Francesc Cabana (Barcelona, 1934) propugna en el seu últim llibre, ‘L’agonia del capitalisme’, la fi de l’actual model econòmic, que ell bé coneix des de fora com a historiador de l’economia i des de dins quan ha estat treballant a la Borsa de Barcelona o en la fundació de Banca Catalana al costat del seu cunyat, l’expresident Jordi Pujol.
Vostè diu al llibre que el capitalisme està en crisi. Hem d’entendre que està morint?
Jo tenia necessitat de fer-lo. He passat 60 anys vivint dins i fora del capitalisme i per a mi és un sistema econòmic caduc. Hi ha gent que espera que es vagi transformant com ha fet fins ara, però jo tinc la impressió que aquestes transformacions que s’han fet, que és veritat, estan arribant a un cul-de-sac que no sé com se’n sortirà. L’última crisi que vam tenir va ser una crisi econòmica feta per estúpids. Això és el que t’impressiona més, són jovenets de Wall Street. Bancs com el Santander van arribar a invertir 2.330 milions de dòlars en una estafa com la de Madoff, l’estafa més vella del món, que pagava uns interessos altíssims amb els diners que entraven. Com és possible? Hem de tenir consciència que aquest sistema econòmic està caduc. L’alternativa, que era el sistema comunista, tampoc ha arribat enlloc. De l’anarquisme no en podem parlar gaire. La meva solució és la declaració de drets de l’home de l’ONU del 1948. Amb això n’hi ha prou. 170 estats l’han signat i no n’hi ha cap que els compleixi al cent per cent. On és la solidaritat? Si algú de nosaltres al sortir es troba algú que està morint segur que truca a l’ambulància. En canvi estem veient que moren milers de persones al Mediterrani i la UE no truca a l’ambulància.
Perquè l’ambulància és ella.
Sí, però té possibilitats de resoldre el problema d’aquests milers de persones. De forma directa o indirecta, a través d’invertir als països d’on venen i buscar una solució per a ells a l’Àfrica, que és en definitiva el que s’haurà de fer. Estem parlant del mar en què ens banyem cada estiu.
Aquest inacció per part de l’administració en aquest tema humanitari no és similar al que ha passat en l’àmbit econòmic, en què els fets s’han desencadenat perquè el regulador no ha actuat?
Evidentment. Aquesta solució per mi o és global o no serà. La por que tinc és que d’aquí a sis mesos no entrem en una altra crisi econòmica. Que pot ser perquè el desgavell que hi ha a escala mundial és considerable i això és la millor llavor que hi pot haver per a una nova crisi. Aquesta crisi serà global i pot ser pitjor que l’anterior, que va costar 870.000 milions de dòlars. Què ens ocasionarà? Els nostres nets viuran millor que tots nosaltres? No ho crec, en aquests moments. Podem anar a pitjor si no és que es prenguin mesures. Si fóssim millors l’economia aniria millor. Hem de demanar que les institucions i el govern tinguin més un concepte ètic. Capitalisme ve de capital, va sortir Marx i va dir que el protagonisme l’havíem de donar al treball. Són dos mons que s’han de col·locar en una situació igual. En el futur els sindicats han de negociar amb el capital en condicions d’igualtat. Si no anem per aquest camí veig que la situació pot arribar a ser molt crítica per la humanitat. Tot aquest plantejament ha de tenir inevitablement i per força una base democràtica. La Xina no ho és.
Però està creixent molt.
Fer créixer l’economia fins a donar menjar a tothom és relativament fàcil, si no és que el país no tingui absolutament res, cosa que no es dona en un país tan enorme com la Xina. El que ha fet a través d’una acció totalitària i dictatorial ha estat donar de menjar. Ara, en el moment que ja tens la panxa plena demanes més coses i demanes llibertat d’expressió, entre altres coses. Per mi la Xina és un embolic. El propietari de l’Espanyol és un xinès, però que obeeix al partit comunista xinès, hi ha borsa i una situació de misèria en algunes zones. No s’entén i crec que la manca de democràcia els acabarà passant factura.
Vostè creu que desapareixerà abans el capitalisme com tal o les classes mitjanes, que ja pràcticament no en queden?
Aquest és un problema, sí, s’estan produint majors desigualtats econòmiques. Després de la Segona Guerra Mundial això es va arreglar una mica, hi va haver apropament. Sempre hi haurà classes socials en el sentit que sempre hi haurà gent que tindrà més diners que altres, però que les desigualtats no siguin tan enormes. Marx no va preveure que es crearien unes classes mitjanes que en el cas de Catalunya han estat majoritàries, cosa que no passa a Andalusia, per la seva història o estructura social. A l’última crisi la classe rica es va enriquir i la pobra es va empobrir, això tampoc no pot ser.
Ara ens trobem en un moment en què el preu de l’habitatge torna a pujar, es torna a donar crèdit amb una certa lleugeresa. Sembla que no n’haguem après.
No. Aquest és un dels drames que veig jo. He conegut especialment la segona part del segle XX. Vaig treballar molt a les finances internacionals en els anys 60, 70 i 80 i en aquells moments hi havia correcció financera. Ara hi ha corrupció financera. Jo he conegut des de Rockefeller fins a banquers russos. No hi havia corrupció aleshores, ara n’hi ha molta i s’ha produït com a conseqüència de la cobdícia, que ha existit sempre, és un mal per tothom però ara en aquest moment n’hem fet una cultura, admirem la persona que té molts diners i això és molt negatiu. No en tens mai prou. Això és fatal.
La globalització fomenta aquestes actituds?
La globalització pot ser un bé perquè els canvis que s’han de fer s’haurien de prendre a escala mundial. A l’ONU hi ha un consell de seguretat en el qual els que van guanyar la guerra mundial, fa molts anys, tenen dret de veto. No fotem! Aquestes situacions han de canviar, tothom se n’adona, però resulta molt difícil fer-ho. No ens matem, però econòmicament ens fem la guerra els uns als altres.
El Brexit suposa un qüestionament al capitalisme o és l’evidència que dins de la UE no s’estan fent les coses ben fetes?
Respon una mica a la mentalitat dels britànics. De Gaulle no volia que la Gran Bretanya entrés a la Unió Europea perquè deia que era un altre món. En realitat és una altra mentalitat, però posa en evidència que la UE és feble en aquests moments. Gran Bretanya és un regne que ha anat sempre per un camí propi, però hi ha ajudat la feblesa de la UE, que està molt mancada de lideratge i de visió de futur.
Vostè diu al llibre que la indústria catalana era proteccionista i que a mitjans del segle XX és l’única vegada que aconsegueixen imposar una política comercial al govern espanyol en tota la història.
La història econòmica catalana és fascinant. Catalunya va aprofitar que Madrid, entès com a centre d’un estat centralitzador, estava molt poc interessat en la indústria i d’això els catalans en vam treure profit. La indústria catalana pagava membres de les corts espanyoles per tal que defensessin les idees proteccionistes, els seus interessos. Hi ha rebuts en aquest sentit, cosa que ara no es podria fer. Catalunya sempre ha anat jugant a la contra. Quan Madrid es va adonar que la indústria era important –i no va ser fins passat els anys 50 i gràcies als acords amb els EUA– es comencen a crear les primeres indústries a Madrid. Catalunya anava a la seva i no tenia problemes per créixer.
Fa un any, en canvi, a la burgesia catalana se li obria la porta perquè CaixaBank, el Banc Sabadell i altres empreses poguessin traslladar la seva seu fora de Catalunya.
Això encara no ho he acabat d’entendre i espero que algun dia ens ho explicaran. El que és segur és que no ho van fer com a conseqüència d’un raonament assenyat sense intervenció de tercers. Aquesta intervenció de tercers va ser important, en primer terme es pot produir com a conseqüència de la retirada dels fons públics. L’Estat té importants dipòsits als bancs privats. Si els retires ja comences a fer mal i poden ser centenars de milions d’euros. A part d’això hi ha l’empresari català poruc i recelós de tot, que no està donant una gran mostra de seny. Com el capitalisme.
“Els consells de moltes caixes feien patir molt perquè no tenien cap mena de criteri financer”
La desaparició del model de les caixes catalanes ha fet molt mal a l’economia del país?
Jo crec que sí, i em sap greu perquè va ser en bona part també per impuls de la UE, on les caixes havien desaparegut amb excepció de les alemanyes, que són públiques. Les italianes havien desaparegut totes i aquí hi va haver un intent de mantenir-les, però alhora al Banc d’Espanya li feia por l’existència d’aquestes institucions financeres, que en definitiva no tenien capital i eren portades per persones no professionals. Els consells de moltes caixes feien patir molt perquè no tenien cap mena de criteri financer. Jo crec que en van fer un gra massa. És evident que una crisi de les caixes es veia a venir, però en el cas de Catalunya tres o quatre més s’haurien pogut mantenir. Les caixes no tenien una gestió correcta.
Diu en el llibre també que el bisbe Morgades va ser l’únic a atrevir-se a publicar una encíclica de Lleó XIII en defensa dels treballadors.
Sí, el Rerum Novarum, a finals del segle XIX. Hi reprodueixo un paràgraf que llegit encara avui en dia sembla d’extrema esquerra. Cap bisbe espanyol es va atrevir a publicar aquesta encíclica amb excepció del bisbe de Vic, que després passaria a Barcelona. L’únic que la va editar, la va publicar i en va fer fins i tot reedicions. Perquè és un text molt dur amb relació als propietaris del capital. Els demana que atenguin l’obrer, que val tant com ells. Fa una defensa molt cristiana de la societat, tots tenim el mateix valor de cara a Déu.
Estem veient que estan aflorant noves formes de comerç i es recupera l’esperit cooperativista com a fórmula empresarial d’èxit. Això entraria en consonància amb aquesta situació?
Plenament, el que passa és que aleshores s’ha de demanar també col·laboració de l’Estat. L’administració ha d’afavorir la creació de cooperatives, cosa que no es dona pas massa en aquest moment a casa nostra. I la creació de cooperatives professionals, que les persones que les portin tinguin coneixements clars sobre la gestió d’una empresa. Aquest podria ser un camí, els bascos ho han demostrat en part i Catalunya també en té alguna.
Per altra banda, moltes multinacionals tenen interès a instal·lar-se a Catalunya i estan creixent les importacions. Sembla que la inestabilitat política no afecta l’economia del país.
Bé, de fet la inestabilitat política no vol dir inestabilitat econòmica ni de bon tros. A part d’això la gent no ha vist baralles pels carrers, s’hi ha vist molta gent però baralles no. Jo mateix m’he fet un tip d’anar en transport públic i de córrer per Barcelona i no passa res. Catalunya no és un país amb problemes com poden ser Mèxic, el Brasil o alguns estats de l’Amèrica Llatina.
Per quan un llibre de la seva relació amb el seu cunyat, Jordi Pujol?
He he! No ho sé. Més o menys el tinc escrit, però publicar-lo no ho faré per ara, abans no vagi a veure sant Pere em sembla que no. Jo ja estic a punt de fer 84 anys, tinc totes les malalties menys galteres, no seré centenari, ho tinc molt clar.
