Què ens va passar, amics meus, que durà tan sols la fugacitat d’una nit?
Izet Sarajlic
—Ja hi tornes, pare, ets un pesat —va dir l’Aisha mentre servia els plats. Encara que fos el seu pare, ja no podia aguantar més històries sobre la guerra. Que si havia defensat la biblioteca de Sarajevo, que si havia presenciat la matança del mercat, que si havien gastat tot el mobiliari per escalfar-se…— Buf, pare, no passarem mai pàgina?
L’Aisha reconeixia els dolorosos estralls que havia causat la guerra al seu país, els mateixos que niaven en molts conflictes arreu del món: morts de familiars i amics, gana, desaparicions, veïns renyits, fred, massacres, fugitius… Escenes de pànic i destrucció que no s’obliden mai més. Ho sabia, i compadia aquella terrible experiència. Però ella, que era jove, que havia nascut quan ja s’havia signat la pau, fràgil, sí, però pau, que tenia fins i tot algun amic serbi, ella, que no havia conegut ni els avis, ni els tiets, a qui la guerra havia segat la vida, ella, l’Aisha, desitjava pensar un futur en blanc, on pogués escriure esperances sense taques vermelles.
Mentre engolia la sopa de cols va decidir que abandonaria el pare, almenys durant una temporada. I seria en secret. Aquell vespre mateix prepararia una motxilleta i aniria muntanya avall. Tal com havia fet la seva mare un any abans, cap a la capital. Si la buscaria o no, ja en parlaríem. El seu pare no es treia Sarajevo de la boca, però la veritat era que vivien en un petit mas, apartats de tot i de tothom. Ell no tolerava parlar d’un canvi de residència, per molt que l’Aisha insistís que anessin a la ciutat, que no volia caminar tant per arribar a l’institut. Que volia tenir els amics més a la vora. Que ja he sentit mil vegades les teves bregues i aventures, pare.
—O junts, o sola, però marxaré —L’amenaça de la noia era constant, però el pare no se l’acabava de creure. Encara la veia com una nena.
Total, pensava l’Aisha, per un camp de quatre patates i un ramat de mitja dotzena d’ovelles. Com que la guerra els havia tornat pobres, au, cap a la serra per intentar sobreviure. Però, i les mines? El seu pare li havia prohibit que s’allunyés del traçat dels camins, ni que fos un pam: prohibit! N’estava tan sembrat, que feia por.
“L’Aisha reconeixia els dolorosos estralls que havia causat la guerra al seu país, els mateixos que niaven en molts conflictes arreu del món”
Va agafar pa i formatge, una llibreta, un bolígraf, el mòbil, el carregador i una bateria de recanvi, una llanterna, mocadors de paper i calces netes. I un paquet de tabac, l’encenedor i uns quants marcs que va sostreure de la caçadora del seu pare. T’ho juro que t’ho tornaré multiplicat, li va dir a la cartera on l’home guardava els diners. Calculava caminar un parell de dies fins a Sarajevo, on vivia la seva mare. Últimament la dona se n’havia desentès força, perquè el seu nou marit deia que els adolescents li provocaven urticària. Però l’Aisha comptava espavilar-se, tant si era ben rebuda com si no. Potser podria anar més lluny i tot, fora del país, com tants altres joves.
Malgrat que estava ben determinada, just posar el peu al pati de fora, aprofitant que el pare roncava de valent, vençut per la son i mitja ampolla de vodka, ja li va saber greu. El defecte més gros de l’home era tenir el record de la guerra tan present, no sols al cap sinó també a les cames: coixejava encara una mica, de resultes d’un salt fugitiu mal executat. L’Aisha no li retreia pas aquesta remembrança física, més aviat això és el que més la commovia. Tot observant la casa, li va prometre, xiuxiuejant, que tornaria i el salvaria d’aquella tràgica memòria. Va fer un petó al front al gos i va tirar avall, seguint la carretera de pedres cap a Sarajevo. Penjada al cel, una lluna partida semblava que se’n reia. Però la seva llum va acomboiar la noia fins que es va esquitllar entre les muntanyes.
Llavors, la foscor, gairebé completa, va difuminar els contorns i l’Aisha va aturar-se per acostumar els ulls a la nit. Al cap d’un moment ja recorria la pista sense necessitat d’encendre el lot. I no va trobar cap ànima vivent fins que va ser prop d’un rierol. Només sentia la fressa de l’aigua, però, entre les soques d’uns arbustos, va distingir el moviment d’una ombra de dues cames. Primer va pensar que era un ós. I preferia que fos qualsevol bèstia abans que un home. Des de l’època d’aquella guerra maleïda, uns quants anys anterior al seu naixement, molts tipus havien acabat amb el cervell girat i rondaven perduts per tot el país. Mai no podies saber quina en portaven de cap, i com que venien d’on venien no miraven prim a l’hora de buscar-se la vida. Va col·locar-se en posició d’alerta, darrere unes feixes.
Però abans que ella pogués reaccionar, la silueta ja l’havia clissada i li feia un crit. Mala sort, era un home! L’Aisha va voler plantar-se a córrer, però els peus li van fer ventosa i li van quedar enganxats a terra. L’individu s’hi va acostar aixecant els braços i la noia va encarar-li la llanterna, com si fos un arma. No era pas jove, portava una barba grisa de setmanes i tenia uns ulls grossos i negres sobre les galtes eixarreïdes. Duia un farcell de roba penjat a les espatlles. Va començar a garlar, dient-li alguna cosa que l’Aisha no va entendre, però semblaven paraules tranquil·les, com de disculpa. Ella va asserenar-se i, pensant que li havia de respondre, per educació, li va engaltar que anava a Sarajevo, tal qual i en bosni autèntic. L’altre va assentir amb un somriure i es va picar el pit, com si digués que ell feia el mateix recorregut. Després va continuar gestualitzant i ella va interpretar que li demanava si es podien fer companyia fins a la ciutat.
—D’acord —va manifestar la noia. I va dir: —Aisha.
I ell va contestar: —Marwan.
I en acabat van caminar tota la nit, l’un al costat de l’altre, sense dir-se res més. Què es podien explicar a les fosques i en plena marxa, si no compartien la mateixa llengua? Els únics sons de la ruta venien dels torrents, de la brisa, d’alguna carretera llunyana, i de les merles. Al cor de l’Aisha, el seu cant augurava un final feliç.
Amb la primera llum del dia, ell va agafar-li un colze i va assenyalar el bosc circumdant. L’Aisha li va llegir la cara d’ànsia i el desig d’apartar-se de les vies habituals per arribar a Sarajevo. Mare meva, va pensar la noia, un fugitiu. Però tenia ganes d’ajudar-lo i, sobretot, preferia no estar sola. Marxarien camps a través. Al cap i a la fi, a tots dos els interessava passar desapercebuts. Però, i les mines? Ella va fer “pum!” i va agitar els braços perquè l’home l’entengués. I ell es va parar i es va posar les mans al cap. Semblava que deia que ell se la jugaria igualment, que s’estimava més les mines dels tossals que una captura in fraganti al mig de la carretera, però li suggeria que ella continués pel camí bo. Ah, no, ara ja no et puc deixar. I tots dos van enfilar-se pel marge i van entrar al turó, amb peus de plom. Al cap de poca estona, refiats del terreny, aixafaven les pedres amb un atreviment complet i de vegades ella, per fer broma, cridava “pum!”, ell saltava d’espant i llavors reien plegats.
“L’Aisha es va fregar els ulls i va mirar en la direcció que li indicava l’home, esparverat: de dintre el bosc venia el so d’algú que trepitjava fullaraca”
Quan el sol ja brillava més desvergonyit, van aturar-se en una clariana. L’Aisha va treure el pa i el formatge i van esmorzar. Aleshores ja parlaven, cadascú a la seva manera. Els feia sentir més companys. L’home va abaixar el cap unes quantes vegades, com si digués gràcies, gràcies, mentre queixalava el formatge amb una boca de dents escantonades. Tot ell feia feredat, ara que es podia veure bé. Estrips a la camisa, pantalons enfangats, ungles mal tallades i brutes. Però l’Aisha no s’impressionava per poca cosa. Com que el mòbil no tenia cobertura en aquell indret, es va servir de la llibreta i el bolígraf per dibuixar un mapa del món, i així va saber que en Marwan venia de Síria i s’escapava de la guerra.
—Oh no, un altre com el pare! —va exclamar-se, i va agrair no entendre’l per no haver de sentir explicar més desgràcies. Va fer una cara com de llàstima i després va posar-se un palmell a la galta. Era hora de dormir. Necessitaven descansar per reprendre el viatge i atènyer el seu destí amb condicions.
No es va despertar fins al migdia, i perquè en Marwan la sacsejava quequejant el seu nom, molt fluixet. L’Aisha es va fregar els ulls i va mirar en la direcció que li indicava l’home, esparverat: de dintre el bosc venia el so d’algú que trepitjava fullaraca. Van gatejar quasi aplanats fins a una roca i van esperar, inquiets, què o qui sortiria a la clariana. Potser ara sí que és un os, es va dir l’Aisha. O alguna feristela. Però en parar més bé l’orella, va saber, abans que ningú fes acte de presència, de qui eren aquells passos de ritme trencat. En efecte, de darrere uns matolls no va trigar a aparèixer la figura torta del seu pare, que va repassar la clariana amb una expressió esbarriada. La mare que et va parir!, va cridar tot d’una, en descobrir la filla evadida, i el sirià ja estava a punt de fugir cames ajudeu-me, si no fos que ella li va tibar els pantalons per dissuadir-l’en, fent-li veure que aquell subjecte era inofensiu. I a més, els atraparia en un tres i no res. No calia gastar forces en córrer, tant li feia que fos coix. Quin un! Malgrat que ambdós homes fossin aguerrits per la guerra, el seu pare gaudia de més avantatges per a una hipotètica baralla o persecució: el sofriment li queia més lluny, era més jove, o almenys ho semblava, i, sobretot, jugava en camp propi. En Marwan no es va moure i l’Aisha va entomar el ruixat de malediccions sense interrompre el seu pare.
—I les mines? —la increpava ell, de tant en tant, amb gestos apocalíptics.
El va deixar esbafar-se i després, quan el va creure assossegat, li va presentar el company de fuga. Els dos homes van fer-se una encaixada i van inclinar el cap, saludant-se cadascú en la seva llengua. El pare els va conduir al cotxe i seguidament cap a la casa de la serra.
Unes setmanes més tard, el sirià ja xampurrejava bosni i va resultar ser un pastor i un pagès de primera. Tant les ovelles, com el gos, com l’hort i el pare de l’Aisha s’havien revifat amb aquella nova incorporació a la masia, i la noia es va conformar a passar l’estiu a la muntanya. El seu pare li va prometre que a la tardor la portaria a la capital, que podria estudiar allà si volia abandonar l’institut de la comarca. Ja negociarien el com amb la seva mare. L’Aisha, però, hi havia deixat de donar importància, fins i tot se n’havia oblidat una mica, i es distreia amb els llibres que tenia a l’habitació, l’ordinador, el mòbil i la seva llibreta. Ara que el pare disposava d’un contertulià a tutti pleni per intercanviar les vivències de la guerra, no li feia cap falta fugir. I pensava que, més endavant, a la universitat, es podria fer experta en la desactivació de mines.
Sortia a l’eixida del mas i olorava el ventijol que bufava del cantó dels Alps. Un tros enllà, a la llinda del bosc, les merles flirtejaven trenant melodies.
