La recuperació econòmica a Europa ha estat una qüestió de creixements sobre el paper. Però en realitat sempre ha estat marcada per la fragilitat i la incertesa. Sigui perquè ha estat feble o sigui perquè ha estat mal repartida (o totes dues coses sumades) no s’ha arribat a tenir la percepció que hagi estat generalitzada ni per països ni, el que és més significatiu, per ciutadania. Alguns vents de cua havien permès mantenir la inèrcia, però tan bon punt el vent ha canviat de direcció s’ha pogut percebre que el cicle de creixement era feble. L’evolució cap a la recessió tècnica a Itàlia o el fràgil creixement que s’està produint a Alemanya serien indicadors clars d’aquesta feblesa.
En aquest context, el Banc Central Europeu (BCE) va fer una demostració que no les té totes en l’última reunió mensual. El seu president, Mario Draghi –a qui es pot imaginar fàcilment alleujat quan hagi d’abandonar el càrrec aquest octubre amb les que ha hagut de passar al capdavant del regulador europeu–, va fer l’anunci que una de les mesures estrella del seu mandat, el manteniment dels tipus d’interès a zero, s’allargaria més en el temps que la primera previsió. Allà on s’havia dit que l’augment dels tipus d’interès no es farien abans d’aquest estiu, ara ja hi diu que no serà abans de final d’any. I qui diu que no serà abans de final d’any obre la porta a allargar-ho encara uns mesos. Sembla clar que Mario Draghi no serà, per tant, qui prendrà la decisió d’augmentar els tipus d’interès.
S’entén que apujar els tipus d’interès en la situació de fragilitat que ha mostrat l’economia dels principals països europeus, amb creixements mínims a Alemanya i descensos a Itàlia, per citar alguns exemples, i amb la incertesa de la sortida de Gran Bretanya (alerta que es diu que posaran aranzels al pernil!) seria un agreujant. Dificultaria el crèdit al consum i les inversions de les empreses i és un risc que el Banc Central Europeu deu haver considerat superior que mantenir el sistema financer en l’estret marge de creixement d’activitat en què es troba actualment. Els bancs voldrien un tipus d’interès més elevat per generar més negoci diguem-ne convencional (comprar diner barat i vendre’l car).
Aquest precepte és el que s’intenta impulsar amb una nova versió dels programes de préstecs condicionats a llarg termini (TLTRO en les sigles en anglès). Préstecs del Banc Central Europeu a les entitats d’estalvis a molt baix tipus d’interès i termini extens condicionats a la concessió de préstecs que reactivin l’economia (consum i, sobretot, inversió empresarial). Una vegada més, emissions elevades de diners que porten alguns analistes a recordar aquella vella pel·lícula dels germans Marx a l’Oest. Groucho Marx no para de demanar més fusta (en el cas del BCE serien bitllets d’euro) per poder-la cremar i fer que la locomotora del tren continuï avançant amb més rapidesa. A la pel·lícula li acaben portant la fusta del mateix tren, que queda ben desguarnit (devastat, en terminologia de la Fiscalia del procés del Procés).
En realitat, el Banc Central Europeu té encara força fusta per cremar, però que n’estigui utilitzant tanta ve a demostrar un parell de coses: la primera, que alguns dels dogmes de l’economia estan caient, i aquí en ve un altre: sempre s’havia dit que les grans emissions de diners eren l’avantsala d’una inflació incontrolable. Doncs bé, després d’anys amb interessos molt baixos i grans emissions de diners perquè els bancs els distribueixin a l’economia, la inflació no puja desmesuradament. De fet, el mateix Banc Central ha limitat el creixement previst per a aquest any a la zona euro a l’1,2% (esperava un 1,6%). Lluny, en qualsevol cas, de la seva missió que és portar la inflació al voltant del 2%.
La segona cosa que ve a demostrar tanta utilització de fusta és que la profunditat dels problemes econòmics que es perfila per a Europa és més profunda i, potser, més perllongada del que s’està donant a entendre. Efectivament, a més de revisar a la baixa la previsió de la inflació, el mateix Banc Central Europeu augura un creixement menor del PIB europeu respecte al que havia avançat uns mesos enrere. Ara, seria d’un modest 1,1%, sis dècimes menys respecte de l’anterior previsió.
Efectivament, pel Banc Central Europeu que no quedi: tipus d’interès molt baixos i liquiditat gairebé il·limitada per a la banca. Molta fusta per a una locomotora que no dona encara símptomes d’avançar més ràpid.
