Flavita Banana és el nom artístic de la il·lustradora Flavia Álvarez-Pedrosa. Natural d’Oviedo i establerta actualment a Barcelona, les seves vinyetes combinen un sentit de l’humor desenfadat i en ocasions absurd amb un discurs punyent i una mirada crítica envers la realitat que l’envolta. Incansable activista i cronista gràfica del dia a dia, part de la seva obra es troba recopilada als volums ‘Las cosas del querer’ i ‘Archivos estelares’. Actualment publica en mitjans com ‘El País’ o ‘Revista Mongolia’.
Recorda com va començar a fer vinyetes?
De petita ja m’agradava molt dibuixar. Sempre he sentit la necessitat d’expressar-me, i això em va portar a estudiar Art i Disseny, i posteriorment, Il·lustració. A partir d’aquí, al moment de definir-me estilísticament, em vaig adonar que on em sentia més a gust era en l’àmbit de l’humor i de l’autoria pròpia. No volia limitar-me a il·lustrar per acompanyar les obres d’altres autors, sinó que volia ser jo l’autora tant de les meves imatges com dels conceptes que hi ha al seu darrere. El format que més s’adapta a tot això és la vinyeta.
Però abans de fer el salt cap a aquest format ja havia treballat en altres estils.
Un cop acabats els estudis, vaig començar a fer una mena d’il·lustració més estètica i decorativa. També vaig provar de fer coses en l’àmbit de l’animació. En realitat feia de tot perquè volia viure de l’art costés el que costés. Fins que me’n vaig cansar, ho vaig deixar córrer i em vaig dedicar únicament a la feina a la qual m’alimentava aleshores, que tenia a veure amb la informàtica. I en aquest punt vaig començar a fer dibuixos d’una forma molt senzilla i humorística. Els feia tan sols per a mi mateixa i per a la gent del meu entorn. Al principi era simplement una manera d’expressar-me, però amb el pas del temps va esdevenir la meva forma de vida. Havia trobat el meu estil.
Quins eren els seus referents quan va començar?
Des de sempre m’ha agradat molt la vinyeta periodística. Admirava i continuo admirant moltíssim Quino, Sempé, Forges, El Roto… Des del principi em va atreure la manera com expressaven opinions a través de l’humor.
El seu estil té un punt absurd i fins i tot naïf, però a la vegada és molt directe i a vegades punyent.
Una amiga em va dir una vegada que el que faig és humor trist.
Això no és una contradicció?
Sí i no. L’humor és enginy. Això vol dir que no sempre ha de ser graciós, en tot cas ha de fer pensar. Pot ser poètic, trist o alegre, però la seva finalitat consisteix més a fer somriure que no pas a fer riure. En el meu cas, procuro que hi hagi sempre un equilibri entre els continguts més durs i aquells que potser són més absurds. Si el text de la vinyeta transmet un missatge dur, provo de matisar-lo amb un dibuix més aviat divertit, i a l’inrevés.
Al seu compte d’Instagram hi diu que si algú es dedica a l’humor és perquè pensa molt. I que qui pensa molt s’adona de més coses que no pas la gent que és feliç.
En termes generals, tots els humoristes solem estar bastant tristos. Quan una persona és inquieta sol donar moltes voltes a les coses, i sovint arriba a conclusions que no li agraden o que l’entristeixen, sobretot quan analitza el món que l’envolta. I quan s’és dins d’aquesta roda, l’humor esdevé una mena de salvavides, una eina per fer front a la pena i la tristor.
En àmbits com el de la música pop sol afirmar-se que la tristor i fins i tot la depressió afavoreixen la creació artística. Que és davant d’aquests estats d’ànim quan un artista pot sentir-se més inspirat. Hi està d’acord?
Més que estar trist o deprimit, l’artista ha de ser inquiet i sobretot no trobar-se còmode. A mi, per exemple, em solen venir moltes idees al cap quan tinc gana, passo fred o estic molt cansada. L’enginy és un acte de supervivència; per tant, funciona millor en un context d’incomoditat.
I com s’ho fa, per estar permanentment incòmoda? No deu ser gens fàcil, quan vivim envoltats de reclams que ens conviden més aviat a la comoditat i al conformisme.
Precisament, una de les coses que més m’incomoden és observar aquestes actituds conformistes. Les podem trobar a tot arreu, literalment ens envolten i, per tant, no és gens difícil inspirar-s’hi a l’hora de crear. Més enllà d’això, sempre hi ha coses que em preocupen o m’incomoden. I també he après a absorbir la incomoditat dels altres. El que passa a les meves vinyetes no té a veure amb la meva vida privada, sinó amb coses que observo al meu dia a dia.
Què ho fa, que com a societat ens haguem instal·lat en aquest conformisme?
Ens han educat per a això. Ens han ensenyat que hem d’estudiar, acabar els estudis, trobar feina, compartir la vida amb una altra persona ens agradi o no, reproduir-nos, acabar de treballar, jubilar-nos i, si podem, gaudir els últims anys de la nostra vida, que de fet són els únics que realment podrem arribar a gaudir.
“El sistema vol que siguem productius”
Paradoxalment, també són els anys en què la salut ens comença a deixar de banda.
Estem vivint a l’inrevés de com ho hauríem de fer. Per això una vegada vaig fer una vinyeta exposant aquesta situació. S’hi pot veure Déu recriminant-nos a nosaltres, els humans, que ens havia creat perquè gaudíssim els primers anys de les nostres vides i després ens poséssim a treballar, no perquè visquéssim tal com ho estem fent. Però se’ns ha ensenyat a viure d’una determinada manera. El sistema vol que siguem productius, i així se’ns ha educat.
És possible alterar o corregir aquesta dinàmica?
És possible, però cal que cadascú aprengui a confiar en si mateix. A partir d’aquí també és bàsica la manera com se’ns educa. A mi em va educar la meva mare, i gràcies a ella sempre vaig tenir molt present que podia fer qualsevol cosa que em proposés. Que potser ho faria més bé o més malament, però ho podia fer, i que si m’equivocava sempre tindria temps de parar i tornar a començar, o de provar alguna altra cosa que potser sabria fer més bé. Que passés el que passés, mai seria excessivament greu. La qual cosa m’ha permès, a la llarga, viure com he volgut i sortir de la cadena productiva, deixar de treballar vuit hores diàries durant cinc dies a la setmana. Vaig dir-me a mi mateixa que allò no era el que jo entenia per vida, i vaig tenir prou confiança en mi mateixa per tallar-ho d’arrel i començar a viure tal com ho volia fer.
Les seves vinyetes són en clau femenina, en el sentit que les protagonistes sempre són dones, però la temàtica sol anar més enllà de les qüestions de gènere. Darrerament s’estan utilitzant molt etiquetes com humor femení. S’hi sent identificada?
En absolut. No crec que hi hagi cap relació entre el gènere del personatge i la temàtica que s’estigui tractant. Jo mateixa he tingut com a referents vinyetistes que dibuixaven personatges masculins i m’hi he pogut identificar sense cap problema. La història del còmic va plena de personatges que són animals o fins i tot objectes, i amb els quals tothom s’ha pogut sentir identificat. Tampoc crec que hi hagi cap diferència entre homes i dones a l’hora de dibuixar. I en aquest sentit, va arribar un punt en què em vaig començar a cansar d’aquest sac on se’m solia posar, d’aquesta aura femenina que en el fons no deixa de ser una invenció. Fins i tot em vaig plantejar començar a dibuixar homes en lloc de dones, però em vaig adonar que no era la solució.
A la llarga, aquesta aura femenina a la qual es refereix pot acabar esdevenint un llast per a les mateixes artistes?
Sí, però d’altra banda no deixa de ser una estratègia editorial. Les dones cada vegada fan més coses, sobretot les dones més grans, que durant molt de temps no han pogut fer allò que els venia de gust, i és natural que d’alguna manera es vulguin veure reflectides en una mena de col·lectiu. Davant d’aquesta realitat, el mercat demanava una representació de la dona, la qual cosa em sembla molt positiva, i en certa manera jo soc aquí per cobrir aquesta necessitat, però també per cobrir-ne d’altres que no tenen res a veure amb el gènere.
Les seves vinyetes solen evitar els grans relats i tractar temes més aviat quotidians. Pensar en petit pot propiciar que hi hagi canvis a més gran escala?
Jo crec que sí. Si busquem un símil científic, ens adonarem que les cèl·lules i els planetes tenen escales diferents però funcionen de maneres molt semblants. Els petits sistemes no deixen de ser representacions dels grans sistemes. De vegades, la millor forma de canviar el món no és atacant directament els grans temes, sinó explicant les coses des d’una escala més petita.
L’humor sembla estar vivint un moment convuls a l’Estat espanyol. Durant aquest últim any hem vist passar pels jutjats publicacions com El Jueves o Mongolia. Com és el dia a dia de qui es dedica a l’humor en un context com aquest?
El secret és no donar les coses mastegades, insinuar idees perquè sigui el lector qui les acabi de completar. Donar a entendre allò que vols transmetre sense que et puguin acusar d’haver-ho dit tu directament. I trobar l’equilibri necessari perquè tot això no acabi derivant en l’autocensura.
