Un fòssil és la vida capturada en un mineral. A Vic es mostra aquests dies part de la notable col·lecció del geòleg Francesc Farrés, que ha dedicat la seva vida a buscar aquests rastres del passat a Osona. Les especials condicions de la comarca la feien un lloc únic: fa 50 milions d’anys era un mar interior d’una gran riquesa bio-lògica que les pedres s’han encarregat de preservar fins avui.
“Tenim totes les pàgines, del pròleg a l’epíleg”. Francesc Farrés i Malian desprèn entusiasme quan parla de la riquesa d’Osona en fòssils, que ens parlen del moment en què la conca de la comarca era marítima i reunia una diversitat biològica espectacular. Ens hem de remuntar entre 58 i 32 milions d’anys enrere, al final del període Eocè i el principi de l’Oligocè, el període que se’n deia abans Terciari. Els dinosaures ja s’han extingit, els homínids no han aparegut encara, i noves espècies que ja identifiquem com a antecessores de les actuals comencen a colonitzar terres i mars. Les pedres n’han guardat la memòria, i Farrés –geòleg de professió– s’ha dedicat durant sis dècades a seguir-ne el rastre per la comarca. L’exposició “Osona, 50 milions d’anys enrere” mostra només una part de la col·lecció de fòssils que ha reunit i ha estudiat.
El mar interior que arribava fins a Osona era un braç del que ara és l’Atlàntic. Un golf tancat, un cul-de-sac que contemplava l’aixecament progressiu de la serralada del Pirineu. “El cicle vital del planeta és sinusoide”, diu Farrés. Mirat amb perspectiva geològica, les serralades d’avui potser havien estat mars, i a l’inrevés. El marc interior d’Osona es va dessecant, a còpia de milers i milers d’anys. En alguns llocs, com al Bages, la desaparició de l’aigua deixa grans formacions salines. A Osona, els fangs esdevenen gresos, margues… els típics turons que s’aixequen a la Plana de Vic. Els fòssils mostren tota l’evolució: les espècies marines i les terrestres que comencen van colonitzant les terres que s’aixequen. L’aïllament d’aquest braç de mar fa que algunes de les espècies que hi viuen en aquell moment siguin endèmiques. Només existien aquí.
És el cas de l’Osonachelus decorata, l’enorme tortuga marina que Farrés va localitzar a prop de Vespella, al terme actual de Gurb. La comarca ha donat nom a aquest exemplar, del qual s’ha pogut fer gairebé una reconstrucció total. “Una gran tortuga, amb una impressionant i sòlida closca”, tal com es descriu en les publicacions científiques. Localitzar un fòssil com aquest és part de coneixement i una altra part de sort. “Generalment localitzes un fragment de l’esquelet, en busques la resta i no la trobes”. En aquest cas, però, el resultat va ser òptim i l’Osonachelus decorata és avui una joia de la paleontologia. No solament la que es veu a la imatge de la portada del Magazín, sinó els tres altres exemplars que es van localitzar a prop. Les grans tortugues són alguns dels animals més espectaculars que habitaven el fons marí d’Osona, però no els únics. L’exposició mostra crustacis o bivalves –antecessors de crancs o d’ostres d’avui–, peixos de diverses espècies, eriçons i estrelles de mar. I no només això, sinó restes de mamífers tan grans com els sirenis, els antecessors del manatí actual, que vivien en aigües poc profundes i eren herbívors. És un moment de substitució: del mar cap a la terra. Per això també ja es troben avantpassats dels cavalls o dels porcs que coneixem avui.
Els fòssils, però, no només són l’evidència física de l’animal. També poden ser el rastre que va deixar. Aquests són els anomenats icnofòssils, i les particularitats geològiques d’Osona també n’han fet possible la conservació. Un icnofòssil són, per exemple, les pedres on es veuen les petjades que va deixar un ocell en el fang fa milions d’anys. Tenen una màgia especial: són la fotografia d’un moment que va quedar atrapat en el temps, de la mateixa manera que hi ha insectes prehistòrics conservats dins d’una gota d’ambre. També hi ha fòssils on no hi ha animals, sinó rastres del moviment de l’aigua, els que van deixar les onades en el que devia ser una platja (les marques d’ondulació o ripplemarks, o fins i tot senyals de gotes de pluja). En aquest cas, és “la casualitat de trobar on era el límit del mar” el que permet recuperar aquest fòssil. Però reunir una col·lecció com la seva no és fruit només de l’atzar, de buscar una agulla en un paller. Els coneixements geològics com els que té Farrés permeten saber que “hi ha sediments que poden aportar coses i altres que no”. I després s’ha de comptar amb el gran escultor de la natura, l’aigua, que pot netejar la terra i deixar un fòssil al descobert. Farrés recorda haver parat el cotxe passant per una carretera, al veure que la pluja havia esllavissat un marge, començar a mirar i fer una troballa. Les obres, com les construccions de carreteres, també són l’ocasió per accedir a estrats que fins llavors eren invisibles. “Si no estàs de sort, has de provocar-la”. Després cal extreure les restes amb cura, peça a peça, com va passar en el cas de l’Osonachelus decorata. El que havia estat la closca de la tortuga estava complement coberta d’arrels, perquè les plantes hi havien anat a buscar el fosfat de calç d’aquesta part de l’animal per alimentar-se.
De col·leccionistes de fòssils, o de gent que n’ha recollit en un moment o altre tot i estar actualment prohibit, el país n’és ple. Farrés, però, és un científic. La seva recerca apareix en publicacions internacionals de referència i l’exposició de Vic ha comptat amb tots els avals: l’assessorament científic de Jordi Martinell, catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Barcelona, i el comissariat dels geòlegs Jordi Vilà i Judit Molera i del biòleg Marc Ordeix, de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). D’aquesta manera s’ha presentat per primera vegada en públic una col·lecció privada que es troba entre les més importants de Catalunya, sense cap mena de dubte. La incògnita, ara, és saber quin serà el seu destí futur.
