’havien buidada? Escolti, que li quedava el cervell! Això vol dir fins a quin punt pesava el mandat, i queia com una llosa damunt de la dona que no podia tenir fills. Era dolorosíssim. Però ara ja no tenen aquest mandat: perquè hi ha els anticonceptius, perquè et pots realitzar també professionalment… Les dones s’ho pensen més. En canvi, s’està produint un canvi cultural en els homes, que cada vegada s’involucren més en la paternitat. I això és positiu. El famós instint maternal no és més que unes hormones que s’alliberen quan cuidem una persona. I les alliberen els homes també.
I al costat de la Júlia, un home que és justament el contrari, consagrat a la seva ciència!
En Carles li sembla avorrit a la Júlia… però a una altra dona li pot semblar fantàstic!
Quan és a l’illa es troba amb un personatge, un seu oncle, que es llibreter de vell. De fet, un antiquari de llibres. Ho relaciono amb quelcom que vostè ha reivindicat sempre: la importància de tenir una biblioteca personal…
Volia que hi sortissin els llibres, això tampoc no és casual. Per a mi és molt important la biblioteca personal: tinc 12.000 llibres a casa meva, tots fitxats. Sé on són tots. És molt difícil ser un bon lector si no tens la teva pròpia biblioteca personal. Quan vaig a fer xerrades a les escoles, sempre dic als estudiants que no cal que en tinguin tants, però que vagin fent la seva col·lecció.
Una curiositat: és de les que subratlla i anota, o de les que els manté immaculats?
Durant molts anys no m’hi he atrevit, però ara sí. Tinc un llapis electrònic que el passo per sobre, i capturo aquell text que m’interessa. Si vas amb un llibre de l’escola o de la biblioteca, això no ho faràs. O no te l’enduràs a la platja, per exemple. És important que te’ls puguis endur a tot arreu, que puguis fer el que vulguis, que t’acompanyin a tot arreu, que els acabis rellegint… Quan vaig anar a viure a Estrasburg, me’ls vaig endur tots, tots! Era impensable marxar durant cinc anys sense ells.
El culte a l’objecte hi és. El llibre electrònic no ha prosperat al ritme que semblava…
Jo tinc un kindle i el faig servir a vegades. Però trobo que té un problema greu: després soc incapaç de situar el que he llegit perquè és un text seguit. En canvi, en un llibre de paper puc trobar de seguida el que m’ha interessat, perquè tinc memòria visual. Als que som lectors, ens continua agradant el llibre de paper.
Ha tingut molt contacte amb joves, tal com diu. Què s’ha de fer perquè aquests joves no perdin l’hàbit de lectura que potser han adquirit de petits?
La lectura competeix amb moltes altres coses. No és com quan jo era petita, que la llibertat era llegir. Jo penso que un dels problemes que tenim és que l’escola no fa comprar llibres. I no m’estic referint a llibres de text, sinó a novel·la, a literatura. El llibre es socialitza, que és una paraula molt bonica, però el que indica no és tan bonic.
Un mateix llibre compartit per molts lectors, no va bé això?
En lloc de comprar llibres diferents, es compren 25 llibres iguals que són per llegir tots els nens. El mateix. I es mantenen aquell curs i el següent i el següent… Què passa? Els pares no han de comprar tants llibres, però els nens ho veuen com un material d’aula, no com una eina lúdica. Ja es devalua el llibre al costat d’un mòbil, i si no li donem cap altre valor… Una novel·la infantil o juvenil costa 10 euros. Ja sé que hi ha famílies que ho estan passant malament, però quan vaig ser diputada al Parlament vaig presentar una moció que es va aprovar perquè hi hagués un xec per ajudar aquestes famílies a comprar llibres de literatura. Però que les que poden, els compressin! I en canvi, sí que es compren les vambes d’últim model o el mòbil d’últim model.
