L’any passat en va fer 35 de la primera intervenció de Francesc Mauri (Barcelona, 1966) a Catalunya Ràdio. Des de llavors, el rostre i la veu d’aquest geògraf especialitzat en meteorologia són dels més populars en un país on la previsió del temps és seguida amb passió. En els últims anys, ha anat afegint informacions sobre canvi climàtic i sostenibilitat a les seves aparicions i als continguts de programes que dirigeix, com Meteomauri, el primer espai de ràdio en format web de Catalunya.
Que fa un segle Catalunya volgués crear el seu propi servei meteorològic, vol dir que érem capdavanters en la matèria?
Espanya disposava d’un Servicio Meteorológico Nacional, però independentment a Catalunya hi havia una voluntat clara de ser referents en la meteorologia, i de la mà d’Eduard Fontserè, Rafael Patxot i altres persones es va tirar endavant un servei propi. Amb una feina potent de crear una malla pel territori, on encara hi tenim algun pluviòmetre de l’època. La xarxa d’observació del país, tot i que només comptava amb el telègraf i el correu, va fer del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) una eina competent i que funcionava molt bé. Tant és així que va participar en l’elaboració de l’Atlas Internacional de Núvols. Es va fer en quatre idiomes: anglès, francès, alemany… i català!
Estàvem homologats internacionalment!
En aquella època, a diferència de l’actual, podíem tenir molta més representació internacional. La globalització, en aquest sentit, ha fet que des de l’Agencia Estatal de Meteorología hi hagi un control del minut a minut, i en segons quines competències no se’ns deixa passar al nivell internacional, com l’accés als models globals de predicció.
L’any 1979, a l’Estatut, s’hi esmenta l’SMC. Prova de la importància que se li donava.
Sí, cert. Però curiosament és un dels pocs organismes en què s’ha practicat la duplicitat de serveis des de l’Estat. Hauria d’haver passat com en els Mossos, per exemple, en què hi va haver una substitució
Fa cent anys, ja hi havia passió per la meteorologia?
No és casualitat, la creció de l’SMC. Si mirem el nombre de seguidors del National Weather Service americà, del MetOffice britànic o de MeteoCat a Catalunya, som el servei que té més seguidors amb relació al seu nombre de població. I he parlat de dos altres serveis que juguen entre els primers llocs mundials de la meteorologia. Osona, en concret, és brutal: si a TV3 rebem cent fotografies, hi ha dies que una tercera part pot ser d’Osona entre les 42 comarques del país. El Vallès Oriental, també déu n’hi do.
Per què tenim aquesta afició al temps, els catalans en general? Perquè el tenim molt variat?
Jo diria que va per aquí. Tenim un clima mediterrani amb característiques gairebé subtropicals, però també una alta muntanya que alguns hiverns pot ser molt nivosa i amb un clima aspre, tenim zones de transició favorables a les tempestes, pedregades o altres fenòmens violents (l’eix Maresme-La Selva Vallès Oriental-Osona-Moianès, és a dir, el que envolta la Serralada Transversal i el Montseny) i tenim zones de secà i grans vents. No tenim clima desèrtic o polar, és veritat, però hi ha molta teca. I això ho fa atractiu.
I els meteoròlegs disposeu de gent al territori amb molta informació variada.
En un primer moment, mentre no es va recuperar l’SMC, la columna vertebral de la meteorologia catalana va ser TV3, i la mateixa administració (Protecció Civil, Mossos, Bombers…) consultaven les prediccions per decidir la seva operativa de rescats. Recordo els aiguats de l’octubre de l’any 1994, quan jo parlava directament amb els caps dels Bombers i em preguntaven si deixar efectius al sud del país o desplaçar-los cap al nord perquè les tempestes es van anar desplaçant des de la Ribera d’Ebre a l’Empordà resseguint tot el litoral, prelitoral i part de la Catalunya Central. Jo estava de guàrdia, i em deien que estaven desbordats, necessitaven preveure el proper moviment.
I què els va aconsellar?
Que desplacessin tots els efectius possibles. Era com participar directament en l’operatiu. Avui en dia ja no caldria perquè tenim un funcionament molt més dinàmic i modern del Sistema d’Emergències de Catalunya.
“Hem de canviar completament el petroli i el gas, que han d’acabar essent residuals”
Els mitjans tècnics han canviat molt des d’aquell moment. I també altres coses: els meteoròlegs us heu convertit en els nostres consellers mediambientals?
Jo, per exemple, ho he viscut moltíssim, i em penso que també els altres companys. Des del primer moment ho vaig interioritzar, que la manera de lluitar contra el canvi climàtic és que la manera de funcionar de la societat ha de canviar. Allò que en diem la mitigació del canvi climàtic. Personalment, estic més per aquesta línia que pel decreixement. Però en definitiva, entenc que hem de canviar completament el petroli i el gas, que han d’acabar essent residuals. Els necessitarem, però per a usos concrets: medicina, o fabricació de determinats plàstics, per exemple. Per cremar, no. Tenim sol, tenim mar, tenim biomassa… I de sol, molt!
Si vostè ho explica a la tele i la ràdio, és perquè creu que el canvi passa pels consumidors?
Com a tals, hem de ser actius. Una mica apassionats, també. I valents. Quan vas al prestatge del supermercat, no et quedis amb l’envàs de tetrabric o de plàstic, procura comprar el de vidre, que és retornable. O si ho has de fer, recicla-ho. Sap quantes càpsules de cafè es gasten cada dia a l’Estat espanyol? 19 milions! Són d’alumini o de plàstic, sobretot, quan als prestatges també n’hi ha de compostables, que van al contenidor marró i desapareixen. I són al mateix preu que les altres. O per què a la comercialitzadora elèctrica a qui paguem la factura no li demanen que ens serveixi energia A? O canviem de comercialitzadora! Hem d’entendre que l’electricitat a casa ens arriba perquè una distribuïdora ens la fa arribar fins al comptador, però a partir d’aquí, paguem la factura a qui ens l’entra a dins. Ells compren els quilovats en origen, i es poden comprar al mercat de les nuclears o el gas –les maneres brutes de fer l’electricitat– o bé al mercat de les renovables. Sovint caiem en el parany d’ofertes que, si les mirem bé, no ens acaben sortint a compte. Entenc que és dificultós, perquè per entendre una factura elèctrica gairebé necessites un màster, però hi ha oficines municipals o de consumidors que hi ajuden. I aïllar bé els habitatges: aquesta injecció de diners que ens vindrà d’Europa va per aquí.
Són poc eficients energèticament, les nostres cases?
Són zero eficients en la majoria de casos. És una barbaritat! Però l’economia verda també és una oportunitat bestial de negoci. Europa és el 10% de la població mundial, i els Estats Units i el Canadà, una mica per sota d’això. Si el continent asiàtic, que produeixes més i més barat, són un 62%, què farem nosaltres? Doncs amb l’economia verda tenim molt de futur. No ho veiem només com una llosa, sinó com una oportunitat. Al final, si analitzes la història es repeteix: els meus avis materns tenien una bòbila, i als anys 70 van invertir a treure el forn de carbó on coïen els totxos per posar-ne un de gas. Va venir la crisi i l’any 1981 tancaven la fàbrica. Els meus avis paterns, amb un negoci de fonda econòmica a Barcelona, als voltants de la plaça de Catalunya, no es van saber adaptar al canvi de la ciutat. I també se’n va anar enlaire el negoci. Ha passat sempre, la vida és així i avui encara més vertiginosa.
Però ens trobem que alguns projectes d’energies renovables desperten oposició al territori. Ho estem veient. Com trobem l’equilibri?
Jo no tinc la recepta màgica. Al final, tots aquests elements s’han de posar en una balança. I crec que la majoria de gent no està disposada a renunciar a segons quina manera de viure. És difícil equilibrar el planeta sense que hi hagi sacrificis, això diuen les xifres. Però essent un país com el nostre, en una latitud mitjana tirant a baixa (41º de latitud Nord), tenim un sol i un vent com no tenen molts països del món. Energèticament, podem ser una potència, i això té un valor incalculable en tots els sentits. Hem de vetllar també pel paisatge, és evident, i hi ha un fre claríssim: en parcs naturals, no es poden fer instal·lacions.
I el sud de Catalunya està saturat, no li sembla?
Les comarques del sud han estat molt trinxades: la petroquímica, les nuclears, els aerogeneradors… i són molt sensibles. En canvi, les del nord no tant, tot i que el primer parc eòlic de Catalunya es munta a l’Empordà el 1984. Soc geògraf, m’estimo el paisatge i el territori, però totes les comarques hauran de participar d’alguna manera en l’esforç, si entenem que així podem tenir la nostra energia, fer autoconsum i no dependre de grans companyies. I sobretot, no estar cada dia pendent de la cotització del barril Brent de petroli. Qualsevol economista de primer curs li dirà que un país, per ser competitiu i solvent, ha de ser energèticament independent. Ara ens enganxaríem els dits si comencéssim a fer una llista, però haurem d’acceptar que en alguns, irremeiablement, hi haurem de posar plaques solars o molins de vent que fan contaminació visual… però cap contaminació més. Consentim nuclears, consentim que Barcelona tingui cinc centrals tèrmiques a la ciutat, consentim polígons industrials i comercials a tort i a dret… i per fer-nos funcionar com a societat de forma neta segons què no ho consentim? Hauríem de fer també un esforç per aprofitar infraestructures. M’imagino l’Eix Transversal que té orientació Ponent-Llevant… amb els 250 quilòmetres plens de plaques solars als talussos. M’imagino els enllaços de nusos de comunicació amb plaques solars a la part central… allà on tenim ja trinxat el territori, ser imaginatius.
Si no actuem, i en la situació de latitud de Catalunya que ens ha recordat vostè, el Francesc Mauri que faci previsions d’aquí a mig segle les farà molt catastròfiques?
A veure: que nosaltres fem els deures amb les renovables no ens eximeix que al final el clima del planeta continuï canviant, si no és que això ho fa tothom a l’uníson. Per tant, hem d’entendre que som dins d’un ball planetari, i la dinàmica atmosfèrica no té fronteres. Però sí que Europa (i tant de bo Amèrica, ara) tenim l’obligació moral de ser un exemple per a aquest 62% de població asiàtica… tot i que alguns països ja ho han començat a entendre, i la Xina no dona l’abast amb les renovables. Però tenen molta feina encara: tot just fa dos o tres hiverns van fer una campanya per retirar en un milió d’habitatges de Beijing les cuines d’un carbó molt brut que feien servir i canviar-ho a gas. Porten una motxilla que trigaran dècades a vèncer. Per tant, hem de fer els deures perquè, si no som competitius energèticament, dependre de segons quines energies –gas i petroli– i de països amb actors foscos ens pot sortir molt car.
