• Compartir

Fonts amb ressó literari: La font del desmai

30 d'agost de 2018

La Font de la Torre de Morgadès va canviar de nom el 19 de juny de 1867. En aquesta data, el grup de joves que formava l’Esbart de Vic, una colla d’amics lletraferits i amants de la poesia, encapçalats per Jacint Verdaguer i Jaume Collell, van decidir rebatejar-la com a Font del Desmai i fer les seves trobades en aquell indret. I ja sempre més se l’ha conegut amb aquest nom.

DESCRIPCIÓ

El broc de la font, emmarcat dins una construcció que és del tipus capella, es troba sota el nivell del terra i és accessible gràcies a uns quants esglaons que hi davallen. A la part de llevant, a frec de la font, hi ha un aljub que recull l’aigua; és força profund i està revestit de pedra i cobert amb dues lloses. A un nivell determinat, el dipòsit es buida i l’aigua raja pel broc de la font. Ara bé, en els darrers anys han estat ben poques les vegades que el dipòsit s’ha omplert, tot i que l’aigua es veu lliscar per sobre les lloses del peu de la font. L’aigua que surt pel broc, quan ho fa, i també la que brolla per sota, s’escorre a ponent per una canalització soterrada fins al torrent de la Font Vella.

La Font de la Torre de Morgadès ha estat en ús des que se’n té memòria. La feien servir els pagesos que treballaven els camps dels voltants, els masovers de la Torre i els traginers que anaven i venien pel camí ral de Vic a Folgueroles. Tots s’hi aturaven a beure i descansar. A més, la gent de Folgueroles hi anava a beure l’aigua i a fer la berenada i els masovers en treien l’aigua que calia per beure: la necessària, per al bestiar, i la sobrant, per omplir un safareig i una bassa, dues peces indispensables per a una masia. Però la font no és tan coneguda per l’aigua que aporta, sinó perquè aquest racó bucòlic presidit per un desmai, que va reunir Verdaguer i altres poetes, s’ha carregat de ressons literaris.

COM ARRIBAR-HI

La Font del Desmai és una font de plana, semblant a una illa envoltada de camps de conreu. L’accés és fàcil i el paisatge, agradable. Es troba al municipi de Folgueroles a prop del de Vic, a pocs metres de l’antiga masia de la Torre de Morgadès, i no gaire lluny de la de Can Tona. Abans era ben visible des de l’antic camí ral, i ara també ho és des de l’Eix Transversal. Si l’aproximació a la font es vol fer amb cotxe, es pot deixar el vehicle a 10 o 15 minuts de la font. Si el camí es vol fer a peu, es pot arribar a la Font del Desmai des de Vic en uns tres quarts d’hora, passant pel pont d’en Bruguer i seguint el camí ral de Vic a Folgueroles. Des de Folgueroles el trajecte fins a la font no arriba a mitja hora.

LLEGENDA

Malgrat que s’han anat plantant desmais un any sí i un altre també, cap d’aquests no ha arribat mai a arrelar fort. ¿Per què els desmais no es fan grans a la Font del Desmai i, en canvi, sí que hi creixen els oms, les negundos, els prunus, o els lledoners? La resposta no és fàcil de concretar. Segons una llegenda urbana coneguda a Folgueroles, es diu que mentre una tal persona sigui viva, no sobreviurà mai un desmai a la font. Ara bé, com que ningú no sap qui és aquesta tal persona, això vol dir que aquesta persona inconeguda no morirà mai, i, en conseqüència, tampoc no viurà mai un desmai a la font.

El dubte que resta és per què ha pres aquest nom, si en aquest lloc cap desmai no ha arribat mai a fer ombra? La raó pot ser perquè l’arbre del desmai representa la poesia i també els joves poetes que, reunits a la font el 1867, la van batejar amb aquest nom. Jacint Verdaguer trobava en la font un lloc de refugi, de lectura i probablement d’inspiració. En tot cas, a la Font del Desmai se la coneix més com a lloc de cultura i punt de celebració d’efemèrides i de festes que no pas com a font on satisfer la set.

FONTS D’INTERÈS LITERARI AL MASSÍS DEL MONTSENY

Al massís del Matagalls hi ha una vintena de fonts dedicades a escriptors i poetes: la Font de Mossèn Cinto, la Font de Sant Andreu –en homenatge a Pompeu Fabra–, la Font de Bosch i Jover, la Font dels Cims –en record de Josep Maria Folch i Torres–, entre altres. També La Font de les Paitides, probablement la més emblemàtica de Viladrau, està dedicada a Guerau de Liost, el pseudònim de Jaume Bofill i Mates, el poeta que va cantar al paisatge, els ocells, les plantes i les fonts del Montseny. Aquesta font duu el nom del poema La Font de les Paitides que Guerau de Liost li va dedicar:

Entre les feixes esgraonades,/ cada una d’elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades/ com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda./ Les cueretes beuen de tu.
D’una pomera que ja s’esquerda/ neda en tes aigües el fruit madur.

Quan les pageses tornen de missa/ amb la caputxa plegada al braç, tasten de l’aigua bellugadissa.

I quan reprenen, testes, el pas,/ entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.

  • Compartir