Francesc Soler (Roda de Ter, 1978) és un periodista i escriptor que va debutar literàriament a l’any de la postpandèmia amb la novel·la Barcelona demà o aquesta tarda, farcida d’ironia i humor sobre la ciutat turistitzada. Torna ara amb una altra novel·la de to molt diferent, El somriure dels dofins. És un relat sobre el descobriment de la pròpia identitat sexual en un context i un moment menys favorable que el d’ara. Som a l’Osona dels anys 90, i el protagonista inicia una camí que es revelarà dolorós i traumàtic, que l’autor explica aportant alguns elements de la seva pròpia experiència. Al final, després d’aquest dolor, hi trobarà també l’esperança. Publicada per Columna, la novel·la ens posa de cara amb la realitat d’allò que vam ser com a societat i que ara potser ens avergonyeix d’haver estat.
Aquesta novel·la l’ha gaudit o l’ha patit?
Evidentment, ha sigut un procés de creació complex i llarg. Jo l’he gaudit molt, m’ha permès revisitar uns anys de la meva infantesa i adolescència perquè el Francesc autor els comparteix amb el Francesc protagonista. M’ha anat molt bé de fer-ho des de la mirada d’un home ja de gairebé de 45 anys, per veure que el món del Francesc Soler, dels anys 80 i 90 d’Osona, és molt diferent que el de l’actual. I crec que això és bo, perquè la societat ha canviat, és a dir, no és una societat més diversa sinó que viu més desacomplexadament la seva diversitat. Jo crec que és una de les lliçons positives que n’extrec del procés de capbussament en la meva biografia, que és d’on parteix aquesta novel·la.
És la història d’un adult que mira en perspectiva què ha estat la seva vida, marcada pel descobriment i la identificació de la seva homosexualitat. Això el marca perquè la societat no li ho deixa viure amb normalitat. I no hauria de ser així si visquéssim en un món ideal...
Per descomptat, per a ell és un moment clau la descoberta, l’acceptació i la comunicació de la mateixa homosexualitat. Això no ha canviat gaire: per a totes les persones gais, lesbianes o transexuals hi continua havent aquest moment de reconèixer-se a un mateix i d’explicar-se. Continua essent un moment clau per a cadascú, i de com es gestiona aquest moment moltes vegades en pot dependre la felicitat futura d’aquestes persones.
Quin ha estat el canvi en la societat des del moment en què se situa la novel·la fins ara?
Moltes coses, però una que ha canviat amb els anys 80 i 90 són els referents. Jo mateix, que soc homosexual, em vaig criar en un entorn on no hi havia suposadament persones gais. En la televisió apareixia Arévalo fent acudits de marietes. Quan comença a haver-hi alguns personatges homosexuals en les produccions audiovisuals adreçades al gran públic sempre són personatges dissortats. La primera vegada que jo en veig un en la pantalla gran és a la pel·lícula Filadèlfia, que acaba malament. Va fer una gran funció, però en el fons per a un nen o adolescent el missatge que li dona aquesta pel·lícula és que si ets homosexual tens molts números d’acabar malament. Jo crec que això ha canviat i ara a les plataformes trobem sèries com Smiley i novel·les lleugeres on apareixen personatges gais o lesbianes. En aquesta part potser sí que ho tenen més fàcil els joves i els nens adolescents d’avui en dia que pertanyen en el col·lectiu LGTBIQ+. Però continua essent un moment important en la vida de cadascú.
Ara ens parlava d’aquest doble Francesc. El lector, quan comenci a entrar a la novel·la, veurà que hi ha un personatge protagonista que es diu Francesc Soler, com l’autor exactament. Quan fa aquesta opció que el protagonista es digui com vostè sap que se li preguntarà quina part de realitat i de ficció hi ha.
Si, és un exercici de creació literària. És a dir, el personatge s’encara a un fet dolorós de la seva vida i veu el seu nom relacionat amb un escàndol sexual. Quan jo l’escrivia pensava que necessitava posar-me a la pell d’aquesta persona, que és algú a qui li passa una cosa tan grossa. Veure el nostre nom associat a un escàndol sexual és una cosa que no voldríem mai. Això va anar prenent forma i em va agradar com a exercici de creació literària. Hi ha escriptors que, en el fons, emmascaren obres autobiogràfiques amb un nom diferent: per què no fer el contrari? I si faig una ficció, però la faig amb el meu nom? En el fons el llibre tracta de que no ens hem d’avergonyir de res, per això, jo poso el meu nom al servei d’aquesta història.
Deia en la presentació que en una novel·la funciona allò que és veritat. No necessàriament perquè hagi succeït, sinó per allò que percebem els lectors com a veritat. Aquí hi ha veritat. És això el que buscava?
Correcte. Jo quan faig de periodista intento que el que escric i el que explico s’acosti els fets reals, però quan faig literatura, la realitat és una mina d’on jo extrec la literatura. Però no necessito o no vull que em limiti, i no vull que em cenyeixi a uns fets determinats. Tot parteix de la realitat, és evident que sí, però el que vull és que funcioni l’artefacte literari. Per a mi, després d’haver viscut molts mesos amb personatges com el Francesc Soler de ficció, però també amb la Janis o la Flora, son tots de veritat encara que no siguin reals. Perquè s’aguanten. Suposo que com a escriptor és el que he pretès. És evident que hi ha gent que em coneix, per exemple del poble o persones que van estudiar amb mi a la secundària, hi haurà coses en què s’hi sentiran reconeguts, o experiències i vivències concretes. Segurament el que explico no va anar exactament com ho recorden, però això és legítim perquè potser no va anar exactament així. Tots tenim la nostra visió de les coses i des dels meus 45 anys, potser arran del que he viscut i del que he llegit, faig una interpretació determinada de coses que he viscut, que algú altre no té per què fer-la. Si volen escriure un llibre també el poden fer i el compraré amb molt de gust!
Es percep una Osona en un determinat moment. I encara que no surti el nom de Roda de Ter, Osona és el marc geogràfic on està escrit el relat.
Sí. És un relat, sobretot en els anys de la seva infantesa i adolescència, cent per cent osonenc. Perquè és el context en el qual jo vaig viure i que tenia ganes d’explicar. Per mi és una novel·la de síntesi del que he viscut i de moltes coses que he llegit. El nom de Roda de Ter no apareix mai perquè tampoc vull enganyar a ningú. En el fons és un poble que en podria ser molts d’altres, per molt que és evident que hi ha carrers o llocs que són identificables. Però no he volgut fer un treball de documentació, si no hagués fet un assaig.
Emili Teixidor també va escriure sempre sobre Roda de Ter sense mai dir el nom del poble.
Exacte, si llegeix Sic transit Gloria Swanson, per exemple, ella parla del carrer de dalt a baix. Però la seva matèria és de Roda de Ter i mai surt el nom del poble.
La novel·la comença per la infància i és aquell moment en el qual sentir-se diferent pot ser complicat i traumàtic. Als infants, els tenim a com molt innocent,s poden arribar a ser molt cruels i el nostre protagonista ho experimenta: de petit encara no sap que és, però sent que no és del ramat i que no encaixa.
He volgut parlar d’aquest moment, al que encara no li posem una paraula. Potser per por o perquè no en sabem, perquè a vegades en saben més els altres que nosaltres mateixos. Els altres et diuen que aquest és gai o aquesta lesbiana, i a vegades ve de fora aquesta identificació. Evidentment en una aula hi ha nens que són molt dolents, perquè com diu a vegades parlem dels nens i els associem a la innocència, però n’hi ha que d’innocents no en tenen res. Hi ha infants que tenen comportaments fins i tot a vegades molt més cruels que els adults, perquè una persona quan creix pot valorar d’una forma més matisada per la societat. Hi ha un filtre. Quan ets petit (i això ho he experimentat, i no cal ser homosexual per sentir-ho) pots tenir la sensació que ets diferent o que no encaixes perquè ets més gras, més sensible que la majoria, perquè ets una nena i t’agrada el futbol, o perquè portes ulleres. Et sembla que tot el món ha de ser com la classe perquè el final la teva classe és el teu món i no coneixes res més: ser acceptat per aquells trenta nens i nenes és molt important.
Fins que arriba un moment en què surt la paraula: marieta. Així ho explica:
No sé quan ni tampoc en quines circumstàncies exactes, però un dia la classe dels dofins va trobar un nom concret per allò que, fins llavors, en dèiem senzillament semblar una nena. Tampoc sé qui va ser, però algú va dir en veu alta aquella paraula i en sentir-la al vol va ser com si em donessin una bufetada. «(…) tu ets pájaro. Tu saps el que és un pájaro? És un home a qui li agraden els altres homes. Pájaro. Això és el que tu ets: pájaro», o sigui maricón, marica, marieta, mariquita, homosexual, gai… Per primer cop em vaig trobar, cara a cara, amb una paraula que amb les seves múltiples variants m’acompanyaria la resta de la meva vida i amb la qual no tindria altra sortida que acostumar-me a conviure. Com una ferida a la pell, de vegades sagnaria i em faria patir. També hi hauria moments de treva en què la ferida aniria cicatritzant i gairebé, gairebé no me’n sentiria, però tard o d’hora es tornaria a reobrir i, en els moments més durs, fins i tot a infectar-se, i aquell pus fet d’odi i de menyspreu ho empudegaria tot. Les paraules fan més mal que les hòsties.
És a dir, que les paraules poden fer molt mal…
De fet, a molta gent que pateix bullying a vegades l’afecten més les paraules que no pas les agressions físiques o les amenaces. Ara encara més, en l’era de les xarxes socials. S’arriba a situacions molt dramàtiques perquè aquest assetjament es pot visualitzar d’una forma terrible. Hi ha molta gent que pateix per les paraules.
Parlava en la presentació de la dictadura del tothom que és el que comença a intuir el Francesc infant. Un tothom que és: tu vius en un poble i en un determinat context, i has de ser catòlic, heterosexual i no embolicar-te gaire la vida, perquè fins i tot si marxes a estudiar a Barcelona això també serà sospitós.
Hi he pensat força en això. Jo vaig néixer el 1978, el protagonista de la meva novel·la el 1976 i en Franco ja era mort. Però penso que és una herència del franquisme, aquesta voluntat de no destacar, de ser com els altres. És allò que deia en Franco de “hagán como yo y no se metan en política”. Aquesta idea d’anar marxant pel mig, és a dir, si tots van cap al precipici, tu has d’anar-hi al darrere, perquè val més equivocar-se com tothom que tenir la raó en solitari. Penso que això ens ha marcat a moltes generacions i hi ha hagut una certa al·lèrgia a voler destacar. A vegades fins i tot s’ha penalitzat l’èxit: “Qui s’ha pensat que és!”. Els Estats Units, per exemple, son una societat completament diferent que sempre busca l’èxit personal, ser diferent. La nostra herència sí que ens ha condicionat.
Aquell nen que es converteix en jove i intenta encaixar en el motlle.
Amputant fins i tot parts de la seva personalitat, és a dir, intentant no explicar quina música li agrada, o no relacionar-se amb certes persones. Evidentment, no es pot permetre dir que li agrada o que estima un altre noi. Això l’acaba convertint en una persona freda, distant, amb dificultat per connectar amb les altres persones perquè sempre acaba tenint com una certa prevenció per no deixar-se conèixer.
Ell es posa una cuirassa per defensar-se perquè no li facin mal.
Perquè no li facin mal, però no va desencaminat.
Té una amistat molt especial dins de la novel·la. Una noia que es diu Janis, ella no és homosexual sinó hetero, però no encaixa tampoc. És una persona que per mentalitat, comportament i educació se sent també diferents. I això fa que connectin?
Correcte. Són els dos diferents de la classe. Per començar, la Janis té els pares separats, que això als anys 80 ja era una gran diferència. Té un nom que no és d’una santa. Evidentment, hi ha una atracció mútua. La Janis en els fons vol ser un homenatge a totes aquestes noies meravelloses que hi ha hagut a la meva vida i que també hi ha en aquest llibre, perquè jo crec que hi ha personatges femenins molt bonics que jo me’ls estimo. La Janis és una noia que és capaç de gestionar la diferència molt millor que el protagonista, d’una forma més desacomplexada, més natural i potser més valenta. No té un interès per encaixar amb els altres, no sent cap mena de necessitat de ser com els altres, viu la seva vida i endavant.
Hi ha aquell moment de la sortida de l’armari que suposo que sempre costa. I en el cas del seu protagonista és dolorosa i abrupta. És un contrast: la nit més bonica amb el dia més trist. Parla d’una relació consentida, però que acaba amb una acusació molt greu i que l’acabarà portant fins a una situació molt traumàtica.
És el desllorigador de la història. Al protagonista l’enxampen als lavabos d’una discoteca vestit de noia i tenint sexe amb un altre noi, i això li porta problemes greus legals. Més que una sortida de l’armari, és que algú l’empeny a sortir-ne i, per tant, tothom sabrà ja que és homosexual. No només això, sinó que serà un presumpte delinqüent. Ho gestiona amb molta por, preocupació i dolor. Però és veritat que un cop té aquesta primera experiència sexual veu que ser feliç és possible, que no té marxa enrere. Pensa que n’haurà de pagar un preu molt alt, però sap que no ha d’intentar ser algú altre sinó ser ell mateix.
Ho viu com un alliberament. A part de l’angoixa per la situació, ell ho viu com que s’ha tret aquest pes de sobre.
Sí, que ja està!
A partir d’aquí hi ha tota l’experiència que viurà fins arribar a la presó, però que no centra molts capítols a la novel·la.
No volia que fos el centre de la novel·la, per a mi era important no fer una novel·la de la sortida de l’armari perquè això ja s’ha escrit molt. Sinó que volia explicar sobretot una història d’acceptació, de superació del dolor i de segones oportunitats perquè moltes vegades la vida ens posa proves dures i a l’hora de bastir un projecte de vida, es pot fer sobre el victimisme, la rancúnia, la voluntat de venjança… Ell pren una opció molt més valenta, que és sobre la voluntat de curar les ferides i de començar una nova vida.
Tornarà el poble. D’alguna manera tancarà aquest capítol. A més, trobarà un altre camí, que és el literari. O sigui la literatura i les lectures hi tenen un paper molt important: veure que allò que li ha passat a ell, els ha passat a altres personatges de la literatura.
En Francesc troba en la literatura els referents. Jo quan vaig fer un llibre d’entrevistes Homenots, el 2014, vaig parlar amb en Jordi Petit, activista històric. Em va dir una frase que em va fer pensar molt i és una de les frases en el fons que han acabat motivant aquest llibre. Em va dir que un dels drames és que els homosexuals no heretem res de la generació anterior. I en el fons és veritat. Jo neixo a Roda de Ter l’any 1978 i jo del que havia sigut Stonewall Inn i la lluita pel moviment gay, fins que no vaig tenir 20 anys aproximadament, no en tenia idea. Com entronca la meva vida amb tot el que s’ha viscut i amb tot el que s’ha reflexiona? Doncs a través de la literatura com Edmund White, Mishima, Oscar Wilde… És aquest moment en el qual creies que el que et passa a tu no li ha passat a ningú més, però veus que Oscar Wilde ja ho havia viscut i ho havia escrit d’una forma meravellosa. L’amistat del protagonista amb la Janis, en el fons és molt semblant a la de Terenci Moix amb Maruja Torres, aquesta complicitat tan bonica que tenen ells.
Aquests fragments de referències literàries apareixen en cursiva i van sortint a mesura que un avança en la lectura de la novel·la.
En el fons som el que hem llegit també, és a dir, vivim en el fons en funció del que hem llegit. I el protagonista incorpora parts d’aquests fragments que ha llegit a la seva vida.
Hi ha una reflexió profunda sobre com hem avançat i el preu que es paga per fer-ho:
“Com la majoria de nosaltres, per compensar el món per haver nascut gai, fins a la meva adolescència vaig fer un gran esforç per ser el més estudiós, el més responsable, el més polit… Un gran esforç per no decebre. Quants gais s’han convertit en el fill perfecte perquè a l’hora de la veritat quan els pares sàpiguen el que són realment i ho posin a la balança pesin més les virtuts que aquesta tara? Com deu ser viure sense aquest pes? Poder ser un nen difícil i un adolescent esbojarrat perquè saps que, comptat i debatut, tot et serà perdonat? És cert que el temps han canviat i ara els gais ens podem casar i adoptar nens, i això està molt bé, però, per altra part, també penso: i si això de construir unions estables i dir-nos “el meu marit” i viure en barris residencials, fer barbacoes amb els veïns heteros els diumenges i anar a platges familiars a fer castells de sorra i ser de l’AMPA i vestir-se amb samarretes XL del Decathlon no fos altra cosa que una forma més sofisticada de seguir intentant ser el fill perfecte i fer-nos perdonar l’homosexualitat o emmascarar-la perquè es noti el mínim possible? A ulls del món, o sigui dels pares, actualment ser marieta ja no qüestiona per se l’ordre establert. Hem creat una forma de ser-ne cent per cent establishment que no posa en perill la institució familiar, perquè ara nosaltres també creem famílies.”
És a dir, per una part s’ha guanyat, però per l’altra s’ha perdut aquest component de subversió que tenia el moviment.
L’homosexualitat, els anys 70 i 80, tenia un component innegable de rebel·lió, de transgressió perquè la societat no l’acceptava. En el moment que la societat, l’establishment o el capitalisme ho accepta, l’homosexualitat s’acaba convertit també en un nínxol de mercat, és a dir, les empreses fan productes adreçats especialment a la comunitat LGTBI. Perquè consideren que, com que majoritàriament no tenen fills, disposen de més diners per gastar en oci, en cultura… Això és bo perquè està bé que les persones homosexuals puguin adoptar a fills si ho volen o puguin viure en zones residencials sense que els veïns els hi pintin a la porta amenaces (que fa no gaire encara passava i actualment continua passant. Però sí que en el fons suposa acabar reproduint una sèrie d’estereotips. Fent referència també al llibre Homonots, vaig fer-li una entrevista en Ventura Pons. Va ser una altra entrevista que em va fer pensar: em va dir que tot això d’ara està molt bé, però que trobava a faltar la clandestinitat dels 70. I puc entendre que alguns homosexuals que van viure aquests anys llibertaris del postfranquisme fins a la irrupció de la sida, d’esclat de llibertat al nostre país, ho trobin a faltar. I que diguin que el què passa ara està molt bé, però que tota la revolució que es va fer potser no era exactament per això.
