A banda de moure fils dins del concert internacional per aconseguir els seus miserables interessos, l’Estat espanyol no s’ha distingit mai per l’excel·lència organitzativa. El Mundial de futbol de 1982 va ser un desastre a tots nivells, que més tard van voler tapar fent veure que els Jocs Olímpics de 10 anys més tard a Barcelona van ser “els millors de la història”. Clar que en boca d’un exdirigent franquista mai m’ho he acabat de creure. Del Mundial futbolístic només se’n va acabar salvant el nivell d’algunes seleccions, però ni tan sols en això els organitzadors van tenir sort.
Molts aficionats a aquest esport consideren encara ara que en els partits de la segona fase d’aquesta competició que es van jugar a Sarrià entre Itàlia, Brasil i Argentina s’hi va veure el millor futbol de la història. A l’altre grup que també jugava aquesta fase al Camp Nou, els pocs espectadors que hi van acudir es van avorrir com marmotes amb els partits de Polònia, URSS i Bèlgica.
Estèticament el que es va viure a Sarrià va ser irrepetible. Com a fill únic que soc recordo que en aquella època agafava una bola de goma d’aquelles que reboten com un dimoni, i em passava hores a l’escala de casa jugant-hi incansablement i de retruc consumint la llum comunitària per exasperació dels veïns. Però aquelles tardes de final de juny i principis de juliol, preferia asseure’m davant la Sanyo en color que feia relativament poc que havia aterrat a la saleta d’estar, i quedava embadalit observant l’espectacle de llum i color, gràcies al sol estiuenc i a les aficions que hi onejaven banderes de tonalitats verdes, vermelles, blaves, blanques i grogues dels respectius països, en una època en què encara es permetia entrar amb els pals que les subjecten a dins dels estadis.
Una de les millors seleccions brasileres mai conegudes, amb Sócrates, Zico, Júnior o Falcao, es va enfrontar amb la més conservadora Itàlia. Totes dues havien derrotat Argentina. A Brasil li valia l’empat perquè havia guanyat 1 a 3, mentre que Itàlia ho va fer amb un escàs 2-1. Brasil ho tenia tot, però Itàlia comptava amb un Rossi en estat de gràcia, que després de marcar-los tres gols va liderar també les semifinals contra Polònia i la final davant l’Alemanya del pseudoterrorista porter Harald Schumacher, per acabar sumant la seva tercera copa del món. Va ser tan bonic, que ni tan sols semblava futbol.
