Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) va guanyar el Premi Sant Jordi 2017 amb la novel·la ‘Jo sóc aquell que va matar Franco’. Parteix d’una ficció històrica: que l’any 1940 el dictador espanyol hagués declarat la guerra als aliats i ocupat la Catalunya Nord.
Situem-nos. La novel·la parteix d’una ucronia, una història-ficció: en lloc d’aparentar neutralitat, Franco decideix entrar de ple en la Segona Guerra Mundial, fent costat a Hitler i Mussolini.
Efectivament. La ucronia que vaig imaginar és que Franco decidia declarar la guerra als aliats, sota la pressió de Hitler. I que això ho feia l’11 de juny de 1940, l’endemà d’haver-ho fet Mussolini. Tots els esdeveniments històrics posteriors de la novel·la són imaginaris, excepte dos: l’afusellament del president Companys i l’aiguat.
La primera acció de guerra que decideix Franco és bombardejar el camp d’Argelers, ple de presoners republicans. Venjatiu…
Franco era molt cruel. Va continuar fent afusellar gent molts anys després de la Guerra Civil. No hi havia pietat ni compassió, en aquest home. En el seu marc mental no hi cabia cap amnistia. Per tant, veig versemblant que, en cas d’haver entrat en guerra, enviés avions a matar aquells que havien fugit d’ell.
Aquí entra en acció el seu protagonista, l’Agustí Vilamat. El primer que ens explica d’ell és que perd un ull de petit. Ens el vol mostrar com algú desvalgut?
Volia un personatge que no fos un James Bond, un heroi. Que no estigués preparat ni intel·lectualment ni físicament per a accions heroiques. Per això, pobre noi, faig que sigui borni… perquè combatre amb armes de foc essent borni és impossible. I a més, el faig viure en un món molt personal, el de la llengua catalana escrita que li fa com d’embolcall. Viu confortable en les rondalles de Verdaguer o en les novel·les de Folch i Torres, en la part de la literatura que menys toca de peus a terra.
I en el diccionari de Pompeu Fabra.
Que és com si fos el seu millor amic. L’Agustí no està dotat per a les relacions humanes i, en canvi, té una relació molt fluïda amb el seu diccionari.
Tan bona com per llegir-se’l, igual que si llegís una novel·la?
Sí, hi ha gent que llegeix diccionaris, i jo n’he conegut algun. Deu passar en altres llengües, també, però aquí amb més freqüència perquè els catalans tenim una relació íntima –i a vegades dolorosa– amb la nostra llengua. Necessitem recrear el nostre lligam amb ella. L’Agustí Vilamat no imagina cap altra manera de viure que envoltat de llibres i diccionaris… però ho haurà de fer.
Però quan tot s’ensorra, quan l’exèrcit de Franco ocupa Barcelona, ell pensa que tot el seu esforç amb la llengua no deu haver servit ni per endarrerir cinc minuts la catàstrofe…
S’adona que tot el seu saber, el seu amor per la llengua, és ineficaç davant de les armes. Això el fa reaccionar, veu que ha de créixer, assumir que no pot viure més amb llibres i ha d’afrontar la realitat. Quan els avions franquistes bombardegen la platja d’Argelers on viu refugiat des de fa més d’un any, decideix que ha de matar franquistes. Canvia de pell: deixa a la platja el diccionari que ha anat arrossegant amb ell i agafa un fusell.
Com s’ha viscut a la Catalunya Nord la memòria d’un lloc com el camp de concentració d’Argelers?
Pel que jo he pogut veure, s’ha anat vivint en silenci, amb voluntat d’oblit per vergonya i mala consciència. Recordo haver descobert l’any 1984 un llibre, en francès, el primer que parlava d’això, amb retalls de premsa de l’època. Va ser un xoc. En aquells anys vivia a El Voló, i no sabia que allà hi havia hagut un camp provisional, on els reunien per dirigir-los després cap a Argelers o Sant Cebrià. Al cap de 40 o 60 anys, la mala consciència va ser substituïda per un desig de conèixer i de comprendre. Ara hi ha centres d’interpretació, monuments…
El seu protagonista s’ajunta als maquis que lluiten contra l’exèrcit de Franco. Com s’haurien comportat els espanyols, exercint d’ocupants de la Catalunya Nord?
Molt semblant a com va ser l’ocupació nazi: sense pietat, perquè entre bèsties negres no hi ha gaire diferència. Amb l’afegitó que no és una ocupació sinó una incorporació: Espanya incorpora la Catalunya Nord: l’espanyol esdevé llengua oficial amb el francès, les banderes espanyoles onegen als ajuntaments, el jou i les fletxes de la Falange són pertot arreu, la moneda és la pesseta… Comença una assimilació, i jo imagino la reacció de la gent del Vallespir, la comarca on es concentra la major part de l’acció de la novel·la.
“El protagonista es troba en una situació que no havia previst ni desitjat”
La consciència de ser francesos ja havia penetrat en aquell moment entre la població?
L’Agustí és el personatge ingenu, que somia la llibertat de Catalunya i la reunificació amb la Catalunya Nord. Però topa amb una realitat que ja ha canviat. Des del Tractat dels Pirineus de l’any 1659, i durant ben bé dos segles, les mentalitats eren molt semblants, al nord i al sud de la frontera. Hi havia poca diferència de llengua, de cultura, de malfiança cap a les respectives capitals. Però a partir de la segona meitat del segle XIX, la població del nord comença a adherir-se al projecte francès. I accepta tot el paquet: fer-se francès vol dir abandonar el català. I pensen que val la pena, perquè França els ofereix uns avantatges que a Espanya serien impensables. Als anys 40 del segle passat, el català és molt viu –el devia parlar el 80% o el 90% de la gent– però ja són francesos. Estan acceptant que la generació següent no parlarà català o ho farà molt poc.
L’Agustí és un malalt de la llengua i ho va explicant al lector de la novel·la: qui es troba que parla un català més genuí o més afrancesat…
Se sol dir que en cada català hi ha un sociolingüista en potència. I ell ho té molt activat, això. Li encanta sentir les diferències dialectals. Les anota i les registra. I li fa pena veure que la llengua francesa està rosegant el català. Un dels meus plaers en aquesta novel·la ha estat fer parlar els personatges del Vallespir o del Rosselló en el català que imagino que tenien en aquell moment. I sense respectar les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Recull un episodi històric que ha perviscut en la memòria tant com la mateixa guerra: l’aiguat de 1940. Quin impacte va tenir?
És una catàstrofe natural de dimensions colossals. La més gran que hagi viscut Catalunya, probablement. Els aiguats del Vallès del 1962 van fer més morts, però la quantitat d’aigua caiguda el 1940 en el territori que va de Perpinyà a Girona, grosso modo, és inèdita en la història europea. I tot això va passar l’endemà de l’afusellament de Companys. Pensi en la gent que vivia al sud de la frontera: el franquisme, l’aiguat i, a més, els han matat el president. Admiro els catalans d’aquesta època que van patir tot això i que van sobreviure.
Les penúries de tothom, les patien encara potser més els maquis com el seu protagonista…
La resistència al nazisme a Europa, va ser en bona part de boscos i muntanyes. Calia coratge, fins i tot sense pensar en l’enemic: només en l’hivern, la solitud, la gana. Mereix admiració.
La resistència també té dues ànimes: la catalana i la francesa. Dues maneres d’enfrontar-se al mateix enemic?
Vaig pensar en l’expressió de dues ànimes. Crec que haurien pogut néixer dos tipus de resistència: una d’alimentada pels refugiats del Principat, d’essència catalana. I una altra de local, d’essència més francesa que no catalana.
Al seu protagonista, li costa matar algú, encara que vulgui eliminar franquistes. És un noi de lletres, pacífic i borni!
M’interessava veure com hi ha un fil d’obstinació, en aquest personatge. Pateix al camp d’Argelers, malviu al Vallespir amb els maquis i fa el que pot, que és poc perquè no està capacitat. Però en un moment donat es troba en una situació que no havia previst ni desitjat, i l’assumeix. Fa les coses que creu que ha de fer, les coses justes. Això és el coratge. Em pregunto què hauria fet jo en el seu lloc. I evidentment, no tinc resposta.
Quan apareix Franco en la novel·la, és just el contrari. Un home insignificant. Ha estat una manera de venjar-se d’ell?
El comparo amb un nap bullit. No tenia cap èpica. A mi em fa pensar en un botiguer de queviures a punt de fer fallida. Però va aconseguir el que va voler. I jo, posat en la situació omnipotent del novel·lista, el vaig fer a la vegada versemblant i ridícul. Era una persona grisa i d’una gran mesquinesa, que de seguida es podia convertir en crueltat. La novel·la és una venjança contra ell, una venjança literària, de paper, vana… però ho és. Mai no ens venjarem prou contra Franco i els franquistes.
Estructuralment, és una novel·la de capítols curts. El preocupava el ritme narratiu?
La millor manera en què la podria descriure és dir que l’he feta a ritme de jazz. Canvis de ritme, improvisacions… és una cosa que desaconsellaria de fer a qualsevol escriptor, i que segurament no tornaré a fer mai més. Hi ha una voluntat de trencar el ritme normal de la narració per accelerar, per abreujar… i alguns capítols que vaig començar a escriure sense saber com acabarien, quelcom que no faig mai perquè és arriscat, fins i tot suïcida. Aquí m’ho vaig permetre. Gairebé descobria el que passava a mesura que ho escrivia: el meu jo guionista precedia només un parell de passes el meu jo escriptor.
Hi va dedicar molt de temps, a “Jo sóc aquell que va matar Franco”?
Treballo tant com és possible, fins a l’últim minut. Fins que me l’arrenquen literalment de les mans.
