Els països del G-7 han fet el primer pas per aconseguir una fiscalitat global. Aquest és un concepte que, per portar-ho a la base més esquemàtica, significa que una gran corporació internacional amb tentacles a tot el món pagui impostos similars en els països on desenvolupa la seva activitat. En aquesta primera proposta, que encara ha de passar per processos de validació en organismes amb presència més nombrosa de països, com el G-20 o l’OCDE, es planteja la possibilitat que les grans corporacions paguin un tipus mínim del 15% dels beneficis en aquells països on operin.
Aquest plantejament, que seria lògic si s’entén que aquestes grans corporacions poden desenvolupar el seu negoci perquè els estats posen les condicions mínimes de viabilitat, no s’ha aplicat exactament fins ara. Només com a exemple, el negoci d’Amazon a l’Estat, que és qui ha posat amb els impostos de tots les carreteres perquè les furgonetes d’aquesta empresa portin els productes adquirits a la seva plataforma a les cases particulars, no reverteixen del tot allà on fa la seva activitat sinó que, per mecanismes d’elusió fiscal que li permeten tributar els beneficis allà on li resulti més avantatjós (en aquest cas, a Irlanda), acaba pagant menys impostos i ho fa, a més, fora d’on ha obtingut els beneficis.
Aquest sistema ha provocat que les grans corporacions hagin passat de puntetes sobre les responsabilitats fiscals que haurien de tenir allà on operen, que s’hagi produït una subhasta entre països per aplanar l’arribada d’aquestes multinacionals i finalment una competència amb els operadors autòctons d’aquests últims països, obligats a pagar més impostos que els gegants del sector.
Ha estat un veritable dumping fiscal, sobre el qual s’havien anat fent els ulls grossos perquè alguns països no tenien tanta necessitat d’ingressos abans de la pandèmia (ara sí, perquè han hagut d’afrontar grans despeses per atendre no només la pandèmia, sinó –a més– les seves conseqüències econòmiques), i també perquè un aliat poderós per aconseguir l’equiparació tributària com els Estats Units no estava gaire a favor d’aquesta opció. El canvi de govern als Estats Units, país d’origen de la majoria d’aquestes grans corporacions, i les seves necessitats d’obtenir també ingressos addicionals per atendre les conseqüències de la pandèmia han acabat fent possible que l’acord d’una tributació global sigui ara més que una utopia.
Encomanats per la febre de titllar qualsevol cosa com a històrica, els ministres de finances del G-7 (els Estats Units, el Canadà, el Japó, el Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia, amb la Unió Europea com a convidada) no van dubtar a posar aquest qualificatiu a l’acord que havien aconseguit en la seva reunió i que es va comunicar aquest dissabte. És un pas, no encara el definitiu, perquè grans corporacions, en especial del sector tecnològic, tributin pels beneficis allà on tenen l’activitat i no pas allà on tenen la seu fiscal.
La tributació fiscal que s’imposa és una de les fonts de sobirania dels estats i només acords d’escala global permetrien que hi hagués una certa aproximació. Actualment, dins d’un espai tan compartit com la Unió Europea es donen circumstàncies com impostos de societats amb grans diferències segons els països. Espanya, per exemple, dobla amb el 25% d’impost sobre els beneficis el 12,5% que s’exigeix a Irlanda, un país en el qual a més es donen possibilitats (com també passa a Holanda, que tan presumeix d’ortodòxia i austeritat) que part dels recursos obtinguts per les empreses passin per la batedora de veritables països fiscals.
Fins ara, aquesta competència fiscal ha provocat que alguns estats busquessin vies alternatives perquè aquestes grans corporacions (sobretot els coneguts com a GAFAM –Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft–) acabessin passant per caixa d’alguna manera. En els mesos precedents prenia cos la coneguda com a taxa Google –impost d’un 3% sobre ingressos publicitaris, intermediació en línia o tramesa de dades d’aquestes grans corporacions–, i l’Estat espanyol havia avançat prou per aplicar-lo.
Sobre el paper, disposar ara de la possibilitat d’obtenir ingressos de les grans corporacions digitals a través de la via habitual de l’impost de societats desactivaria la necessitat de buscar altres camins perquè aquestes companyies tributin com totes les altres, que és el que seria desitjable. Els càlculs sobre els ingressos que comportarien l’aplicació d’una fórmula o l’altra encara estan per aclarir, tot i que determinats mitjans ja apunten que amb l’impost mínim es recaptaria menys que els 1.000 milions previstos a través de la taxa Google. En tot cas, són especulacions.
El més destacat d’aquest acord és que per fi s’estableixi que les empreses tributin allà on tenen l’activitat, allà on treuen profit dels recursos que els proporciona un determinat territori i allà on han de competir amb igualtat de condicions amb els operadors autòctons, i no allà on els sigui més beneficiós. Tot plegat encara és un esbós, perquè ha de passar per l’aprovació dels caps de govern dels països que han subscrit l’acord, s’ha de continuar obtenint la complicitat dels països del G-20 –amb Rússia i la Xina, per exemple, a escena– i, finalment, veure com s’aplica. Queden doncs interrogants, però ja hi ha un pas fet en el reconeixement que una economia global ha de tenir, també, una fiscalitat global. I que la Unió Europea hauria de tendir a tenir, també, una mena d’espai Shengen tributari.
